«El patiment de les víctimes ha de ser pres seriosament»

  • por

pag8_iglesia_web-17.jpgJosé Antonio Pagola, natural d’Añorga (Gipuzkoa), ha estat professor de cristologia i pastoral. En els darrers anys s’ha dedicat a investigar i a donar a conèixer la persona de Jesús. La seva obra Jesús, aproximació històrica ha tingut una gran acollida i ha estat traduïda arreu. El darrer desembre, més de 600 persones l’escoltaren al Fòrum Gogoa, en una xerrada amb motiu de la qual vam tenir aquesta entrevista.

S’està globalitzant el patiment humà?

La majoria dels que vivim als països del benestar no sentim en la pròpia carn l’amenaça de la fam i la misèria. Emperò hem començat a experimentar una degradació social i humana que ens permet captar amb més realisme i més de prop el sofriment humà, el dany social i la destrucció que generen els diners, quan per la ideologia neocapitalista esdevenen poder absolut, gairebé sense control polític.

Quins fets determinen el greu retrocés social?

Hi ha diversos fets gravíssims: la submissió de la política al mercat, la crisi del sistema democràtic, l’agressió a la majoria dels treballadors que han quedat legal i socialment indefensos i la degradació de les polítiques socials públiques. Tot i així, el més preocupant és l’augment sense precedents de la desigualtat en la distribució de la renda. Aquest retrocés social funciona com un factor deshumanitzador que genera patiment, pobresa, exclusió, por i desesperança.

Hi pot haver recuperació?

El ministre d’economia parla del 2014 com de «l’any de la recuperació». Recuperació, de què i per a qui? Es recuperarà la qualitat de vida per a milions de persones que s’han quedat sense feina, amb menys protecció social i cada vegada més empobrides i excloses? L’important no és només saber quan sortirem de la crisi sinó com en sortirem.

Què ens espera en un futur més o menys proper?

La crisi ecològica s’haurà agreujat, la desigualtat entre rics i pobres haurà augmentat, un nombre incalculable d’aturats es veuran atrapats per a la resta de les seves vides en un mode de vida indigne, el treball no serà un dret sinó una oportunitat escassa, mal retribuïda i més insegura. S’ha acabat la idea de progrés basada en el creixement econòmic. En els propers anys experimentarem una mutació històrica provocada per un capitalisme insaciable i inhumà en què haurem d’aprendre a viure de manera diferent. Què pot significar en el futur un «programa electoral » si bé no podrà defensar l’interès comú dels ciutadans? Hem de començar una etapa nova de lluites i d’esforços per recuperar una política del bé comú i un sistema democràtic que representi i cerqui equitativament el bé de tots els ciutadans.

Què pretén un sacerdot i teòleg com vostè amb els seus llibres i conferències?

El meu propòsit és despertar l’esperit profètic de Jesús i suggerir algunes línies de força per viure de manera més lúcida, responsable i solidària enmig de la crisi, obrint camins al projecte humanitzador de Déu: un món més just i més digne i feliç per a tothom, començant pels últims.

I com es pot traslladar a aquesta actualitat el que Jesús va viure i va proposar fa 21 segles?

El primer que vull aclarir és que Jesús no és un sacerdot del temple, dedicat a cuidar i promoure la religió. No és tampoc un mestre de la Llei, ocupat en defensar un sistema legal. Jesús és un profeta lliure que s’atreveix a anunciar i promoure el «projecte humanitzador de Déu». El misteri últim de la realitat, que els creients anomenem «Déu», és una presència propera i amistosa, que està buscant obrir-se camí en el món per a humanitzar la vida. Però Déu no pot canviar el món sense que nosaltres canviem.

Com seguir Jesús enmig d’aquesta crisi?

Podem i hem d’aprendre a viure, no en una religió convencional, sinó, sobretot, com el moviment profètic de Jesús, compromesos en contribuir a la construcció d’un món més humà. I això es resumeix en quatre afirmacions que Jesús va fer: «No podeu servir a Déu i als diners», «No doneu a cap Cèsar el que és de Déu», «Sigueu compassius, tal i com el vostre Pare és compassiu» i «Els últims seran els primers».

Déu i els diners són incompatibles?

Jesús amb això és concloent: no poden treballar pel projecte humanitzador de Déu aquells que, dominats pels diners, exclouen els seus fills i filles i els abandonen en la pobresa o en la fam. Però la història humana s’organitza, es mou i es dinamitza, a hores d’ara, des l’ànsia d’acumular. Cal una actitud bàsica i indispensable: alliberar-nos nosaltres mateixos del poder d’atracció i del domini dels diners i del benestar. Aquesta crisi, viscuda seguint a Jesús, ens està cridant a desplaçar-nos poc a poc cap a una vida més sòbria i austera per a poder compartir més el que tenim i senzillament no necessitem

Aquesta frase de l’Evangeli sobre allò del Cèsar i allò de Déu se sol entendre bé?

Una bona traducció seria: «No doneu a cap poder el que és de Déu». I, què és de Déu?: Els petits, els fràgils i indefensos, els pobres. Jesús ho ha proclamat repetidament: «D’ells és el Regne de Déu». Sens dubte, el sistema financer és a hores d’ara, el poder que sacrifica més vides i que causa més patiment, fam i destrucció humana que qualsevol altre poder, un «capitalisme salvatge» que ha aconseguit imposar «la dictadura d’una economia sense rostre i sense un objectiu veritablement humà». Em sembla important que la societat, els seus dirigents polítics i els agents socials coneguin en tota la seva cruesa el sofriment que està generant la crisi. Posar cara a les víctimes: denunciar els drames familiars que s’estan produint, donar a conèixer la situació en què van quedant els aturats sense futur laboral. Mobilitzar-se perquè les víctimes no romanguin en l’oblit. Hem d’exigir als responsables polítics i als agents socials la recerca del bé comú, sense ignorar la gent exclosa.

Què afegeix la compassió a la justícia?

És urgent rescatar la compassió com a principi d’actuació, alliberant-la d’una concepció sentimental i moralitzant que l’ha fet desaparèixer de la pràctica econòmica i política. El patiment de les víctimes ha de ser pres seriosament. La nostra primera tasca és trencar la indiferència. Resistir-nos a seguir gaudint d’un benestar buit de compassió. La solidaritat no és interessada, és compassiva. No és per defensar el nostre benestar. Ans al contrari, va inevitablement en contra dels nostres interessos i ens exigeix revisar la nostra manera de viure per renunciar al que no necessitem i compartir amb els que ho necessiten.

Com arribaran els últims a ser els primers?

A Jesús el veiem sempre al costat dels més necessitats: la gent més malalta i desnodrida de Galilea, els pobres més indefensos i oblidats per la religió, els més menyspreats o els més indesitjables. Ell ens convida a començar per humanitzar la vida dels últims. Per què han de seguir morint milions d’éssers humans si en el món actual hi ha recursos suficients per a tots? Per què hem de ser competitius abans que humans? Per què ha de ser el poder dels més forts i no la solidaritat compassiva què regeixi les relacions entre els pobles? Per què hem d’acceptar com a cosa normal i inevitable un sistema que, per assegurar el nostre benestar, produeix tant sofriment i mort? Per què hem de continuar alimentant el consum i la producció sense límits, generant una espiral insaciable i infantil de necessitats supèrflues que ens buiden de sensibilitat humana? La solidaritat compassiva ens pot fer més humans i més cristians.

Últimas entradas de Colaboración (ver todo)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.