A Sudan del Sud, el país més jove del món.

  • por

pag19_nortesur1_web-10.jpgNo veiem cada dia com neix un país. Fa poc més d’un any –el 9 de juliol del 2011- venia al món Sudan del Sud, la nació 153 del planeta i la 54 d’Àfrica. La gestació i el part no van ser fàcils. Dues llargues guerres civils, un acord de pau i un referèndum van ser necessaris perquè veiés la llum de la independència davant de Sudan, el seu veí del nord. Ara s’ha d’escriure una nova història en un territori ple de problemes.

La primera vegada que vaig estar per aquí, aquestes terres eren el sud de Sudan. Torno vuit anys més tard i ja és Sudan del Sud. Llavors, finals del 2004, havia acabat la guerra, encara no havien derrocat l’helicòpter on viatjava John Garang (líder de l’SPLM) i tampoc s’havia signat l’acord de pau que donaria pas al cens i al referèndum. Encara no es podia viatjar a certes zones del país perquè estava en mans de l’exèrcit sudanès.

Quan he retornat veig esperança en la gent i petits símptomes que la mentalitat dels temps de guerra està canviant: a les petites ciutats hi ha uns incipients mercats i a la capital, Juba, hi ha una activitat inusitada.

Però, excepte el nou estatus polític, tot està per fer en una de les regions menys desenvolupades del continent africà. Els índex de desenvolupament són alarmants. El 90% de la població viu per sota del nivell de la pobresa, només un de cada tres menors va a l’escola i un de cada quatre mor abans de complir els cinc anys. Tants anys de guerra van destrossar l’escàs entramat social que hi havia. Perquè la realitat és que el que ara anomenem Sudan del Sud sempre va ser la zona més terriblement subdesenvolupada de Sudan. Ara es tracta d’un país que necessita absolutament de tot, on res es produeix, l’agricultura està sota mínims i no hi ha professionals de gairebé res.

Per una altra banda, els conflictes amb el veí del nord no van acabar el dia de la independència. Les fronteres no van quedar perfectament clares en els acords bilaterals. I quines són les zones en litigi? Casualment aquelles on hi ha majors reserves petrolíferes. Això ha provocat en els últims mesos una escalada de tensió entre tots dos països, incursions militars, éssers humans morts i desplaçats. La crida a la calma per part de Nacions Unides i, sobretot, per part de la Xina –la gran interessada en els recursos naturals africans- sembla que han donat algun fruit i els responsables polítics porten diverses rondes de negociació.

Els conflictes a la frontera han provocat un dels grans problemes actuals: milers de persones refugiades, unides a les retornades sudsudaneses que vivien al nord. Em trobo amb un d’aquests campaments a les afores de Yírol, una ciutat del centre del país. Des que acabà el conflicte, allà pel 2004, va començar l’èxode de tornada de les persones sudaneses que vivien al nord, la majoria a Jartúm. Encara recordo la visita que vaig fer a un dels primers camps de retornats i retornades. Era a les afores de Rumbek i el llavors bisbe Césare Mazzolari ja albirava el que, amb el temps, s’ha convertit en una gran marea humana de retorn a la seva terra.

Les xifres, en un país on qualsevol dada és aproximada, diuen que prop de 400.000 persones han tornat des de la independència. En molts casos, obligats per la pressió de les autoritats de Jartúm, encaparrades en esborrar del seu territori barris sencers de persones nascudes al Sud. Després de molts dies d’un viatge en penoses condicions, aquestes famílies de les afores de Yírol es troben vivint sota uns plàstics i depenent del Programa Mundial d’Aliments per menjar quelcom. Últimament arriben menys sacs de menjar i ens temem que el temps de pluges faci encara més difícil el repartiment. Una dificultat afegida a les moltes que ja tenen.

En aquest panorama d’un país on tot està per fer, el paper de l’Església és de primordial importància. A hores d’ara és l’única institució que pot vertebrar i ajudar a implantar la idea d’una nova nació entre la població sudanesa, gran part de la qual no té consciència de pertànyer a cap comunitat sociopolítica més enllà de la seva tribu. És més, en molts casos aquesta qüestió d’identitat es reforça entrant en guerra amb les tribus veïnes. Una trobada celebrada l’octubre de l’any passat per l’Església sudsudanesa ho va posar encara més de manifest, juntament amb la certesa que la majoria de les poques iniciatives eficaces de desenvolupament les porten a terme les congregacions missioneres. Entre d’altres, els missioners combonians, la història dels quals està unida a la d’aquest racó d’Àfrica.

Em trobo, després de vuit anys de la meva última visita, amb un combonià espanyol, el pare José Javier Parladé. Quaranta-dos anys després d’arribar a Sudan, la meitat d’ells vivint al sud del país, José Javier ha fet d’aquest racó d’Àfrica el seu lloc en el món. Aquest sevillà ja no s’entén a ell mateix lluny de l’Àfrica. Compartir la seva existència amb la de la població de Sudan del Sud el portà a viure llargs anys de guerra, d’aïllament, de penalitats, d’aquelles aventures marcades en negreta en una biografia.
pag19_nortesur2_web-9.jpg
A Sudan del Sud hi ha una paraula que diu molt, una paraula que evoca el millor, una paraula que no és anglesa, ni àrab, ni dinka, ni nuer, ni prové de cap de les desenes de llengües natives. Es tracta de la paraula “comboni”. La figura de Daniel Comboni i la presència dels seus missioners a aquesta part del món ha deixat una estela de confiança i de credibilitat entre el poble. És sinònim, per exemple, d’escola, ja que els combonians sempre van promoure l’educació allà on van arribar. La ciutat de Yírol no n’és una excepció i José Javier Parladé, tampoc. L’escola de primària Comboni, juntament amb la missió, és una més de les desenes de centres escolars oberts per aquest home. Milers de nens i nenes de Sudan del Sud saben, al menys, llegir i escriure, gràcies a l’obstinació d’aquest missioner. Els seus companys de congregació estan repartits en vàries missions pel país. Promouen escoles d’agricultura, centres de formació i una xarxa d’emissores de ràdio, entre d’altres coses.

Una de les recents iniciatives eclesials, més interessants és el SSS (Solidaritat amb Sudan del Sud). Es tracta de la resposta a una crida dels bisbes a abordar les necessitats crítiques d’educació i sanitat del país. El projecte respon a aquestes necessitats vitals unint les forces de més de 60 congregacions religioses que s’han associat per donar suport al desenvolupament en aquest país, el més jove del món.

Últimas entradas de Colaboración (ver todo)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.