El vídeo sobre la campanya del dia del seminari d’aquest any 2012 ha posat el dit a la nafra sobre la persona del sacerdot i el paper que ha de jugar dins de la comunitat eclesial: «Jo no et prometo un gran sou, et prometo una feina fixa «.
A part del poc encertat -o del molt desencertat, més ben dit- d’aquestes paraules, m’agradaria deixar clar l’error, no sé si teològic, però segur que sí des de l’Evangeli, que contenen les mateixes. No m’atreveixo a pensar que hi hagi hagut intencions ocultes amb l’únic propòsit de fer proselitisme de cara a captar nous adeptes. Però, si no és així, què poc han fet per evitar-ho!
Només sentir-les, la primera imatge de l’Església que m’ha vingut al cap és la d’una empresa totalment organitzada. És a dir, una piràmide perfecta, la cúspide de la qual l’ocupa el «gran jefe» i així successivament fins arribar a la base, que és on es troba el poble que, al seu torn, sol ser denominat pels de dalt, utilitzant el plural, com «fidels», «laics», etc.
No vull entrar ara dins de possibles debats sobre si Jesús va tenir intenció en algun moment d’instituir algun tipus de religió i posar al capdavant de la mateixa a persones, concretament a aquells «dotze» (ja no dic aquelles dones) que el van acompanyar de manera més constant i que van ser també testimonis preferencials de les paraules i dels actes més rellevants de la seva vida.
No puc, però, oblidar aquells dos conceptes que tant va recalcar el concili Vaticà II a l’hora de parlar de l’Església -poble de Déu i comunitat- i que no tenen res a veure amb el que, al meu entendre, contenen les paraules d’aquesta campanya.
Quan el sacerdoci es deu a una Església piramidal o n’és el fruit, per a mi resulta evident el fet que els que participen del mateix, en aquest cas a través del sagrament de l’orde, són persones que reben una potestat que hauran d’exercir a partir d’aquest moment en un grup concret (compte, perquè no estic parlant de comunitat!), anomenat normalment «parròquia»; la seva missió consistirà precisament en exercir la funció que des de dalt els ha estat encomanada. Una funció que, en el millor dels casos, consistirà a «evangelitzar», però que moltes vegades suposarà simplement «adoctrinar, sagramentalitzar, etc.».
Segons aquesta visió del sacerdoci i de l’Església, el sacerdot té sentit per si mateix, independentment que existeixi o no comunitat. És veritat que des d’una teologia «expiatòria» de la mort en creu per part de Jesús molts teòlegs ho justificarien d’aquesta manera. Però no és ara el moment d’afrontar aquesta qüestió.
Quin paper jugarien, de fet juguen, el conjunt de «fidels o persones laiques» en un tipus d’Església concebuda de manera piramidal? Doncs, senzillament, el paper d’ «escoltar i rebre» de manera passiva i obedient. Sobretot això últim: molta obediència, pel fet que la capacitat de decisió, en el cas de l’Església també la veritat, només la tenen els que estan a dalt de la piràmide, al cap i a la fi, el mateix que passa a qualsevol altre tipus d’organisme o empresa.
En canvi, si la persona per presidir la comunitat, home o dona, fora escollida per la mateixa, per ser presentada al bisbe, escollit ell també des de i pels representants de les altres comunitats, el paper d’aquesta persona consistiria en representar la comunitat; principalment en el «sopar del Senyor». No cal dir que per dur a terme altres funcions rebrien l’encàrrec per part de la comunitat altres persones.
Des d’una concepció així, un sacerdoci sense comunitat no té sentit. Com tampoc en té un sacerdoci per sempre, si partim del fet que és la comunitat la que escull i presenta.
En un moment donat, la comunitat pot creure que existeix una altra persona més idònia o a la qual la té més confiança de cara a representar-la. Encara que també pot donar-se el cas que renunciï el propi representant fins a aquell moment. S’acabaria, llavors, de parlar de jerarquia i coses d’aquest estil per passar a parlar de comunitat i de poble, amb la immensa riquesa que això comporta.
