Casa comuna

  • por

Quan, al consell de redacció d’alandar, va sorgir la idea de tractar com a tema de portada la immigració –les persones que es juguen la vida per venir al nostre país a buscar una vida millor i les persones que es juguen la vida per ajudar-los-, molt ràpid va passar de ser només un tema de tres pàgines de la revista a ocupar, de manera transversal, pràcticament totes les seccions d’alandar d’aquest més.

La crisi ens afecta a tots i totes d’alguna manera, però té efectes molt més greus en aquestes persones que han emprès una migració, que han canviat radicalment els esquemes de la seva vida per lluitar per un futur més digne, tant per a elles mateixes com per a les seves famílies.

Varen arribar a les nostres costes o als nostres aeroports fugint de la gana i de les escasses possibilitats de vida en els seus països d’origen, en alguns casos fugint del fantasma de la violència o deixant les seves famílies en camps de refugiats. Ara, amb la crisi, estan perdent les seves feines, estan patint una major explotació, es veuen obligats a emprendre el camí de tornada o es veuen en una situació sense sortida en no poder tornar ni tenir mitjans per seguir vivint aquí.

No obstant això, les persones migrants ja no són un rostre que vegem tant en els mitjans. La recessió augmenta el nostre egocentrisme –el nostre egoisme potser-, i surt aquest impuls primari de “primer els d’aquí”. No ens n’adonem que “els d’aquí” són també ells i elles: persones que porten aquí cinc, deu, vint anys. Persones que tenen la nacionalitat espanyola o que no l’han pogut aconseguir per problemes burocràtics però que reuneixen tots els requisits per tenir-la. Persones que han muntat negocis, que han assumit la cura dels nostres vells i els nostres petits, que estan cotitzant en la nostra Seguretat Social. Persones que quan se’ls pregunta d’on són podien respondre allò que deia la mare d’en Joan Manuel Serrat: “Jo sóc d’on mengen els meus fills”.

Habitants del món com a casa compartida, el que passa en un lloc afecta a l’altre extrem del planeta. El que afronten ells i elles té conseqüències directes sobre les nostres vides, encara que el poder vulgui fer-nos veure el contrari. No podem buscar la solució a la crisi sense tenir en compte la realitat d’aquestes persones, que en el seu dia emprengueren l’aventura migratòria i que ara són part de la nostra societat, de ple dret.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.