Hi ha una altra qüestió en la vida de la persona cristiana que va precisament molt lligada a la del mèrit i la gràcia. Em refereixo concretament al sacrifici i a la mortificació.
Per aclarir aquesta qüestió em sembla necessari, abans de res, afrontar un tema tan important, pel que fa a la fe cristiana, com és el de la redempció.
Per situar-nos una mica, seria qüestió de recordar teories fonamentals en el cas de la major part de teologies fins fa no gaire temps. Teories molt arrelades, però no per això menys errònies. Aquest és el cas de la relació existent, per exemple, entre el preu a pagar pel nostre pecat i el consegüent aplacar-se per part de Déu. És a dir, el nostre pecat ens havia separat de Déu de manera infinita. Per tant, només es podia corregir amb una acció infinita també, en el cas al qual em refereixo, amb el lliurament d’algú capaç de fer accions de semblant valor; només podia fer-ho alguna persona que fos també divina. En aquest cas, amb el lliurament, mort, de Jesús, la segona persona de la Santíssima Trinitat.
És veritat que la litúrgia cristiana sembla apuntar precisament en aquesta direcció en alguns moments. Em vénen ara al cap les paraules del pregó pasqual «Oh, culpa sortosa, que ha merescut un redemptor tan gran». Encara que, francament, em fa l’efecte que aquestes paraules semblen estar més a prop, si m’ho permeteu, d’una expressió dita amb molta freqüència a nivell popular com és allò de «no hi ha bé que per mal no vingui».
Si ens anem a l’art, concretament a l’escultura, encara que també a la pintura, del nostre Barroc, observarem aquesta teoria plasmada de manera perfecta a nivell plàstic. Només cal sortir qualsevol dia de la Setmana Santa per la major part de carrers de la geografia espanyola per veure aquestes escultures de Jesús sagnant, flagel•lat i morint en una creu amb gestos que excedeixen qualsevol tipus de dramatisme. El mateix es pot dir de la literatura. En aquest sentit aconsello llegir, per la seva gran bellesa, tant a nivell literari com místic, el sonet anònim de mitjans del segle XVI: «No me mueve mi Dios para quererte».
És veritat que tot això venia ja d’èpoques anteriors. Només cal que ens endinsem una mica a l’Edat Mitjana, sobretot en els temps més forts de pestes i guerres, que eren vistos com la conseqüència d’un Déu enfadat que així pagava els nombrosos pecats comesos per la humanitat. Davant d’aquesta situació els predicadors no paraven d’insistir en la necessitat de penitències personals, com més dures millor, per poder aconseguir d’aquesta manera el perdó diví. Com si la pròpia vida no fos en sí mateixa suficient penitència en aquells moments.
Religiosament parlant, ¿tenen sentit avui el sacrifici i la mortificació? Jo diria que no a tres nivells: com a preu a pagar a canvi que Déu perdoni les nostres culpes. Recordem en aquest sentit com el pare de la paràbola no exigeix al fill pròdig cap tipus de compensació per poder ser perdonat. En canvi, sí que l’hi exigia al germà gran: així és la nostra condició humana. Si no recordo malament, Rodrigo, un dels protagonistes de la pel•lícula «La Missió», en seria l’exemple més il•lustrador. Tampoc una mortificació i un sacrifici com a mèrits perquè Déu em vulgui més o em consideri millor persona. I, per descomptat, rotundament no a tot aquest tipus de mortificacions i sacrificis que excedeixen l’humà.
En canvi, apostant pel valor que sempre tindrà l’ascètica com a virtut, crec que la mortificació i el sacrifici sí que segueixen tenint sentit en la mesura que ens ajudin a tenir més compassió i misericòrdia amb la resta de persones, traduint-se en la pràctica en veritable solidaritat. També una mortificació fruit d’una renúncia a realitats que no fan més que destruir-nos com a persones i col•laborar en la destrucció dels altres.
Què en vindria, de bé, a vegades, privar als nostres sentits de tanta imatge i de tant soroll, per poder dedicar aquest temps a la reflexió personal, entre d’altres coses! Costa!, em direu; és clar! Però amb això ens juguem moltes vegades el veritable creixement personal i la maduresa que tant necessitem per contribuir a la construcció d’un món veritablement fraternal.
