Matrimoni

  • por

pag9_teologia_web-9.jpgQuan una parella ens comenta que es casarà, a la majoria ens passa per la ment la manera o la forma de fer-ho. Segons el grau de confiança que tinguem amb la parella, acabem preguntant-los si ho faran per l’Església o de manera civil, depenent de si la cerimònia se celebrarà en un lloc dedicat al culte o en un altre considerat idoni per l’autoritat civil.

Com bé sabem, hi ha una altra manera d’iniciar una vida a nivell de convivència com a parella, per cert, cada vegada més estesa entre la gent jove, almenys en el nostre país. Consisteix, senzillament, en una decisió per part de tots dos de començar a compartir les seves vides en un lloc diferent i independent, sempre que les circumstàncies ho permeten, del dels pares o familiars més propers. Algunes d’aquestes parelles acaben elevant el seu compromís a nivell de parella de fet complint amb els requisits que manen les lleis civils. Altres, en canvi, prefereixen mantenir la seva decisió a nivell de compromís mutu entre tots dos, sense que existeixi cap document o ritu que ho avali públicament.

He parlat de casar-se per l’Església i no per qualsevol altre tipus de religió per una raó tan òbvia i simple com és el fet que al nostre país, segons els acords de l’any 1979 entre l’Estat Espanyol i la Santa Seu, el matrimoni eclesiàstic té automàticament validesa civil, no així el celebrat segons el ritu de qualsevol altra religió.

Tot això, per què? Si no recordo malament, l’article 1.625 del Codi de Dret Canònic diu que els ministres del sagrament del matrimoni són les persones contraents. I, per descomptat, la matèria essencial perquè existeixi aquest sagrament i, per això mateix, matrimoni, és l’amor. Per tant, l’essencial és l’amor; tota la resta, com ara és la celebració a l’església en aquest cas, hauria de quedar relegat a un segon lloc, tot i que segons el Dret Canònic no és així.

Sigui com sigui, no puc per menys de dir que em costa moltíssim entendre com l’Església sembla donar més importància al lloc i a la celebració del ritual que al que de veritat és essencial i constitutiu del matrimoni, la qual cosa és l’amor. Ja sé que significa posar-me el Dret Canònic per muntera, però tant me fa. Per a mi hi ha matrimoni allà on hi ha amor. Em refereixo al cas de la parella evidentment. I, pel mateix, no hi ha matrimoni on l’amor brilla per la seva absència. Tant és que el matrimoni s’hagi celebrat per l’Església, pel civil o senzillament la parella hagi fet en consciència un compromís mutu de voler. ¿O és que el lloc on es celebra i la persona que el presideix poden ser més importants que la consciència de la pròpia parella?

Que després una parella creient vulgui donar un sentit de fe al seu compromís d’amor per mitjà d’una celebració religiosa em sembla perfecte, però no a l’inrevés: intentar suplir amb un ritual religiós un amor que tantes vegades no existeix o que és immadur a totes llums. No hem d’oblidar el que deia sant Pau a aquells primers cristians i cristianes de la comunitat de Corint: «L’amor no passa mai» (1Cor 13,8a).

Li aniria molt bé a l’Església, en aquest cas pel que fa al matrimoni, avançar-se ella mateixa a demanar al poder civil la revisió d’aquests acords. És a dir, que tota parella que volgués signar un compromís públic, ho fes sotmetent-se a les lleis que el dret civil estableix per aquest tipus de contractes. Després, aquelles persones que ho volguessin, podrien celebrar-ho segons la pròpia religió o conviccions personals. Crec que això ajudaria a aclarir bastants situacions que només aportarien bé a tota la ciutadania.

Últimas entradas de Colaboración (ver todo)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.