Litúrgia per al poble

De vegades em ve al cap l’axioma «Sacramenta propter homines«, que vaig aprendre quan estudiava Teologia. Acostumo a aplicar-lo a realitats diverses de la vida en el sentit semblant en certa manera al què Jesús es referia a l’Evangeli quan va dir, sense més, als fariseus allò que «El dissabte està fet per a l’home i no a l’inrevés«.

He de confessar que no sóc molt amant de la «Litúrgia» (amb majúscula i entre cometes) pel que fa a les celebracions religioses. Ben és cert que sóc conscient que les relacions humanes estan plenes totes elles de litúrgia, és a dir, de signes convencionals que les persones utilitzem a l’hora de relacionar-nos unes amb altres. Sobretot quan aquestes relacions tenen un caire especial perquè el moment o els moments poden ser també especials com, per exemple, un aniversari, les noces d’unes persones amigues o estimades, la consecució d’alguna cosa essencial per a la vida d’algú que ens convida a celebrar-ho, etc.

Cenyint-me al camp estrictament religiós, concretament a l’aspecte celebratiu, voldria aplicar el sentit de l’axioma que al principi citava, «Sacramenta propter homines» (els Sagraments per a les persones) al què encapçala l’actual comentari: la Litúrgia per al poble. Parlo des de la meva experiència personal, per tant no pretenc en absolut donar lliçons ni assentar càtedra sobre alguna cosa les normatives de la qual desconec gairebé íntegrament. Parteixo del que sento, especialment quan em trobo participant en una celebració religiosa com un més de les persones que formen l’assemblea cristiana en aquell moment.

Tinc la impressió, en general, com si del que es tractés en la majoria de les celebracions fos d’acontentar o agradar a Déu, per a la qual cosa cal complir fil per randa cadascuna de les fórmules i dels ritus establerts en els rituals corresponents. Perquè sembla que, de no ser així, aquesta és la impressió que tinc, Déu no estaria a gust, en el pitjor dels casos se sentiria ofès i no deixaria que la seva «Gràcia» arribés als i les fidels que s’han reunit allà. Això sí, no importa que l’avorriment, el tedi i el cansament entre les persones que s’hi troben sigui el resultat d’una Litúrgia aplicada amb el màxim rigor fins al més mínim àpex.

Crec no equivocar-me si dic que «el misteri, l’ocult, el sagrat, etc.», predomina en aquests casos per sobre de l’espontaneïtat, la humanitat, l’alegria, la naturalitat de les persones que s’han sentit convocades i s’han reunit per celebrar algun aspecte concret de la seva fe, però des de les seves vivències i a través del que senten, seguint senzillament les formes o les vies d’expressió que acostumen a utilitzar en el seu comportament quotidià i en les seves relacions amb les altres persones.

Podria posar ara diferents qualificatius per definir com em sento quan em trobo en una celebració on la litúrgia es compleix al peu de la lletra però, en canvi, m’adono, intueixo i fins i tot palpo que el que allí falta és un mínim de vida i, almenys, una mica d’alegria. Doncs bé, a part de ràbia, el sentiment que sempre acaba aflorant dins meu és el de «pena», molta i molt gran. Quina llàstima!, com és possible que una cosa tan positiva i carregada d’il·lusió acabi en una rutina pesada, sense força i amargant?, em dic per a mi mateix.

Després de veure, perquè viure és impossible, tot això, arribo a una conclusió de la qual estic plenament convençut de no estar equivocat: la causa de tot això no s’ha de buscar en cap altra raó sinó en el fet que hem creat unes celebracions plenes de «Litúrgies», els rituals de les quals tenen Déu com a fi immediat, sense comptar per a res o deixant totalment de banda la persona que s’hi ha reunit per celebrar. És clar que, quan parlo de Déu, jo penso que és impossible que pugui referir-se al Déu que jo he après de Jesús a l’Evvangeli.