Seguint amb el catecisme del pare Astete, el tercer manament de l’Església ens recorda que «és obligatori combregar per Pasqua florida». Encara tinc gravades al meu cap, essent un nen, a l’església del meu poble aquelles llargues cues d’homes, varons, que es dirigien a combregar durant la Pasqua per, com es deia llavors, «complir amb el precepte». Era abans del concili Vaticà II, és clar. Si no recordo malament, crec que estava fins i tot bastant generalitzada en moltes o a la major part de parròquies, les rurals sobretot, l’existència d’un llistat per part del rector on quedaven anotats els noms de les persones que havien complert amb aquest deure i els que no ho havien fet.
Vull recordar per a les persones més novells que la comunió es distribuïa de manera general durant els diumenges fora de la celebració de la missa, sobretot quan es tractava de la missa més important que es coneixia com missa major o missa solemne. S’acostumava a fer normalment un temps abans de començar la mateixa o en un altre moment demanant-s’ho al sacerdot per part d’alguna persona en concret, en el supòsit que li hagués estat impossible fer-ho en el moment precís per a això. Insisteixo que això era l’habitual, la gent que tenia intenció de combregar ho feia moments abans de començar la missa; l’excepció era fer-ho durant la celebració de la mateixa. A les misses de cada dia, en canvi, sí que es combregava durant la celebració de la mateixa, encara que en general ho feia molt poca gent i gairebé la majoria, per no dir totes, eren dones.
Per això, quan arribava el temps de Pasqua ja s’encarregava el sacerdot de la parròquia de recordar als feligresos l’obligació de complir durant aquell temps amb el precepte que mana la Santa Mare Església: combregar. I dic «complir amb el precepte que mana», perquè, que jo sàpiga, el precepte continua vigent. Com vaig dir en capítols anteriors, predominava el sentit de “sentir missa sencera» davant del que feliçment diria després el concili Vaticà II: «participar «.
Sense voler ens hem plantat davant la concepció de la missa com a festa i com a banquet en el qual la persona que es fa present és convidada a participar-hi de ple, que és ni més ni menys el que proposa, com acabo de dir, el concili Vaticà II, davant la concepció d’aquesta com un ritual fred i llunyà durant el qual només cal l’assistència expectant, acompanyada de major o de menor grau de devoció.
Tinc la impressió que la missa continua estant carregada de massa misteri i, pel mateix, de llunyania i de foscor. I no és perquè les misses no siguin atractives en general, que no ho són certament -més aviat tot el contrari, són tremendament avorrides- sinó perquè la missa té massa de ritual i poc de proximitat. La major part dels signes que s’hi utilitzen tenen un profund sentit litúrgic, no hi ha dubte. Però, en canvi, m’atreviria a dir que el compliment d’aquests ritus i rúbriques en absolut ajuden a que la persona arribi a sentir-se partícip del que hi està passant, més aviat tot el contrari la major part de vegades.
Si a això afegim el sentit del precepte, pot resultar fàcil explicar-nos la minsa o nul•la participació per part dels assistents i, més concretament, en el moment potser més íntim d’aquesta participació com és la comunió.
He de dir que, respectant la consciència de cada persona (només faltaria!) i les decisions preses a partir de la mateixa, em costa acceptar la no participació en la comunió per part de moltes de les persones que assisteixen a missa. Tinc la impressió que, a sota d’una actuació així, subjau tot un seguit de teories, com són el pecat, la gravetat del mateix, la necessitat de la confessió, etc. I, sobretot no ho oblidem pas, la importància, crec que desmesurada moltes vegades, que en el catolicisme s’ha donat a la comunió, sobretot si ho comparem amb la importància que donem a la paraula.
És veritat que no hem d’oblidar allò que l’apòstol Pau recordava ja a les primeres comunitats de Corint: «Qui menja el pa i beu la copa del Senyor indignament, es fa reu del Cos i de la Sang del Senyor«: (1Co 11,27). Per tant, és cert que no es pot ni s’ha de combregar, rebre l’Eucaristia, de qualsevol manera, és a dir, rebre el signe visible de l’amor sota les espècies de pa i de vi , quan possiblement dins del nostre cor no hi ha més que odi i rancúnia. Però m’agradaria recordar, en relació amb el que he dit fa un moment, la poca importància que donem a la presència de Jesús que es manifesta també per mitjà de la paraula, quan aquesta és proclamada en la missa. De manera que podem arribar a sentir-nos plenament preparats i preparades –o, almenys, això creiem- per escoltar el missatge que s’hi proclama, sempre interpel·lador, per cert, i, en canvi, no considerar-nos preparats o preparades per a combregar.
Combregar, com tota acció sacramental, ha de ser quelcom íntim i decidit de manera lliure per part de la persona, la qual cosa vol dir que a ningú se li ha d’obligar ni ningú s’ha de sentir forçat a fer-ho. Ara bé, crec que mai no serem prou conscients que, per part d’Ell, se’ns convida sempre.
