30 anys celebrats en família

La família alandar no va voler perdre’s la festa de celebració dels 30 anys d’existència. L’acollidor saló d’actes del Col·legi Major Jaime del Amo de Madrid va ser el 12 de juny ple de cares conegudes. Malgrat la intensa calor d’un estiu climatològic que acabava d’arribar, prop d’un centenar d’incondicionals d’aquesta revista no van voler estalviar-se un aniversari molt important.

Perquè complir dins de l’Església catòlica tres dècades de treball des d’un plantejament de llibertat i de total independència mai no ha estat una tasca senzilla. Així ho reconeixia Cristina Ruiz Fernández, directora de la revista, en la seva breu al·locució a les persones presents: «Com a revista cristiana no vinculada a cap congregació ni estructura jeràrquica, alandar ofereix cada mes una veu lliure i una mirada crítica que planteja reptes de forma constructiva a l’Església catòlica i a la ciutadania». La demostració palmària d’aquesta presa de postura és una revista que segueix essent «casa comuna» de veus i històries de comunitat, amor i recerca del Regne. Al costat de l’actual directora, també s’hi va poder veure persones que van portar amb dedicació i molta entrega la revista en etapes anteriors, com ara Carlos F. Barberá i Charo Mármol.

La festa d’alandar es va fer coincidir amb la tradicional gala de lliurament de premis que es repeteix cada any quan el curs arriba al final. Premis que aquest any van ser anònims, dedicats a totes aquelles persones que lliuren el seu temps i la seva vida des de l’acció silenciosa. «Ens ha semblat que seria bo, a més, que aquesta celebració fos una eucaristia, en la qual poder partir el pa en fraternitat i gaudir d’una festa viscuda i sentida», es deia des de l’organització a l’inici d’un acte que es va allargar durant més de dues hores.

No tot va ser paraula, tot i que hi va haver molta i molt nutritiva. Durant la celebració es van escoltar cançons interpretades pel cor de la parròquia de Nostra Senyora de Guadalupe, a més de melodies interpretades per cantautors com ara Migueli, Luis Guitarra o Rafa Sánchez. Aquests tres músics, molt coneguts per als qui segueixen de prop la música creient compromesa, van repetir experiència en un esdeveniment d’aquestes característiques, ja que havien estat presents amb les seves guitarres i les seves cançons en festes d’alandar, entre altres raons, perquè també van ser guardonats amb el seu premi en anys pretèrits.

Però tornem a la crònica de la festa. Després de l’acollida, Salvador Mendoza (qui, al costat de Pilar Bodego, s’encarrega de l’administració) va llegir un fragment del poema “La Taula de la Vida”, de Pere Casaldàliga. Aquí el reproduïm, en traducció pròpia: Quan vingueu, no us oblideu la vida,/ mantinguda calenta entre els braços./ No sigueu espectadors./ A retalls./ No la escampeu per l’avinguda./ Porteu-la tal com és,/ vida viscuda: doblegada de vent i d’urpades, esgarrapada;/ tesa també amb llaços de pau, d’amor, d’alegria encesa./ Veniu sense maquillar./ Porteu el dubte, el desencís, el crit de protesta./ Vestiu-vos de tot allò que avui es porta./ Però arribi la vostra ànima ben nua/ amb fam de banquet, ànsia de festa,/ de bat a bat oberta a nova vida.

Amb la lectura d’aquest text, tan evocador de l’essència del projecte periodístic que representa alandar, es va aconseguir situar la concurrència en el to que més tard arribaria a la celebració eucarística.

Per l’estrada van anar passant diferents protagonistes de la història recent d’alandar i també les persones que s’encarreguen d’omplir-la de contingut mes a mes. Al capdavant de l’eucaristia es va posar Joan Zapatero, un sacerdot català, col•laborador des de fa dos anys a la secció “Teologia en pantuflas”, un espai que aporta aire fresc a una Església que en ocasions fa massa olor a tancada . Joan va animar les persones presents que, precisament, s’obrissin a compartir el pa i la paraula, fossin o no fossin creients en Jesús, apel•lant a una forma d’ entendre la vida i el compromís amb els que menys tenen que és comú a persones laiques, seglars, agnòstiques, atees o fidels d’altres religions. Zapatero també va criticar que les dones no puguin presidir misses .

Entre les persones que es van acostar pel Jaime de l’Amo es trobaven, sobretot, subscriptors i subscriptores, al costat de cares molt conegudes per la família alandar, moltes d’elles guardonades en altres edicions amb els premis. Així, es va veure Javier Baeza, rector de Sant Carles Borromeo, els teòlegs Evaristo Villar i Juan Pastor, la teòloga Dolores Aleixandre, components de col·lectius tan lluitadors com ara el de Mares contra la Droga, el Ferrocarril Clandestí de Lavapiés, etc . Gent «de la casa» amb una llarga trajectòria d’implicació voluntària en alandar, com ara Juan Poncini, Ana M. Fernández o Pilar Barbazán (la creadora de la simpàtica tortuga, veritable icona de la revista), no van voler faltar a la festa. Tots ells i elles, al costat d’altres moltes persones de col·lectius socials i d’Església, es van unir a celebrar com mai abans s’havia fet en una festa de alandar, ja que aquesta va ser la primera vegada en les seves tres dècades d’existència en què es va decidir integrar la festa anual en una celebració eucarística.

Ana García Castellanos, un cuentera de lluent trajectòria i una incondicional d’alandar des dels seus inicis, va llegir per començar “Els portadors de somnis”, un text ple de força i esperança de la poeta nicaragüenca Gioconda Belli. Va seguir el relat de l’Evangeli de Lluc ( 5, 1-11 ), el mateix que es va llegir l’1 de setembre de 1983, data en la qual la revista va iniciar la seva «alandadura» . La història de Simó Pere i els seus amics pescadors llançant les xarxes al costat de Jesús al llac Genesaret bé podia entendre’s com una metàfora del miracle que ha suposat mantenir durant tant de temps, contra vent i marea, una publicació que no ha perdut l’esperit evangèlic, radical i utòpic, dels seus inicis .

En una homilia, breu i molt evocadora per als cors que busquen, Joan Zapatero no va deixar escletxes per al dubte. El missatge d’un Jesús que no es conformava amb mitges tintes, que exigia un compromís autèntic als qui li seguien, va estar present en unes paraules que l’oficiant no va endolcir en cap moment. Després, hi va haver espai perquè les persones presents poguessin compartir amb les altres el que els havia ressonat la lectura . A continuació d’aquest instant imprescindible en el qual es va compartir fe i vida, van arribar les ofrenes presentades per col•lectius i persones que van ser guardonades en algun moment de la seva història amb els premis alandar.

L’acció de gràcies i el parenostre, la comunió col·lectiva es van convertir en moments fonamentals de la tarda: les persones que van combregar ho van fer, alhora, en un acte simultani i ple d’emoció. «La celebració de l’eucaristia ens ha d’ajudar a obrir els ulls per descobrir a qui hem de defensar, donar suport i ajudar en aquests moments. Ens ha de despertar de la ‘il•lusió d’innocència’ que ens permet viure tranquils, per moure’ns i lluitar només quan veiem en perill els nostres interessos. Viscuda cada diumenge amb fe, ens pot fer més humans i millors seguidors de Jesús. ens pot ajudar a viure la crisi amb lucidesa cristiana, sense perdre la dignitat ni l’esperança», va recordar la directora d’alandar. Cristina Ruiz Fernández va estar en tot moment acompanyada pels que conformen el Consell de Redacció de la revista, un grup de professionals del periodisme i de múltiples causes socials i eclesials (que col·laboren de manera voluntària ) i que s’afanyen, mes a mes, a proposar i elaborar temes que puguin ser de l’ interès dels qui llegeixen una revista que vol seguir fent anys.

Una revista amb molta història

Alandar va ser fundada el 1983 per un grup de cristians i cristianes de base, entre els que s’incloïa el sacerdot i periodista Julián del Olmo. Van tenir la idea d’editar un diari d’informació religiosa centrat en la llavors diòcesi de Madrid-Alcalá . Amb aquesta finalitat, el grup va posar en marxa els instruments habituals en aquest gènere d’empreses petites i voluntaristes: va convidar un ampli grup de persones que col·laboressin en la redacció i va llançar uns bons de suport de 5.000 pessetes; amb aquesta ajuda personal i econòmica, en el mes d’ octubre d’aquest any es va arribar a editar el primer número .

A poc a poc, la publicació va anar creixent, ampliant la seva difusió a nivell nacional i internacional i sortint a la llum amb molt esforç cada mes. Des de llavors es va estructurar com a societat limitada, una forma jurídica que li permet mantenir des de sempre una total independència de la jerarquia eclesial. Al llarg de tres dècades en què s’han succeït tants esdeveniments per a la història d’aquest país, l’Església i el món, les seves pàgines s’han fet ressò de molts dels moviments i grups socials que no perden l’esperança en la construcció de una realitat més justa. Cada número es converteix, gràcies a la participació de molta gent valenta, en una tribuna oberta per buscar espais de diàleg en un món on el discurs és cada vegada més uniforme i està més controlat .

Juntament amb les primeres revistes, el desembre de 1985, van aparèixer els dos primers fullets alandar, dels que a dia d’avui, s’han editat 46, dedicats a temàtiques tant espirituals com socials o ciutadanes. El primer es va titular “Jo no sóc ateu” i recollia una entrevista i diversos textos d’Enrique Tierno Galván, pocs mesos abans de morir . El segon va ser “Quan tu dius Déu jo m’ensumo una altra cosa”, del sacerdot Martín Valmaseda. Però, sens dubte, els fullets de més èxit han estat els Catecismes alandar que, amb motiu del trentè aniversari, s’han revisat i ampliat per llançar una reedició juntament amb l’editorial PPC: El KTcismo Alandar. Precisament, a la festa-aniversari celebrada el 12 de juny es van poder vendre els primers exemplars d’aquesta obra imprescindible que conté il·lustracions de José Luis Cortés i textos de Julio Lois, Martín Valmaseda, Carlos Fernández Barberá i Goyo Ruiz, Araceli Caballero i Mari Pau Trayner .

Els premis

A més, cada any alandar premia persones o institucions que, per la seva trajectòria contribueixen a la construcció d’un món més just i una Església més oberta. Aquests premis han recaigut en noms tan compromesos com ara José Arregi, José María Díez-Alegria o José Luis Cortés; congregacions com les Religioses Adoratrius i el seu Projecte Esperança o les Carmelites de la Caritat Vedruna; institucions com ara Justícia i Pau o el Col·lectiu de Dones en l’Església, així com persones que, a través de l’art i la cançó, també exerceixen el seu compromís com ara els ja citats Luis Guitarra, Migueli, el cantautor Rafa Sánchez amb el projecte Fàbrica de Cançons o el grup Anawim.

Una representació molt significativa d’ells i elles va estar present a la festa, en la qual el premi alandar de 2013 va anar a guardonar les persones que -des de les seves creences (siguin les que siguin)- es comprometen diàriament en múltiples àmbits per transformar aquest planeta en un lloc més just, més bell i menys inhòspit. És el que hem anomenat «creients des de l’anonimat». D’aquesta manera, es va voler distingir homes i dones que no aixequen la veu per identificar-se, però sí per denunciar la retallada de drets, la falta d’humanitat amb els que sempre perden o per obrir espais comunitaris on els somnis també tinguin casa.