Les mil cares de la desnutrició

Peter, Erik i Dalton Butetera són tres germans que viuen al districte d’Ibanda, al sud-oest d’Uganda. Podríem pensar que, per la seva complexitat similar, són germans trigèmins, però la veritat és que tenen quatre, tres i dos anys d’edat respectivament. Els protagonistes d’aquesta història amb prou feines es mouen mentre una treballadora social explica al seu pare la causa del retard en el creixement que estan patint els seus fills: la desnutrició.

La situació d’aquests germans ugandesos i la seva família es reprodueix en molts llocs del món per diferents motius. En el cas concret dels Butetera, casa seva està envoltada de vegetació salvatge i petits cultius d’aliments molt saludables com ara el plàtan, la papaia, la pinya, el moniato, els espinacs o la carbassa. Malgrat això -i per causa de la manca d’informació- els pares han estat alimentant els seus fills només un cop al dia a base d’un d’aquests productes, el plàtan. UNICEF ha posat en marxa un programa en aquesta zona per millorar les pràctiques de nutrició en les comunitats rurals. En canvi, en zones com ara el Sahel, altres famílies són encara menys afortunades que ells. Les extremes condicions climàtiques impedeixen que puguin disposar de la varietat d’aliments necessària per alimentar correctament els nens sense cap tipus de possibilitat d’elecció. La desnutrició és, per tant, present en països amb diferents característiques i problemàtiques, essent l’Índia, Nigèria, Pakistan, Xina i Indonèsia tots cinc estats amb més volum de desnutrició crònica en nens menors de cinc anys, segons dades de l’any 2011.

La desnutrició crònica és un mal silenciós que, a hores d’ara, afecta 162 milions de nens a tot el món. A més, es calcula que és la culpable de gairebé la meitat de les 18.000 morts infantils que es produeixen cada dia. Un gest com pot ser dur una cullera a la boca d’un infant, tan naturalitzat a les nostres societats, podria salvar aquestes criatures i aconseguir que gaudeixin del dret a una vida lliure de la fam i de la desnutrició. I cal actuar aviat. Per acabar amb la desnutrició crònica cal intervenir en els primers mil dies de vida d’un nen o nena, és a dir, des de l’embaràs fins als dos anys. Si no és així, les conseqüències podrien ser irreversibles. UNICEF treballa també per fomentar la lactància materna, ja que els nens alimentats d’aquesta manera en els seus sis primers mesos tenen fins a catorze vegades més probabilitats de sobreviure.

Alhora, la solució d’aquest fenomen contribuiria notablement al desenvolupament dels països que més la pateixen. Són molts els estudis que relacionen directament la desnutrició infantil amb el menor rendiment dels nens i el conseqüent fracàs escolar. Imaginem que en Peter, l’Erik i en Dalton segueixen patint desnutrició. En ser més propensos a caure malalts, acudiran menys a l’escola i tindran més dificultats per aprendre. Si finalment aconsegueixen sobreviure, quan creixin s’enfrontaran a una recerca de feina en clara desigualtat de condicions pel complicat procés d’aprenentatge que han tingut. La fam destrueix la formació del futur capital humà del país, tenint una incidència macroeconòmica directa. Segons els últims estudis de The Lancet, la desnutrició pot originar pèrdues de fins a un 8% en la productivitat dels països.

A més de la desnutrició crònica, que té com a tret fonamental la manca de nutrients necessaris durant un temps perllongat, hi ha dos tipus de desnutrició que afecten directament el desenvolupament dels nens. Un nen diagnosticat amb desnutrició aguda moderada pesa menys del que li correspon en relació a la seva alçada, el que altera tots els seus processos vitals. Si no s’atura immediatament, pot desembocar en el tercer tipus d’aquesta problemàtica, la desnutrició aguda greu, que implica un risc de mort nou vegades superior que en un nen normal.

El termini proposat per assolir els Objectius del Mil·lenni és a prop d’acomplir-se. En relació a la reducció de la mortalitat infantil, s’han aconseguit progressos, però estem lluny d’assolir l’objectiu. Des de 1990 fins a 2012, la desnutrició crònica s’ha reduït en un 35%. Si tenim en compte que les morts infantils per aquesta causa suposen gairebé la meitat del total, encara queda molta feina per fer. A l’horitzó tenim alguns casos exitosos que poden servir com a exemples a seguir.

A l’Àsia Oriental i al Pacífic s’han experimentat els majors descensos en desnutrició infantil del món. Aquesta regió ha experimentat una reducció del 70% des de 1990, passant del 42% el 1990, al 12% el 2011. Per països, també s’han recollit bons resultats a Perú, on s’ha reduït un terç la taxa de prevalença de desnutrició crònica des de 2004; a Rwanda, on des de 2005 a 2010 es va reduir, aproximadament, del 52% al 44%; o a Haití, on els resultats preliminars de les enquestes indiquen que la xifra va disminuir, també aproximadament, del 29 % el 2006 al 22% el 2012. Aquests països han aconseguit bons resultats gràcies a l’activisme, a una millor adjudicació dels recursos i a la inversió en programes i polítiques específiques.

Aquestes dades demostren que, finalment, s’està prenent consciència de la gravetat de la desnutrició i dels seus efectes a llarg termini. S’estan adoptant mesures sobre aquesta problemàtica cada vegada amb més urgència gràcies a la creixent conscienciació de les repercussions que la desnutrició té sobre el retard en el creixement dels infants i sobre la seva pròpia vida. No obstant això, l’UNICEF seguirà lluitant fins a reduir completament la desnutrició infantil al món. L’hi devem al Peter, a l’Erik i en Dalton. Els ho devem a tots.