Des de Sol a l’Araguaia

  • por

pag12_quepunto1_web-5.jpgDesprés de tres mesos estudiant a Rio de Janeiro, creuar el Mato Grosso és com endinsar-se en un altre continent. L’estat s’extén pel centre del país, una planura àrida de terra roja, gairebé el doble de la grandària d’Espanya. La impressió inicial és la d’estar a la sabana o fins i tot a Castella, i no a la selva tropical que en l’imaginari de tantes persones és Brasil. Jornalers treballant en condicions de semiesclavitud, reserves indígenes en constant amenaça i latifundis gegantescs ens resulten igual d’impactants, acostumats a la Zona Sud de Rio que, de no estar envoltada de faveles, semblaria una ciutat europea. Aquest és un altre Brasil, menys lluminós que la potència emergent que acostuma a presentar la premsa.

Calculem que s’arriba abans de Madrid a Nova Zelanda que de Rio de Janeiro al nostre destí. Un vol a Brasilia i un autobús a Goiânia només ens deixen en el punt de partida. Resten 22 hores, onze d’elles per una carretera de fang, fins a arribar a São Félix do Araguaia, petit poble a la vora del riu amb el mateix nom, al nord de Mato Grosso. Afortunadament no plourà, evitant convertir un trajecte aparentment inacabable en l’Odissea.

Vàrem emprendre el periple amb el fi de conèixer Pere Casaldàliga, bisbe emèrit de São Félix. Nascut a Balsareny el 1928, la vida de l’ancià sacerdot, per alguns feroç antisistema, és una mostra permanent de compromís amb causes necessàries. Decidit lluitador en favor de les persones oprimides, fins i tot en temps de violentes persecucions el testimoni de Pere representa un exemple de coherència entre paraula i obra.

Vàrem arribar finalment a la casa del Pere. És petita i austera. A la capella del jardí hi guarda una col•lecció de relíquies, entre elles un tros de la túnica ensangonada de l’Òscar Romero, arquebisbe assassinat el 1980 per la seva oposició a la dictadura salvadorenya. Ens rep amb una sentida abraçada, amb la calidesa del germà a qui fa anys que no veiem.

pag12_quepunto2_web-4.jpg Dom Pedro, com li diuen afectuosament els seus veïns, no triga en mostrar el seu interès per la situació actual d’Espanya, per la nostra història i projectes personals i pel moviment nascut al nostre país després del 15 de maig. La seva conversa és àgil i lúcida, capaç d’embastar reflexions de Nietzsche i Saramago amb la situació dels indígenes al Mato Grosso, cançons del Labordeta o les conseqüències de la crisi financera. Tot això sense perdre el seu sentit de l’humor viu i irònic ni el somriure trapella que l’acompanya. Durant els dies següents parlarem dels CIEs, definits per en Pere com a “camps de concentració”, de la gana com a crim i de la urgent necessitat de canvis en les nosres societats.

Inspirat pels vents de canvi del Concili Vaticà II, Pere Casaldàliga, missioner claretià, arriba a Brasil el 1968. Aquell mateix any, la dictadura militar que governa el país des de 1964 esdevé notablement més cruel. El 1971, coincidint amb la publicació de Teologia de la lliberació, de Gustavo Gutiérrez i el naixement del corrent teològic progressista del mateix nom, Pere és anomenat bisbe del prelat de São Félix. Actualment es compleixen quaranta anys de la publicació de la seva primera carta pastoral, en la qual critica amb duresa els abusos comesos pels grans terratinents enfront dels camperols i l’expoli permanent dels pobles indígenes.

Comença llavors un llarg enfrontament entre el bisbe que ha abraçat “l’opció pels pobres” i els latifundistes, als qui han donat suport els polítics locals i el govern. L’enfrontament porta el 1977 a l’assassinat del seu vicari João Bosco, confós amb el propi Casaldàliga. El suport de Pau VI –“qui toca en Pere, toca en Pau”- va ser decisiu en aquells temps, mentre que durant el papat de Joan Pau II l’Església emprendrà un gir reaccionari i en el context polaritzat de la Guerra Freda veurà en Pere com a un testimoni incòmode. Casaldàliga és convocat a Roma per un judici doctrinal el 1988, seguint la seva visita a Nicaragua tres anys abans per mostrar el seu suport a la causa sandinista. Des del 1968 només s’ha desplaçat des de Brasil a aquests dos destins.

pag12_quepunto3_web-4.jpgActualment, manté una actitud crítica respecte l’Església: “És absurd que els papes siguin caps d’Estat. L’Església oficial ha de ser més oberta, més comprensiva i menys centralista”. Preguntat per la labor del següent pontífex, respon crític però esperançat: “Podem anar a millor”.

Sobre Brasil, el balanç és ambigu. Destacant que a Mato Grosso “poder i latifundi segueixen a les mateixes mans”, Pere lamenta els abusos als que es veuen exposats els pobles indígenes que poblen l’Araguaia. “Sempre dic que la causa indígena és una causa perduda. No encaixa en els esquemes del progrés de l’home, del consum. Progrés, de qui? Perquè si s’ha de sacrificar la dignitat pel progrés…” Paral•lelament, Pere subscriu els avenços assolits durant la presidència de Lula, encara que la causa indígena constitueixi una assignatura pendent: “Ara estem millor. Tenim governs d’esquerra que suposen un avanç, malgrat les seves deficiències i incoherències”.
En aquesta línia, defensa la importància del canvi des de dins, treballant en estructures existents com una manera d’aconseguir una major incidència. Igual que l’esmentada presidència de Lula, afirmar que “l’Església és una institució humana, per tant imperfecta” no li impedeix reivindicar la seva tasca personal “amb l’Església, de vegades tot i l’Església, però sempre a l’Església”.

Als seus 83 anys, malalt de Parkinson i després d’haver patit diverses malàries, en Pere és conscient que no viurà molt de temps. Això no li impedeix seguir escrivint poesia (ha publicat una extensa obra des de 1955) ni resignar-se davant les dificultats que afronta el món. Critica el consumisme materialista, la cultura de “quant abans, millor”; la usura, cobdícia i divinització dels diners que ha portat a l’estat actual de les coses.

“Actualment existeixen dos projectes per a dues humanitats i una immensa majoria exclosa”, conclueix en Pere. La reflexió resulta pertinent. La reflexió resulta pertinent en un moment en el que per tot el món s’alcen veus criticant la influència desproporcionada d’una elit sobre el 99% de la societat. “Està bé que estigueu indignats, però a més heu de ser compromesos. Indignats, compromesos i militants».

Últimas entradas de Colaboración (ver todo)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.