La qüestió respecte a la que parlaré fa referència al tema que popularment es coneix -o la majoria de la gent denomina- com a «vida després de la mort». De teories n’existeixen moltes i diverses, tantes gairebé com a persones, pertanyents la majoria al món de l’antropologia, que s’ha dedicat a investigar sobre el tema.
Quan parlem des del cristianisme no ens referim a alguna cosa a més a més, accidental, per dir-ho d’ alguna manera, sinó a una realitat essencial pel que fa a la fe del creient. Tant és així que la resurrecció és, precisament, una de les veritats essencials que integren el nucli d’aquesta fe, passant a formar un dels dogmes més importants de la mateixa: «Crec en la resurrecció dels morts», proclamem al Credo.
Ho és també per a mi, només faltaria! I ho és no només perquè l’Església em digui que és un dogma que he d’acceptar amb els ulls tancats sinó, principalment i sobretot, perquè em fio de Jesús. Entre els diversos passatges als quals podria al•ludir des de l’Evangeli, em resulta contundent de manera especial el que descriu l’evangelista Joan (11, 1-44) i que es coneix com a «la resurrecció de Llàtzer». La veritat és que es tracta d’un d’aquests passatges veritablement apassionants: l’expectació dels jueus, les paraules dels apòstols i els diàlegs que manté Jesús amb Marta i Maria, germanes de Llàtzer, no tenen cap mena de desperdici.
«Quan Jesús va arribar a Betània, li van dir que Llàtzer ja feia quatre dies que havia mort. Marta li va dir a Jesús: Senyor, si haguessis estat aquí, el meu germà no hauria mort; no obstant això, jo sé que Déu et donarà tot allò que el demanis. A la qual cosa Jesús li va respondre: El teu germà ressuscitarà. És cert, va respondre Marta, ja sé que ressuscitarà el darrer dia. Jesús li va dir: Jo sóc la resurrecció i la vida, qui creu en mi, encara que mori, viurà i tot el que viu i creu en mi no morirà mai«.
No sóc expert en Bíblia i, per això, desconec els matisos que poden presentar algunes o diverses de les paraules que configuren aquest fragment, si tenim en compte els originals a partir dels quals va ser escrit. Sigui com sigui i independentment ja de matisos gramaticals, mantinc la idea que la paraula «resurrecció» no és, precisament, la més encertada i molt menys la més pedagògica a l’hora de parlar o referir-nos a aquesta qüestió amb la gent. Intentem per un moment abstreure’ns una mica (potser ens pugui ajudar el fet de tancar els ulls) i repetim per al nostre interior: «Ressuscitar». Vulguem o no, ressuscitar comporta aquesta mena de «tornar a la vida», però no a qualsevol tipus de vida, sinó a la que totes i tots coneixem, amb el que el viure comporta de manera natural. D’aquí l’expressió que en diverses ocasions hem sentit: «Com ningú ha tornat encara! «. Efectivament, no és per menys parlar d’aquesta manera, si tenim en compte que, en el fons, fa l’efecte com si diguéssim «del no-res ha tornat al tot» per utilitzar una expressió una mica forta.
En canvi, hem deixat bastant de banda fórmules que crec molt encertades en aquest sentit per part de la mateixa Església, concretament en alguns passatges de la Litúrgia. Em ve a la ment ara mateix un passatge del prefaci de la missa de difunts que, si no recordo malament, diu més o menys així: «Perquè la vida dels que en Tu creiem, Senyor, no acaba, es transforma». Aquí, doncs, apareix el concepte (transformació) que penso que desfaria molts equívocs, ajudaria a superar absurds difícils d’assumir, si ens atenim al llenguatge vulgar i afegiria un fonament una mica més creïble a una cosa que transcendeix la ment humana per molta fe que es tingui.
Una darrera cosa per acabar. Des de la meva convicció de la salvació universal, pel mateix de la «transformació universal», quan el prefaci parla de «els que en Tu creiem», jo em nego a veure només les persones cristianes o, fins i tot, creients d’altres religions. Perquè aquesta transformació de la qual se’ns parla no és mèrit o efecte produït per la persona creient, sinó una acció totalment renovadora per part d’un Déu que, com diu el llibre de la Saviesa (11,23-12,2) abans de crear algú, l’ha estimat abans. I, per tant, aquest mateix Déu creu i aposta a cegues per tot home i tota dona «creats» per Ell, raó per la qual també els «transformarà» al final de la vida.
