La voluntat de Déu

  • por

pag9_pantuflas_web-9.jpg«És la voluntat de Déu o Déu ho ha volgut així». Quants cops hem sentit aquesta frase que acostuma a tenir molt poc a veure amb el que Déu vol de veritat la majoria de vegades!
Sobretot perquè acostumem a dir aquesta frase en certs moments, especialment quan el dolor o la mort arriba a la vida d’alguna persona coneguda, la qual cosa es fa més fort encara si aquesta persona és un ésser estimat. No sé si som conscients del mal que indirectament fem pensant que amb frases així consolem la persona afectada per aquest mal o els familiars d’aquella altra que ha mort.

Necessitem purificar molt la nostra ment a nivell de conceptes de fe i molt més pel que fa al fet religiós. Tenim la impressió que parlar d’un món autònom davant Déu significa faltar el respecte, perquè en certa manera suposaria dubtar de la seva omnipotència absoluta; ja que, si així fos, seria com dir que Déu no pot impedir o provocar… En canvi, no tenim el més mínim inconvenient a dir a continuació que és absurd que aquest mateix Déu pugui arribar a fer un cercle quadrat.

En el seu moment ja vaig dir que es fa cada vegada més urgent fer el salt del Déu creador al Déu sentit de la vida; em refereixo, evidentment, al cas de la persona creient. És veritat que hi ha realitats que en general poden arribar a desconcertar, a unes persones més que a d’altres, per cert, com poden ser ara els fenòmens naturals, sobretot pel que a nivell de catàstrofes es refereix.

Cal dir que si fóssim capaços d’endinsar-nos més profundament en aquest tema, segur que arribaríem a veure les coses amb una mica més de claredat i no culparíem a Déu d’alguna cosa de la qual ni té ni pot tenir la culpa.

«Que es faci la teva voluntat» és una de les peticions que configuren l’oració del Parenostre. De tantes vegades com l’hem resat, possiblement molts i moltes de nosaltres ens hem parat molt poc a pensar-ne el significat. Potser per la rutina amb què la recitem o ens han ensenyat a recitar-la.

En què consisteix, doncs, aquesta voluntat? No sóc qui com per atribuir-me la potestat de donar lliçons en una qüestió de semblant calat. Però sí vull dir el que a mi personalment m’ha ajudat a descobrir què és allò que Déu vol en general i, per descomptat, també per a la meva vida. Ho trobarem a l’evangelista Joan (3,17) «Déu ha enviat el seu fill al món no per a condemnar, sinó per salvar-lo».

Això és el que vol Déu i no una altra cosa; aquesta és la seva voluntat. Una voluntat, la seva, que tant difereix gairebé sempre de la que nosaltres li atribuïm com, per exemple, que castigui els que a nosaltres ens han infringit o poden estar infringint-nos algun tipus de mal, o als qui no creuen allò que nosaltres creiem o com a nosaltres ens agradaria que creguessin i, sobretot, a aquelles i aquells que porten a terme accions que, tal com trobem en algun passatge bíblic, «clamen al cel», com són, per exemple, l’abús de les persones pobres i la explotació de les més febles.

Ara bé, aquesta voluntat, tal com l’expressa l’evangelista Joan, ¿com es fa realitat? Aquí entrem en un altre d’aquests capítols que a moltes persones els arriba o els pot arribar a resultar escandalós en certa manera.

En això rau precisament la grandesa, però alhora també la petitesa d’aquest Déu manifestat de manera especial en Jesús. La seva voluntat de salvació, és a dir, de pa, de cultura, de sanitat, de companyia, etc., no la pot portar a terme ni tampoc fer-la realitat sense la contribució del nostre compromís. Dit d’una altra manera, Déu per molt gran i omnipotent que sigui, no podrà somriure a la persona trista si tu i jo no li prestem els nostres llavis.

Tampoc podrà acaronar la cara de la persona sola i abatuda si les nostres mans no estan disposades a fer-ho o, pitjor encara, es neguen. No podrà, en definitiva, evitar la fam, la guerra, la violència, la injustícia, etc. si m’obstino a viure de manera indiferent als altres i si pretenc plantejar la meva vida únicament des dels meus interessos i conveniències.

Aquesta és la voluntat de Déu i aquests són els únics instruments que té per dur-la a terme. No oblidis, estimat lector, estimada lectora, que tu pots ser, ho ets, un d’aquests instruments.

Últimas entradas de Colaboración (ver todo)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.