Dones a les presons: una situació d’invisibilitat

  • por

pag19_nortesur1_web-30.jpgEn general, els sistemes punitius són classistes, sexistes, racistes i xenòfobs. Són classistes, ja que els delictes que es penalitzen a les lleis, els que es persegueixen per la policia i pels que empresonen els jutges acostumen a ser els comesos per grups més pobres i desafavorits socialment. Existeix una selecció penal, policial i judicial cap a aquests col•lectius. Avui en dia, assistint a la visibilització de delictes de corrupció política i abusos de poder, no és difícil adonar-se’n de la doble moral amb què es jutgen les conductes a la nostra societat.

Són sexistes perquè estan concebuts per a reaccionar davant delictes comesos per homes. El delicte reafirma la masculinitat perquè està relacionat amb l’acció, l’agressivitat i la força. Diríem que és “passar comptes entre ells”. No passa així amb les dones, qui, en delinquir, són doblement transgressores: de les lleis per una part i de les normes socials establertes respecte a elles que, patriarcalment, són definides com a passives, dòcils i encarregades de seguir les normes i els costums. En delinquir es converteixen en “dones dolentes”, esgarriades, vicioses… pecadores.

Els sistemes penitenciaris també són sexistes en la mesura en què no tenen en compte la situació de les dones preses. Aquesta manca de sensibilitat s’amaga rere l’argument de la falta de recursos per a unes dones que suposen menys del 10% del total de la població penitenciària. Se les relega a espais reduïts i inadequats, amb menor accés a activitats que el que tenen els homes i un “tractament penitenciari” que no les qualifica per a aconseguir la inserció social un cop fora de la presó.

Si la presó no reinsereix els homes, molt menys dóna opcions a les dones. A la vista de les activitats d’oci i formació desenvolupades a la presó (perruqueria, tall i confecció, cursos de maternitat…) sembla que el tractament penitenciari per a les dones estigui pensat més de cara a la seva “refeminització”, a què “encaixin” amb la definició tradicional de dona, que no pas en dotar-les d’oportunitats per a la vida autònoma en llibertat.

A l’Estat espanyol, és destacable l’alt percentatge de dones empresonades, una de les ràtios més elevades d’Europa occidental i que ha experimentat un important augment en els últims anys. Això s’explica parcialment per la criminalització i discriminació respecte a la població estrangera. Un elevat percentatge de les dones preses són estrangeres empresonades per tràfic de drogues. I aquí ve l’element xenòfob i hipòcrita: s’empresona a dones que transporten una droga que és demandada i consumida pels països anomenats “desenvolupats”.

D’altra banda, el que fa al sistema penitenciari espanyol especialment discriminatori és que, a més a més, s’articula amb un sistema de benestar social pràcticament inexistent, on la família (és a dir, les dones) és el centre de la provisió de recursos i cures, una dedicació que no compta amb el degut reconeixement social, ni és pagat.

No pot entendre’s la presó si no analitzem el model d’Estat del benestar (o malestar) actual. No en va, els països nòrdics són els que tenen uns índexs d’empresonament de dones més baixos.

pag19_nortesur2_web-27.jpg

L’impacte de l’anomenada “crisi”

Això que han anomenat “crisi” està ple de paradoxes i contradiccions en molts sentits. En el cas de les presons, ha provocat una disminució en el nombre de persones preses, ja que s’han posat en marxa mesures alternatives a la presó contemplades en la legislació. I no és d’estranyar, donada l’espectacular proporció de presos i preses per habitant a l’Estat espanyol, mantenint un sistema que no era capaç d’acabar amb l’amuntegament a les presons, amb l’altíssim cost econòmic que això suposa.

No obstant això, en reduir dràsticament el suport econòmic de les administracions a les associacions que acompanyen i ajuden persones preses, facilitant mesures alternatives a la presó, les possibilitats de sortir són menors i les opcions d’una “reinserció”, gairebé inexistents.

La crisi no pot tapar de nou les opcions polítiques que hi ha de fons. Hem de decidir si volem apostar per un Estat del benestar o per un estat penal, és a dir, si invertirem en càstig (amb més i millors presons) o en educació, salut i democràcia. Tornar al vell lema: “Obriu escoles i no haureu d’obrir presons” i, alhora, abordar els conflictes socials de la manera menys agressiva possible.

Què es pot fer?

Com a feminista a l’acadèmia, el meu treball va dirigit a impulsar els estudis i investigacions sobre dones preses, com a forma de donar visibilitat a les situacions que viuen i les seves lluites diàries. I també els seus guanys, perquè és de justícia reconèixer els esforços quotidians que moltes d’aquestes dones fan per tirar endavant.
Crec fermament que en una anàlisi precisa de la realitat ens juguem aquesta lluita. Un dels drames actuals és que estem acceptant com a bons arguments que no són reals, tals com que vivim en una societat que castiga poc.

En aquesta línia, s’han d’articular anàlisis amb perspectiva de gènere, perquè siguin adoptats per tots els agents implicats, tant la classe política com el personal de presons o els serveis socials, dins i fora de la presó.

No és just que se segueixi estigmatitzant unes dones que, en la seva majoria, han patit la manca de recursos socials necessaris per a viure dignament. Això requereix una revisió del model social de “dona” que s’ha construït i de les oportunitats socials que existeixen per a elles.

Se m’acudeixen mil coses més per a fer, però la més urgent –i que hi donen suport nombroses expertes en la matèria- és la despenalització urgent de delictes que no són greus i no han fet mal a ningú. La desproporció entre el dany causat i la pena imposada (i realment complerta) és molt alta. I el cost social, personal i emocional és dramàtic.

*Estíbaliz de Miguel Calvo és treballadora i educadora social. Doctora en Sociologia amb la tesi Relaciones amorosas de pareja en las trayectorias vitales de las mujeres encarceladas. Coimpulsora de la Xarxa “Sin Rejas” per a la Investigació de Dones i Presons (http://redmujeresycarceles.blogspot.com.es/), que pretén crear un corpus acadèmic d’estudi de les dones empresonades, a un i altre costat de l’Atlàntic. Directora de la Pastoral Penitenciària de Bilbao entre 2003 i 2007, ha estat visitadora de presons durant més de deu anys.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.