Manuel de Unciti, un sacerdot lliure

  • por

pag7_iglesia1_web-5.jpg“Però, per què donar gràcies a Déu? Algú podria pensar potser que Déu es mereix aquell gest de gratitud perquè durant tots aquests ja llargs anys se’ns ha fet proper i pròxim en els camins de la vida; ens ha acompanyat i, fins i tot, ens ha agafat amb la seva mà per estimular-nos i no deixar-nos defallir… No ha estat així la meva experiència, germans. Jo he trobat, pel contrari, la mà de Déu a les vostres mans; la seva paraula d’alè a les vostres d’ànim; el seu fer-se proper i la seva proximitat en la vostra estima i en la vostra amistat. La millor teologia de tots els temps insisteix una vegada i una altra en què Déu actua entre els homes per mitjà de ‘causes segones’, per mitjà dels homes. Així com no existeix ‘fil directe’ entre Déu i nosaltres sinó que tota nostra relació amb Ell passa a través dels germans –i, particularment, dels germans més pobres i marginats- així tota l’actuació de Déu amb aquest món es duu a terme amb la col·laboració dels homes, els nostres germans i els seus fills”.

Aquesta llarga cita, que gairebé podria considerar-se la síntesi de tota una vida cristiana, correspon a les paraules que pronuncià Manuel de Unciti i Ayerdi el 29 de juny del 2004, a la celebració dels seus primers 50 anys com a sacerdot. Unciti morí a Madrid el passat 3 de gener. Donostiarra militant, havia nascut a Sant Sebastià l’1 de gener del 1931. Estudià en el seminari de Vitòria i s’especialitzà en misionologia a Roma i París. Tornà a Espanya, enviat pels seus superiors, per estudiar a l’Escola Oficial de Periodisme. Ja mai més deixà Madrid.

A partir de llavors, dedicà la seva vida a tres grans fins: les missions, la informació religiosa i la formació de periodistes cristians. Fou, durant més de tres dècades, secretari nacional de l’Obra Pontifícia de Sant Pere Apòstol i director de les revistes Pueblos del Tercer Mundo i Illuminare. Durant aquest temps animà incomptables trobades i xerrades de missioners a Europa, Àfrica i Amèrica. Fou responsable d’informació religiosa al diari Ya i escrigué en publicacions com ara El Correo, Vida Nueva, Sal Terrae, Razón y fe, Ecclesia, Familia Cristiana o RS21. Fou autor de llibres com ara Sangre en Argelia, África en el corazón, Amaron hasta el final, Tercer Mundo, escándalo y denuncia o Teología en vaqueros. Fou professor de deontologia professional i teoria de la comunicació a l’Escola de Periodisme de l’Església.

I fou el fundador i alma mater durant 40 anys de la Residència Azorín per a estudiants de periodisme, focus de cultura democràtica en els estertors del franquisme i a la Transició. Allí s’hi formaren al voltant de tres centenars de periodistes que avui es troben disseminats per redaccions i gabinets de comunicació de tot el país. Ho escrigué Francisco Correal, un d’ells, al Diario de Sevilla: “No existeix un sol mitjà de comunicació important al nostre país en el què no hi hagi algú que ha passat per la Residència Azorín: des de guanyadors d’Ondas com ara Pedro Erquicia a guanyadors de Goyas com ara Javier Aguirresarobe. Directors de publicacions, subdirectors, corresponsals a l’estranger, cronistes de futbol, crítics taurins, responsables de grups periodístics i tropa comú”.

Però, sobretot, fou un sacerdot lliure. Un sacerdot que escrigué i digué sempre el que havia d’escriure i dir, encara que li costessin reprovacions –que li costaren- i aïllaments (i algun que altre reconeixement, com ara el premi ¡Bravo! Especial a tota la seva trajectora concedit per la Conferència Episcopal). Un sacerdot que lluità tota la seva vida per una Església oberta, dialogant, de les persones pobres i per a les persones pobres, aquella Església desclericalitzada que anuncia el papa Francesc i que Déu, com a premi final, li permeté atisbar amb esperança en els seus últims dies.

Últimas entradas de Colaboración (ver todo)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *