“Jesús de Natzaret vincula la seva pretensió amb la salut i la guarició de les dones”

  • por

pag16_movimientos2_web-5.jpgLucía Ramón Carbonell és filòsofa i teòloga laica, professora d’ecumenisme en la Facultat de Teologia de València i de diàleg interreligiós i història i pràctica de teologia feminista en la Universitat Pública de València i en EFETA, vinculada a la Universitat de Sevilla. Fou l’encarregada de tancar el cicle de conferències del Fòrum Gogoa per al curs proppassat. També és columnista en la revista Vida Nueva. Publicacions recents seves són el llibre Queremos el pan y las rosas (Ediciones HOAC, 2011) y el quadern Mujeres de cuidado. Justicia, cuidado y transformación (Cristianisme i Justícia, 2012).

Pa i roses, les dones lluiten fent servir la poesia?

Aquest lema, utilitzat per les treballadores tèxtils de Massachussets en la seva vaga, aconseguí mobilitzar unes 20.000 persones. Aquelles dones, organitzades sindicalment, lluitaven per la reducció d’hores de la seva llarga jornada laboral, pel manteniment del seu salari i per una vida millor, però lluitaven també pels homes, companys i fills de dones, tot rebutjant l’explotació i tot recordant que els cors pateixen fam de la mateixa manera que els cossos. L’eslogan es repetí durant la primera marxa mundial de dones celebrada al Canadà als anys noranta. El cineasta Ken Loach donà el títol Pa i Roses a una pel•lícula que tracta sobre l’explotació laboral d’homes i dones immigrants llatinoamericans als Estats Units. Ens calen imatges per canviar les coses. Això ja ho sabia molt bé Jesús de Natzaret, que les feia servir perquè era poeta. Al lema “pa i roses” jo he afegit “volem”. Això és important perquè molt sovint a les dones ens pregunten què volem i ens costa molt respondre aquesta pregunta perquè, normalment, acostumem a voler coses per als altres. A les dones ens costa molt de temps, a vegades anys, descobrir allò que volem per a nosaltres mateixes.

Com és que vostè es fa aquestes preguntes?

Tot neix d’una cruïlla personal. Jo sóc una dona i mare que viu del seu treball en l’ensenyament de la filosofia. Sóc una teòloga laica que visc en un context secular. Vinc d’una família no creient i he accedit al cristianisme per lliure opció personal, amb una preocupació molt forta per la justícia i per la qüestió ecumènica. En relacionar-me amb el cristianisme em vaig trobar amb grans ambigüitats. Per un cantó em vaig trobar amb la persona de Jesús i la memòria d’un vivent, que descobreixo en l’experiència pròpia i la d’altres persones properes. I per altra banda amb una institució monolítica, pesant i terriblement excloent amb les dones. Això em produí un fort conflicte personal que em portà a estudiar teologia. Sembla anòmal que a una dona li pugui interessar la teologia vocacional i professionalment en un context tan clerical com el del nostre país. Molt aviat descobrí que no és igual néixer dona que néixer home. Les meves preguntes em portaren a beure en el feminisme i a conèixer a fons la teologia feminista, molt creativa des dels anys noranta, sobretot. Em pregunto com les dones creients som percebudes per altres dones que lluiten per la justícia social, econòmica, política i per la justícia per a les dones. Homes i dones hem de repartir-nos equitativament càrregues i oportunitats.

Això també a l’Església?

Al món i a l’Església. Sense cap dubte. Perquè Jesús de Natzaret vincula la seva pretensió i el seu missatge de plenitud de vida i vida abundosa, allò que diu “el regnat de Déu”, amb l’assoliment de la justícia i de l’equitat. I ho vincula de manera nuclear, com apareix de manera reiterada a l’Evangeli, amb la salut, la guarició i la salvació de les dones. Calen els drets bàsics de l’aliment, el vestit, l’habitatge, però també l’amistat, la comunicació, la festa, la bellesa, la capacitat de somiar quelcom diferent: el pa i les roses. Però això és una cosa que estranyament se sent en la predicació o en la teologia. No podem retallar aquell anhel de justícia que, a més, obre horitzons més humans del viure bé i de la gratuïtat. És clar que és possible una Església que, sense perdre la unitat, sigui molt més plural. I recordar que, a l’inici del cristianisme, hi van ser les dones. Entre elles Maria de Magdala, apòstol dels apòstols, que va tenir la missió de transmetre-los la notícia que Jesús havia ressuscitat i era viu.

Quines dimensions té aquesta demanda d’una major justícia?

Citaré quatre paraules que comencen per la lletra “r”: redistribució, reconeixement, representació i reciprocitat. La primera és una redistribució de càrregues, bens i oportunitats entre homes i dones. La segona, el reconeixement de les contribucions que fem tots, homes i dones, a la vida dels altres i de la comunitat; hi ha molta depressió perquè falta aquest reconeixement, perquè hi ha persones, sobretot dones, que no se senten valorades. La tercera és la representació, la participació i la presència equitativa d’homes i dones en la discussió i presa de decisions que afecten virtualment a uns i altres, a tots. La quarta dimensió és la reciprocitat: establir noves relacions igualitàries entre dones i homes tot buscant una síntesi articulada i harmoniosa que tenen la cultura de la masculinitat i la feminitat. Els homes han de renunciar a part del seu poder perquè l’exerceixen les dones i les dones han de deixar més espai als homes perquè ells també siguin cuidadors.

És compatible el cristianisme amb la llibertat de les dones?

La religió ha estat utilitzada per legitimar formes d’opressió. Però estic convençuda que el cristianisme pot ser una força molt potent de canvi i transformació social, d’afirmació, creativitat i creixement humà. L’espiritualitat i la religió no podem restar al marge d’aquest procés. De la mateixa manera que hi ha actualment tendència al creixement dels fundamentalismes religiosos, va augmentant una “ecosofia” que posa en relació les millors tradicions alliberadores que porten les religions. Davant el pes històric d’un clergat masculinitzat, un desafiament per a les dones teòlogues és rellegir les tradicions religioses del nostre Déu de la vida, un Déu que no és home ni dona, en clau de salut per a les dones. Ens cal l’horitzó profètic de denúncia d’allò que està malament i d’anunci que demà un altre món diferent és possible.

Les dones volen poder religiós?

S’ha de vèncer la temptació de tributar culte a l’ídol del poder. Hannah Arendt ens ha ensenyat a diferenciar entre el poder com a dominació i el poder com a guany d’”empoderament” o autonomia personal i col•lectiva. Pretendre ministeris, com ara el sacerdoci femení per exercir-lo com a dominació, és una cosa de la qual hem de fugir. Però les dones sí hem de pretendre portar a l’agenda religiosa, igual que a la política, els temes que ens afecten, plantejar-los i participar en la presa de decisions.

Com veu una teòloga feminista la figura de la Verge Maria?

Una imatge recurrent de Maria s’ha fet servir per tal de sotmetre i fer callar les dones. I certa imatgineria religiosa ha potenciat aquesta manera de veure les coses. El papa Pau VI donà l’any 1974 en la seva exhortació apostòlica Marialis cultus algunes claus per recuperar Maria com la dona i la creient que és. I, sense dubte, la més important és apropar-nos a ella mitjançant els textos bíblics del Nou Testament.

Últimas entradas de Colaboración (ver todo)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.