Francesc Torralba: «Hi ha dos mots que caracteritzen molt clarament la realitat catalana actual: incertesa i perplexitat»

  • por

pag4-5_temadeportada_torralba_web-2.jpg1. Quina és la seva lectura d’allò que passa a Catalunya en aquests moments i les sortides possibles?

Mai com ara havia estat tan difícil fer un diagnòstic mínimament assenyat del que està passant a Catalunya. Hi ha percepcions molt diferents del que està succeint i realitats molt diferents en el conjunt del país. Una part notable de la ciutadania viu el present amb il·lusió, amb un gran confiança i entén que som a la portes d’una època nova, d’un nou marc polític que permetrà a Catalunya assolir la majoria d’edat política. Altres observen amb gran escepticisme tot el procés i més aviat temen les conseqüències negatives que es poden derivar en el camp econòmic. Callen i pateixen.

Hi ha dos mots que caracteritzen molt clarament la realitat catalana actual: incertesa i perplexitat. No tenim cap certesa del que s’esdevindrà en el futur immediat, desconeixem els revolts i els meandres que pot fer la realitat política i social i això, independentment, del resultat és un mal auguri per l’economia i també per la tranquil·litat social. La perplexitat es deu a la manca d’informació. Manca informació per poder decidir amb criteri i seny. El ciutadà rep informacions oposades o, fins i tot, contradictòries, respecte el que pot suposar un Estat propi. Ignora les conseqüències econòmiques i polítiques, no sap si deixarà de ser ciutadà europeu, li preocupa com seran les relacions amb Espanya i, naturalment, la seva petita economia. Les informacions que li arriben són molt sovint esbiaixades per aprioris ideològics, de tal manera que, la sospita s’estén. En aquestes condicions és molt difícil convèncer el gran segment d’indecisos i pot molt ben ser que l’emotivisme acabi fent tombar la balança, ja sigui per causa de la por o bé per una confiança cega que no té fonament racional.

2. Què creu que ha de fer i, a la vegada, pot fer l’Església catalana en aquesta conjuntura?

L’església que peregrina a Catalunya, com la mateixa església universal, és plural i diversa. El Papa Francesc ha escrit que “la uniformitat mata l’església”. Hi ha sensibilitats polítiques i nacionals diferents no tan sols entre els Pastors de la Tarraconense, sinó també entre els preveres, entre les persones de vida consagrada i, naturalment, entre els laics i laiques. S’equivoquen els qui afirmen que l’autodeterminació entra en conflicte amb la doctrina social de l’església. És un dret que tenen les nacions i que està contemplat i reconegut en el pensament social de l’església des d’abans de Joan Pau II. També s’equivoquen els qui intenten deduir de l’Evangeli una única forma possible d’estructurar la realitat política de Catalunya. El que és decisiu és, en qualsevol cas, mantenir el clima de diàleg i de respecte, de fraternitat entre tots els ciutadans, independentment de les seves opcions i conviccions polítiques i religioses. En això l’església ha de donar exemple.

No és negatiu que en política els cristians tinguem opcions diferents. No hi ha cap programa polític que esgoti la riquesa de l’Evangeli. Cada cristià es veu cridat a defensar la seva tesi, pensant sempre en el bé comú i en respecte als drets elementals de la igualtat i la llibertat. Independent de la forma final que adopti Catalunya, el cristià parteix de la idea que el que ens uneix als éssers humans és molt més profund i sòlid que el que ens separa. Edith Stein va escriure que “per al cristià no hi ha estrangers”. L’església com a institució està al servei del seu poble i de les decisions que prengui aquest poble i només serà creïble i digne de confiança si s’entrega al seu poble de manera incondicional.

Francesc Torralba és director de la Càtedra Ethos d’Ètica Aplicada de la Universitat Ramon Llull

Últimas entradas de Colaboración (ver todo)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *