Cada any amb la celebració de la Quaresma, la Pasqua i la Pentecosta, les comunitats catòliques, anglicanes i de les Esglésies orientals busquen reprendre el camí pasqual de Jesús. Volen comprometre’s novament a viure l’amor més gran, aquell que arriba al punt de la total donació de la vida per a les altres persones. Aquest any 2015 es compleixen 50 anys que va acabar el Concili Vaticà II. Aquell dia, els bisbes de tot el món, reunits al concili, van publicar el més esperat dels seus documents: la Constitució pastoral sobre l’Església en el món actual. El seu títol, Gaudium et Spes (Alegria i Esperança), primeres paraules del text, revelen la important i urgent invitació que els bisbes volien fer a totes les persones de fe: «Els goigs i les esperances, les tristeses i les angoixes dels éssers humans del nostre temps, sobretot dels pobres i de tots els que pateixen, són alhora goigs i esperances, tristeses i angoixes dels deixebles de Crist. «(GS n. 1).
En nom de l’Evangeli, els bisbes van convocar els catòlics i les catòliques a unir-se a totes les persones de bona voluntat en un compromís personal i social, perquè el Regne de Déu, el seu projecte per a la humanitat, es faci aquí, «així en la terra, com en el cel «. En aquests dies -i en diverses oportunitats- el papa Francesc ha demanat que, a partir de l’Evangeli, l’Església reprengui el diàleg i la col•laboració humil i fraterna amb la humanitat, viscuts pel papa Joan XXIII i proposats pel concili.
El 22 de desembre, en rebre els vots nadalencs de la cúria romana, el papa Francesc va parlar de possibles pecats i temptacions dels ministres. I va destacar que l’Església i la cúria haurien d’evitar una mena d’alzheimer espiritual. Ell es referia a una tendència per oblidar o ignorar la proposta de renovació conciliar que ja ens va ser feta pel papa Joan XXIII i que, en el concili, la major part de l’episcopat mundial va acceptar i assumir. Necessitem reprendre amb el major vigor l’esperit que va animar el concili com una nova Pentecosta i va voler fer de la nostra Església una Església pasqual.
Cada any, la litúrgia de la Quaresma comença recordant les paraules de Pau: «Avui és el dia de la gràcia. Avui és el temps de la salvació» (2Co 6, 2). La celebració de la Pasqua no pot ser només un ritu del passat. És important que el memorial s’actualitzi i la Pasqua ens faci viure un nou temps de renovació i de primavera per a l’Església i per a les nostres vides.
El 1968, a Medellín (Colòmbia) en actualitzar el concili per a l’Amèrica Llatina, la conferència de l’episcopat llatinoamericà va explicar com l’Església ha de ser pasqual: «Que es presenti la cara d’una Església pobra, missionera i compromesa amb l’alliberament de tota la humanitat i de cada persona humana en la seva integritat «(Med. 5, 15).
Hi ha persones que consideren superada aquesta manera compromesa de viure la fe. Diuen que els temps són uns altres. I és veritat. Però, de fet, els reptes als quals el concili va voler respondre no solament segueixen sent actuals, sinó que s’han fet més i més profunds.
En aquest mes de març, dels dies 24 al 28, a Tunísia (al nord d’Àfrica) milers de persones dels més diversos moviments socials i organitzacions de la societat civil internacional es trobaran en un fòrum social mundial més. Al llarg d’aquest, també a Tunísia, teòlegs i teòlogues cristianes de diverses Esglésies es trobaran en un altre fòrum sobre teologia i alliberament. És important que, almenys ara, 50 anys després del Concili Vaticà II, les Esglésies cristianes s’adonin que elles haurien de constituir-se com a fòrums permanents i universals (catòlics) oberts a tota la humanitat per a un nou món possible, un món veritablement pasqual.
