Estic convençut que en molts casos i moments resultaria bastant difícil traçar una línia que delimités la frontera entre l’objectivitat i la subjectivitat, ja que és la persona implicada la que hauria de dictar aquest veredicte.
Si a això afegim el fet de la formació rebuda o els criteris diversos que un mateix ha anat adquirint tant des de dins de si mateix com des de fora, la situació es complica encara més en el sentit d’encertar amb absoluta precisió respecte a la moralitat d’un tipus de comportament.
Això vol dir que no hi ha terme mitjà en el sentit que tot és absolut, és a dir, així i sense més, d’una manera inamovible o, per contra, que tot és relatiu depenent de tot un seguit de circumstàncies exteriors? És aquesta la qüestió que intentem dilucidar en aquestes breus línies: si tot és objectiu i no hi ha res a dir o, potser, la subjectivitat, les circumstàncies concretes, tenen també alguna cosa a dir. Quan ho apliquem al comportament humà estaríem davant del que s’acostuma a anomenar moral objectiva enfront de moral de situació.
És evident a totes llums que hi ha coses, actituds, formes d’actuar, etc. que són així, tal qual, de manera intrínseca, que dirien els escolàstics de l’Edat Mitjana. És a dir, la seva bondat o maldat li vénen donades per si mateixes, independentment de les circumstàncies de la persona que les hagi pogut cometre. Un exemple molt senzill ens pot aportar llum suficient: matar una persona és un quelcom totalment dolent i perniciós sens dubte. És veritat que poden existir atenuants que fan que no se li pugui imputar el màxim de culpabilitat a la persona que l’ha comès. Digui’s, entre d’altres coses, que va ser comès en un estat d’obcecació o alienació mental o en un cert estat d’embriaguesa que va donar lloc a una baralla i ja no diguem si va ser en defensa pròpia!, etc. No ens ha d’estranyar que en casos semblants la justícia humana tingui en compte aquests atenuants. Per resumir-ho de manera explícita, podríem dir que objectivitat vindria a equivaler a la Llei natural i a tot el que està intrínsecament relacionat amb ella.
És tot així de clar i de contundent? Evidentment que no. Existeixen nombrosos factors i circumstàncies que fan que un acte comès tant positiva com negativament no pugui ser lloat o vituperat posant com a criteri l’objectivitat del mateix. Em ve al cap pensar, per exemple, en l’educació rebuda per la persona, en el moment pel qual pot estar passant, en les relacions personals o socials enmig de o amb les què es mou, etc. Crec que mai millor que en aquest moment vénen a col·lació les paraules del filòsof Ortega i Gasset: «Jo sóc jo i les meves circumstàncies». Vol dir tot això que la situació concreta que la persona pot estar vivint introdueix un handicap de moralitat concret. Com podeu veure, en segons quins casos la situació arriba a jugar un paper determinant a l’hora d’emetre un judici moral sobre l’acció portada a terme per una persona.
Si s’em preguntés d’on ens trobem actualment més a prop, si de la moral objectiva o de la de situació, he de dir que no m’atreveixo a llançar un veredicte contundent. No obstant això, sí que vull deixar clar que vivim moments en què la situació ha de jugar un paper preponderant.
- Gasto militar y belicismo en España - 23 de mayo de 2023
- Mujeres adultas vulneradas en la iglesia - 18 de mayo de 2023
- «La JEC potenció en mí la escucha, la cercanía a las personas y el respeto a sus procesos» - 12 de mayo de 2023
