La setmana del 18 al 25 de gener les Esglésies cristianes celebren l’octavari de pregària per la unitat de totes i tots els que les formen. Fonamentalment estaríem parlant de l’Església ortodoxa -separada de Roma de manera definitiva el 1054- i de les Esglésies protestants, l’inici de les quals va tenir lloc a partir de la Reforma de Luter cap 1520.
Val a dir que aquesta unitat és mirada sempre per l’Església catòlica com a una volta al «ramat», és a dir, cap a ella, per part de les altres Esglésies, ja que es considera dipositària única de la missió de Jesús a Pere: «Tu ets Pere i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església» (Mt 16,18).
D’altra banda, totes les Esglésies cristianes consideren una profunda traïció la divisió entre elles mateixes, perquè significa en certa manera renegar de la petició que fa Jesús al Pare en el seu testament final respecte als seus deixebles i a totes les persones que els seguirien a ells a través dels segles: «Pare, que tots siguin un» (Jo 17,21).
De vegades em costa entendre i acceptar que Jesús volgués fundar un nou moviment, si tenim en compte la relació tan tensa que va mantenir en nombroses ocasions, no tant amb el temple en si, sinó amb els dirigents d’aquest. No tinc cap dubte, però, que el que sí va pretendre en tot moment va ser inculcar als seus deixebles que ells i totes les persones que s’unissin al seu projecte formessin una comunitat de germanor, on no hi hagués cap tipus de diferència; tal com podem trobar, entre d’altres, en el capítol 9 de l’evangeli de Marc «Si algú vol ser el més important, que es converteixi en servidor«.
Deixant hipòtesis de banda, penso personalment que el veritable ecumenisme ha de tenir avui dia altres objectius. Enmig d’un món destrossat i adolorit per tanta injustícia, on a més hi ha nombroses religions, crec que es fa cada vegada més urgent buscar un horitzó comú, on l’objectiu únic i suprem sigui aconseguir que tots els homes i dones visquin de debò com a fills i filles de Déu, és a dir, gaudint de tot el necessari per viure dignament.
Em preocupa que estiguem gastant masses forces per aconseguir un ecumenisme d’Esglésies on el que està en joc és tot un seguit de qüestions jurídiques, com ara la primacia de Roma entre d’altres, deixant al marge, però, aspectes claus com ara la igualtat de totes les persones que formen aquestes Esglésies. No crec que sigui el veritable ecumenisme volgut per Jesús aquell en què la dona segueix ocupant llocs de segona en l’Església i on els ministres continuen formant una casta a part. Ni tampoc un ecumenisme en el què les decisions últimes són preses únicament per uns pocs, els que formen la jerarquia.
«Déu és amor«, ens recorda Sant Joan en la seva primera carta (1Jo 4,8). Aquesta és l’única direcció cap a la qual val la pena que ens esforcem per caminar tots els homes i dones i, de manera especial, totes les religions: cap al descobriment i la vivència d’un Déu que estima immensament totes les persones, sense posar cap condició. Un Déu que no és possessió ni privilegi exclusiu de ningú. Aquest Déu que «no fa distincions, sinó que acull a tota persona que creu en Ell i fa el bé, sigui quina sigui la seva raça» (Act 10,34) tal com va dir l’apòstol Pere. El mateix Déu que «Fa brillar el sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos» (Mt 5,45), en contra del que pensaven els fariseus, que consideraven que era propi i exclusiu d’ells.
M’atreveixo a dir fins i tot que el mateix Jesús ja va apuntar la direcció vers la qual havia de caminar el veritable ecumenisme. Només cal que llegim el capítol 25 de l’evangelista Mateu, concretament els versicles 31 al 46: «Vaig tenir fam, era a la presó, era emigrant, perseguit, etc.» I tu i l’altre i el de més enllà em vau donar un cop de mà o senzillament em vau tornar l’esquena. Només és l’amor cap a la persona necessitada l’únic codi de barres que marca l’autenticitat del comportament evangèlic.
Un ecumenisme que encara serà més autèntic en la mesura que ens esforcem per respectar i cuidar també amb amor el cosmos i l’univers.
