“L’esquerra és una actitud; no té sentit sense vinculació al futur, al progrés i a la llibertat”

  • por

pag14_movimientos1_web-10.jpgJosep Ramoneda és filòsof, escriptor i director de diverses col·leccions d’assaig i periodista. Actualment escriu a El País i exerceix com a comentarista a la cadena SER. Fins desembre de 2011 fou director del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Els seus darrers llibres són Contra la indiferència (Galaxia Gutenberg, 2010) i el recentment aparegut L’esquerra necessària. Contra l‘autoritarisme postdemocràtic (RBA, 2012). Siscentes persones escoltaren Ramoneda, que obrí el curs del Fòrum Gogoa a Pamplona.

Quins efectes estan tenint els aspectes culturals de la crisi?

Sembla que estem en una habitació sense vistes. La crisi que travessem és quelcom més que econòmica. És una crisi de civilització, amb nous desafiaments antropològics, culturals, morals i polítics. Hegel escrigué que “la cultura és la forma de parlar, treballar i desitjar que té un poble”. La cultura és un bé de primera necessitat, que ajuda a millorar el paisatge social i la qualitat de la vida comunitària. La cultura, gran sort que tenim els humans, ens permet accelerar els nostres processos d’aprenentatge i adaptació. Però els polítics governants tenen una visió estreta, elitista i utilitària de la cultura, que no és un territori neutral, perquè en les relacions humanes sempre apareixen la necessitat de comunicació i la presència del poder. Albert Camus escrigué a les pàgines de Combat, el diari resistent, que “vivim en un món en el qual s’ha imposat una tècnica: la por”. Des del poder, polític i mediàtic, s’està exercint sobre la ciutadania una estratègia cultural de xoc; es dramatitza la situació per tal d’immobilitzar amb la por.

Com estan actuant els governants en la crisi actual?

Transmeten de manera constant un missatge que nega la possibilitat d’alternatives; diuen que no pot fer-se una altra cosa que allò que ells fan. Satanitzen el conflicte: això ho hem vist recentment quan presentaren davant denúncia del jutjat tot acusant els activistes del 25-S de voler enderrocar l’Estat. Tenen una cultura de casta, aïllant de la societat la política i les institucions democràtiques. I recorren sistemàticament a la por amb resultats perversos. Ara passa que s’ha fragmentat la classe mitjana: n’hi ha una part que viu al límit i l’altra part que continua vivint relativament bé, perquè alguns bens i serveis han abaixat el preu, però ha reduït el consum perquè li ha influït aquest discurs de la por.

Es pot superar el catastrofisme?

És possible donar un sentit positiu al concepte de crisi. La idea de crisi no ha d’ésser necessàriament negativa. Les crisis són transitives, “moments precisos en el devenir de les coses”, com diria Leibniz, que apareixen en el transcórrer de l’existència personal i comunitària. Fins i tot un apocalipsi és una oportunitat de descobrir quelcom amagat, que pot emergir i resultar diferent i, potser, millor que l’anterior. I què ha deixat palès aquesta crisi? Doncs, com diuen Pierre Lardeau i Christian Laval, que “vivim en un univers econòmic de competència generalitzada, que commina els pobles a entrar en una lluita econòmica d’uns contra altres, ordena les relacions socials segons el model de mercat i transforma el mateix individu cridat a concebre’s a si mateix com a empresa”.

Podem ser autònoms o hem de dependre dels tècnics?

La idea d’individu és positiva, una conquesta extraordinària de la modernitat: l’individu portador de drets i protagonista de l’acció. Aquest és l’ideal que proposà Kant quan parlava de l’individu com a persona capaç de pensar i actuar per si mateixa amb autonomia. Però ara ens inviten a viure en un feroç individualisme, aïllat cada individu del context social. És adient l’advertiment d’Albert Einstein: “No hem de sobreestimar la ciència i els mètodes científics quan es tracta dels problemes humans. I no hauríem de donar per suposat que els experts són els únics que tenen dret a expressar-se en qüestions referents a la realització de la societat”. Aquesta és la mentida que se’ns està venent dia a dia: que la crisi d’ara és només una qüestió dels experts i només ells tenen dret a opinar. D’aquesta manera va creixent l’escletxa entre poder econòmic i financer –que és global- i el poder polític –que ha quedat confinat al local i nacional.

Quin efecte tenen sobre l’ésser humà els avenços científics?

Cada salt tecnològic té conseqüències antropològiques, que encara no hem estat capaços d’avaluar, però que resulten molt importants perquè reforcen els éssers humans per tal d’evolucionar i adaptar-se a noves situacions. En el nostre temps assistim a una doble ruptura produïda per les tecnologies de la informació i les de les ciències de la vida. Amb la mundialització, l’espai s’ha contret; amb les tecnologies de la comunicació el temps s’ha accelerat. Les hores no són més curtes, però la nostra percepció i gestió del temps han canviat: se’ns obliga a fer més coses en la mateixa quantitat de temps. Una tasca és la de pensar. Les coses calen el seu temps i pensar necessita el seu. Pensar en termes d’impremta no sembla el mateix que pensar en termes de Twitter. Pensar requereix investigar, crear, estimar i obrar. Podran les noves generacions pensar fent servir menys temps? I, respecte a la biologia i la genètica, què passarà amb tot el que es pot fer al cos humà amb les noves tecnologies de la vida? Què es pot permetre i què no? Fins a on es poden posar límits i on serà impossible per la mateixa naturalesa dels instruments tècnics? No és broma, encara que sembli un somni dolent, aquella predicció de Nietzsche: “arribarà un dia que l’últim home conviurà amb el superhome”.

Quins són els desafiaments d’Internet i les xarxes socials?

Tot és ambigu, ambivalent. En primer lloc, la relació entre el presencial i el virtual. Un amic és un bé escàs, preciós. Però a Facebook se’ns diu que podem tenir 85.000 amics alhora. Internet és un instrument important, però no podem caure en el parany amb ell. Internet produeix fractura social: la seva implantació creix a gran velocitat fins que arriba al 50% de la població; a partir d’aquí, es para. Internet és factor de mobilització social, però també ho és d’individualisme, de repressió i de difamació de persones i institucions que són greument damnificades i no poden defensar-se. La informació és poder i també possibilitat d’alliberament, però no hi ha tanta diferència entre tenir informació zero i tenir un oceà d’informació que no se sap ni es pot jerarquitzar ni interpretar. Per aconseguir el canvi social no és suficient tenir instruments; cal crear les condicions que facin possible aquest canvi social.

I els mitjans de comunicació convencionals?

En tot el país ja no queda una sola televisió de centre-esquerra. Millor no parlar de la tornada de la ràdio i la televisió pública al control del Govern. Assistim, en general, a una doble “berlusconització”: un control monopolístic dels mitjans i unes polítiques dirigides a legalitzar privilegis per als que tenen més.

Què està passant amb les religions?

Quelcom nou. S’ha trencat el monopoli territorial de les religions i ara en qualsevol país pot donar-se una lluita pel “mercat de les ànimes”. Aquesta oferta àmplia, la trobada, la col·laboració i la barreja, sembla una cosa positiva. I sembla ridícul i passat de moda el discurs de l’Aliança de Civilitzacions, que insisteix en mantenir el caràcter regional de les religions.

Quins aspectes té la crisi moral?

Es resumeix en el nihilisme. S’accepta el principi de què tot és permès, no hi ha límits davant el benefici inajornable, la destrucció de la natura o la violació dels drets humans. Després de 30 anys d’hegemonia conservadora, el poder de les conductes està en els diners. És tan dolent l’inventor dels crèdits brossa com el mentor del terrorisme fundamentalista. Els mitjans s’han convertit en objectius finals. Les relacions humanes s’han reduït a un consumisme alienant, que suprimeix la libido i es redueix a una pulsió. No hi ha empatia; les persones no són algú a que s’hagi de respectar.

Quin futur espera a l’esquerra?

L’esquerra és una actitud. L’esquerra no té sentit sense vinculació al futur, al progrés i a la llibertat. “Res no hi ha més d’esquerres que la llibertat”, escrigué Jorge Semprún. L’esquerra ha de recuperar el seu signe internacionalista, trencar les fronteres, combatre la desigualtat, promoure un nou humanisme, reinventar l’espai comú i defensar la política, tot recuperant la qualitat de la democràcia. Atrevir-se a ser transgressora i adoptar un cert punt llibertari. I denunciar no només que hi ha polítics corruptes; existeixen també els seus “corruptors”, que no rendeixen comptes davant la justícia i surten indemnes.

Últimas entradas de Colaboración (ver todo)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.