D’entrada vull deixar clar que no es tracta senzillament d’un canvi de nom; la meva intenció és arribar molt més enllà i justificar aquest canvi de nomenclatura (sagrament de la misericòrdia en lloc de sagrament de la penitència), que no vull que s’interpreti només com un canvi d’estètica respecte al sagrament de la confessió.
No voldria cometre cap error teològic però, per si de cas, confesso d’entrada que no és aquesta la meva gran especialitat i, pel mateix, vull evitar caure en inexactituds històriques: la meva intenció no és fer teologia sobre aquest sagrament ni tampoc presentar un estudi de seva evolució al llarg de la història. Les raons són més aviat de tipus pastoral, sortint en contra de la prohibició que ha experimentat des de fa un temps la celebració del sagrament de la misericòrdia sense confessió individual i amb absolució col•lectiva. Vull fer-ho des de la meva experiència durant els dotze anys que vaig ser corresponsable de la pastoral a la Parròquia de Sant Llorenç, avui catedral, de Sant Feliu de Llobregat (Barcelona). Ni més ni menys que com el gran sagrament de la misericòrdia.
Vull començar manifestant que la finalitat de la celebració del sagrament de la penitència, sense acusació individual i amb absolució col•lectiva, no era altra que la d’ajudar a que els i les fidels de la comunitat descobrissin el sentit personal del pecat, de la culpa i de les repercussions que tots dos poden tenir i tenen en el món, en la vida i a l’interior de l’Església. Però, sobretot, que arribessin a descobrir que molt més gran que el seu pecat o la seva culpa és l’amor i la misericòrdia del Pare.
Amb el relat d’aquesta experiència personal vull sortir també al pas de certa expressió molt poc afortunada, «confessió de rebaixes», amb què alguns laics i, sobretot, bastants sacerdots, sorprenentment joves, han volgut anomenar i continuen anomenant en l’actualitat aquesta forma comunitària de celebrar el sagrament de la penitència. Jo, personalment, no vaig tenir llavors ni tinc ara aquesta sensació en cap moment, més aviat tinc la contrària. Però és que estic plenament convençut que tampoc no la tenia cap de les persones que en aquells moments participaven de la celebració a la meva comunitat parroquial.
Entrant una mica a fons en el tema, crec que no suposa un secret per a ningú el fet que aquest sagrament no té bona premsa. Segur que hi ha raons molt diverses per tal de corroborar-ho però, a dir de molts fidels, un dels motius és que ha provocat dolor i fins i tot ha arribat a inquietar en el pitjor sentit de la paraula i de manera innecessària moltes consciències. En arribar aquí m’agradaria fer algunes puntualitzacions amb l’únic propòsit d’aclarir el màxim possible aquesta afirmació.
En primer lloc, s’ha de dir que el mal no està en el sagrament com a tal, sinó en la seva «administració». I fixeu-vos que parlo d’»administració» en comptes de «celebració», perquè, per desgràcia, el sagrament de la penitència ha tingut ben poc de «celebració «; sonava fins i tot malament el fet d’identificar penitència amb festa.
Convé fer una mica d’anàlisi, sobretot a partir d’un cert moment històric, per entendre quins paràmetres (esquemes) d’una època, segurament vàlids llavors, no poden continuar mantenint-se en l’actualitat. Em refereixo concretament al Concili de Trento quan diu que hi ha l’obligació de confessar tots els pecats mortals, concretant-ne el nombre i l’espècie. Trento ho feia llavors des de la visió segons la qual el pecat estava «tabulat» objectivament, tenint molt poc en compte les circumstàncies subjectives de la persona; per tant, era el confessor qui, després de sentir l’acusació del o la penitent, imposava la penitència de acord amb la manifestació específica i numèrica que aquell o aquella havia fet. Fins i tot era també el propi confessor qui en algunes ocasions arribava a «objectivar», aplicant les normes morals existents a aquells actes que la mateixa persona, per la raó que fos, no havia acabat d’especificar de forma prou clara. En una paraula, el subjecte i les circumstàncies que l’envoltaven comptaven molt poc o gens en aquesta pràctica penitencial.
Avui, per sort i gràcies a Déu, la consciència personal ha passat a ocupar un pla més rellevant, que no és ni més menys que el que li pertany, encara que és veritat que aquesta consciència en molts casos està molt poc formada i, per tant, cal ajudar-la a aconseguir el veritable grau de maduresa. Ajuda que, en cap cas, vol dir «dirigisme», sinó estar al costat perquè sigui la persona qui poc a poc vagi fent opcions responsables i generoses.
Estic segur que, vist des d’aquest altre angle, el nombre i l’espècie tenen en aquest moment molt poc sentit. Es més, jo diria que únicament el tenen en tant que són signe i indici de les actituds que negativament distingeixen la persona pecadora, ja que estem parlant de pecat. Ja tenim, doncs, avui dues realitats, com ara són «consciència» i «actituds» personals, que queden molt lluny d’aquella «objectivitat» que exigia al o la penitent la manifestació específica i numèrica de tots i cadascun dels seus pecats.
