Confirmació

  • por

pag9_teologia_web-13.jpgSi ens remetem a la vida de cada dia, quan a algú se li demana que confirmi una cosa o quan, senzillament, la confirma, tothom entén que el que farà o el que se li està demanant a aquest algú en qüestió no és ni més ni menys que la ratificació d’alguna cosa que prèviament havia dit o havia fet, però que necessita ser reafirmada o posar un accent especial en allò que va fer o va dir en el seu moment.

Té això alguna cosa a veure amb el significat d’un dels sagraments de l’Església, concretament amb el de la Confirmació? Hi ha, doncs, algun símil o paral•lelisme? Una explicació breu sobre els aspectes més directes que configuren aquest sagrament. En primer lloc, es tracta d’un sagrament que, segons va declarar el concili de Trento, va ser instituït per Crist, en contra dels protestants, que el rebutjaven pel fet que, segons ells, no apareixia en el Nou Testament el moment precís de la seva institució. Trento, però, addueix com a prova contundent el passatge dels Fets dels Apòstols (Fets. 8, 15-17, 19, 5-6) «Quan els apòstols que eren a Jerusalem s’assabentaren que Samaria havia acceptat la paraula de Déu, els enviaren Pere i Joan. Aquests van baixar i van pregar per ells perquè rebessin l’Esperit Sant; doncs encara no havia baixat sobre cap d’ells; únicament havien estat batejats en nom del Senyor Jesús. Llavors els imposaven les mans i rebien l’Esperit Sant«.

L’Església Catòlica, però, considera que és fals el fet de relacionar la Confirmació amb la pertinença a la mateixa per part de la persona que rep aquest sagrament, en el sentit d’acceptar de manera conscient i voluntària pertànyer-hi, un cop aconseguida la maduresa personal, després d’haver rebut el Baptisme al poc temps d’haver nascut. Segons l’Església, aquest sagrament és un de tots tres que formen la iniciació cristiana juntament amb el Baptisme i la Comunió o tots quatre si s’hi inclou la Penitència. D’ací que la recepció d’aquest per part de la persona catòlica, pel que fa al temps, hagi passat per moments diferents. A partir del segle XVII i fins al concili Vaticà II convenia que no es posposés massa, encara que podia arribar a rebre’l en edat adulta, ja que estava supeditat a la visita a la parròquia per part del bisbe, únic ministre ordinari d’aquest sagrament. Malgrat tot, la recomanació que es donava era que es rebés entre els dos i els set anys, coincidint més o menys amb la primera comunió.

Està clar que el que privava en aquest cas era l’efectivitat del sagrament per si mateix, el que es coneix com el «ex opere operato» en contra del «ex opere operantis», segons el qual el sagrament tindria una efectivitat o una altra depenent de l’actitud de la persona que el rep, (perdó per les llatinades, però és la mateixa terminologia que utilitza el concili de Trento). Segons aquest supòsit, en administrar la Confirmació a la infància comptava molt poc o gens la disponibilitat del subjecte, transgredint o passant-se per alt una cosa tan pròpia i exclusiva de la persona com ara la voluntat i la llibertat que es deriva de la mateixa.

Val a dir que es dóna un canvi a partir del concili Vaticà II en els anys seixanta. Tot i seguir mantenint la doctrina de Trento en el sentit que el sagrament produeix efectes espirituals per si mateix, recomana, però, que la recepció d’aquest es posposi fins a l’adolescència. Però no tant perquè la persona confirmanda rebrà més «quantitat» de gràcia, sinó perquè serà més conscient del significat que ha de tenir per a la seva vida la confirmació pública de la fe que va rebre un dia per mitjà del Baptisme.

A partir d’aquest moment moltes parròquies i moviments eclesials van aprofitar precisament la recepció del sagrament de la Confirmació per rellançar una pastoral de joves, anant-hi una mica més enllà de l’adolescència, en què la catequesi prèvia jugués un paper important. Després d’aquest procés de formació era el jove o la jove qui havia de decidir si volia confirmar o no el Baptisme que va rebre un dia perquè així ho havien demanat els seus pares i, juntament amb el Baptisme, la seva pertinença de fet a l’Església. Algunes persones optaven per rebre’l, altres ho posposaven per quan ho veiessin més clar, mentre que unes terceres decidien deixar de banda la seva pertinença eclesial. No deixava de suposar tot això una profunda riquesa pel que fa a la pastoral de joves.

No obstant això, també va arribar l’involucionisme en aquest camp com en molts altres de l’Església. La majoria de les conferències episcopals, la del nostre país entre elles, seguint directrius de Roma, van decidir renunciar a aquesta pràctica i tornar si no a esquemes anteriors, si a fórmules intermèdies que, en definitiva, acostumen a acabar per no ser ni carn ni peix, com així ha estat de fet. No havien superat el nacionalcatolicisme i enyoraven tornar a veure les parròquies plenes de nens i nenes entrant a l’adolescència, ja que en la major part dels casos no són adolescents ni de bon tros, per la qual cosa van ordenar retardar el menys possible la recepció del sagrament de la Confirmació. Intentaven raonar amb l’argument que acostumen a adduir sempre, dient que havia de confiar més en la força de l’Esperit que en el nostre esforç, tenacitat i treball. Pobre Esperit, quantes coses li fem fer que no són precisament de la seva incumbència!

Últimas entradas de Colaboración (ver todo)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.