Vam parlar a l’article del mes passat sobre el sagrament de la misericordia i la polémica que genera en alguns sectors de l’Esglèsia fer-ho de manera comunitària. Tanmateix, crec que fer-ho de manera comunitària té un sentit més ric i més profund que fer-ho de manera individual. Perquè? Per a mi hi ha diverses raons però, personalment, després de tot el que he dit anteriorment, em centraria en una de molt concreta: el gran signe comunitari que han de tenir tots els sagraments, inclòs, evidentment, el de la penitència.
Suposo que, respecte a aquesta afirmació, molta gent em podria fer una acusació o donar-me una bona «estirada d’orelles» argumentant que el sentit comunitari ja és present quan la persona penitent s’acosta al confessor, ja que aquest és el representant de Crist i de la Església concretada, en aquest cas representada, en un grup, en una comunitat o en una parròquia que no sempre ha d’estar necessàriament reunida de manera física.
He de dir que a mi aquesta explicació no em convenç en absolut, tot i que sigui molt teològica. I no em convenç per la senzilla raó que, com a persones que som, totes i tots necessitem signes visibles -i no només espirituals- del que és una comunitat o del que significa donar sentit comunitari a una celebració.
Es podria posar encara una altra objecció a les celebracions comunitàries de la penitència sense acusació individual i amb absolució col•lectiva: què passaria amb aquelles persones que, aprofitant el moment de la confessió, volguessin demanar un consell, fer una consulta, etc.? A mi em sembla, intentant respondre, que no és aquest el moment més apropiat. D’altra banda hi ha alguna cosa que no acabo d’entendre; em refereixo al fet que hagi de ser un sacerdot qui sempre hagi de aconsellar, aclarir o marcar la pauta. Segur que hi ha seglars prou madurs i preparats per aconsellar i aclarir sobretot en segons quins temes i en quins moments. No en va, la major part de sacerdots que aconsellen sobre qüestions de matrimoni o de parella ho fan sense el més mínim coneixement personal, pel que fa a la vida real. I, pitjor encara, molts acostumen a fer-ho més des del Dret Canònic que no pas des de l’Evangeli. Finalment voldria comentar, encara que sigui només superficialment, com una reflexió que he fet durant molts anys -i cada vegada que la faig de nou em reafirmo encara més- la paràbola del fill pròdig. Aquesta paràbola m’ha ajudat a entendre el perdó com a quelcom misericordiós i festiu que no té res a veure amb l’acusació individual i privada que, a més, en la major part dels casos, comporta una bona dosi d’angoixa.
A la paràbola hi surten, almenys de forma implícita i vetllada, tres d’aquelles cinc «coses» i l’intent d’una quarta que el catecisme de la meva infància considerava necessàries per fer una bona confessió: examen de consciència, “dolor de corazón” (que potser en aquest cas el que hi havia era més aviat mal de panxa, que no altra cosa, però no entrem en aquest tema), propòsit de l’esmena i l’intent, com deia abans, de la quarta. És a dir, quan el fill que torna es troba amb el pare, aquest li abraça i en canvi sembla entreveure’s una mena de desig per part del fill de confessar al pare tot el mal que havia fet, quan comença a dir-li: «Pare, he pecat contra el cel i contra tu … «.
És en aquest moment quan el pare li talla i no el deixa continuar, per evitar que el protagonista d’aquella preciosa trobada sigui la culpa del fill en comptes de ser-ho l’amor i la misericòrdia immensa del pare. No val la pena donar més voltes al passat -pensa el pare- i, per això, no només no li demana explicacions ni comptes del que ha fet amb els diners (com, quan, en què, amb qui, etc. els ha gastat), sinó que també impedeix que el fill les doni. Aquí podria acabar perfectament la història i santes pasqües!
Però el que resulta encara més sorprenent és que aquell retrobament es converteix en una festa plena d’alegria. Tant que el fill que acabava de tornar queda desconcertat i -el que és més trist encara el gran, tremendament indignat. No és d’estranyar la reacció que va tenir el fill gran, si ens atenem al fet que demanar perdó ha acostumat a anar identificat sovint amb unes bones dosis d’humiliació per part de la persona que ha comès la culpa i ha estat perdonada. O, com a mínim, que es presenti davant la persona a qui ha ofès i se senti culpable davant d’ella. Per això s’explica precisament que la reacció que va tenir el pare, de fet la persona ofesa, arribés a desconcertar el fill menor i li resultés incomprensible al gran.
