“Cal sortir del temple per trobar-se amb els més pobres”

  • por

pag24_personal_web-13.jpgDesprés de diversos anys sense visitar Guatemala, veig que en la capital d’aquest país centreamericà s’han alçat edificis, comerços, hotels, parcs, zones de vianants… que res han d’envejar als que es poden observar en moltes grans ciutats europees. Potser està bé, però és només un bonic aparador. La realitat, que és tossuda, ens mostra que a molts barris de la ciutat el que es viu és la pobresa, la fam, la marginació, la violència… Un exemple d’això és el barri de El Limón, ubicat a la Zona 18, un dels districtes més conflictius de la capital guatemalenca. És una “zona vermella”, nascuda del patiment de la gent, perquè els que primer la van poblar eren persones damnificades del terratrèmol de 1976. Després van arribar les desplaçades pel sagnant conflicte intern que va viure el país al llarg de 36 anys. Més tard, l’al·luvió de pagesos i pageses procedents de les aldees, intentant fugir de la pobresa i la fam. Finalment, si és que alguna vegada hi ha final, s’hi van assentar les persones que es van veure afectades per l’huracà Mitch.

En El Limón viuen gents de les 23 ètnies –garífuna, maia, quiché, xinca, akateca, ixile, chalchiteca…- del país. Sempre hi ha gent nova. És un continu anar i venir. Fa vint anys van arribar-hi les Missioneres dominiques del Rosari, una petita congregació de religioses, el carisma de la qual és tenir una presència activa entre les persones marginades; evangelitzar i deixar-se evangelitzar pels éssers humans més pobres. Ara la comunitat la componen Geraldina Gespes, Laura Yax Tiú i Adela Xol Xol. La primera, dominicana i les altres dos, guatemalenques. Són les úniques que queden ja. Fa temps que la violència “va obligar” a marxar les religioses d’altres dues congregacions que eren a les colònies Maia i Juana de Arco. Per això, estranya que elles romanguin encara aquí. Però ho tenen clar: “No podem deixar-nos ‘matar’ per la por”. Prenen precaucions per a no veure’s sorpreses per una acció de les “maras” o un foc creuat. Hi ha molts que els diuen que només amb la seva presència puja l’autoestima del barri i els que exclamen: “Ai, si vostès marxen…!”. Adela, que porta vuit mesos a la capital, assegura que no té por perquè els bons són moltíssims; a més, “si vaig optar per ser missionera, quin sentit té anar a un lloc còmode?”.

Profund compartir

És fàcil deduir que no és precisament la comoditat la que marca el dia a dia d’ aquestes dones. Al matí, a les 5:40 h, es reuneixen per a sentir la fe des de la Paraula. “És un moment, de la mateixa forma que a la nit, de compartir profund –diu la Geraldina-, que ens dóna força, ja que també hi ha moments de cansament, de desgast, de desànim”. Després, cada una marxa a la seva feina, perquè aquestes religioses es guanyen el pa amb la suor de la seva front. La Laura, com a economista, porta els comptes de la Diaconia; la Geraldina, que és catedràtica de Teologia, dóna classes a l’Universitat Rafael Landívar -que dirigeixen els jesuïtes- i l’Adela és la coordinadora de la guarderia que tenen les missioneres, a més d’estudiar, ja que està en els primers anys de vida religiosa i la formació és fonamental.

La resta del dia està dedicat a la gent que les necessita. No poden limitar-se a una sola acció perquè la realitat social del barri canvia amb enorme velocitat. En aquests moments la seva prioritat és treballar amb les dones i el jovent. Anar veient amb ells els problemes que es presenten i que es poden resumir en fam i violència. Segons la Laura, “treballem amb dones i joves per a què esquivin la marginació i la violència”. Cal evitar que utilitzin nois de dotze i tretze anys com a correus en l’extorsió i els que han fet 16 o 17 anys per a matar. També que les dones siguin víctimes de qualsevol classe de violència i marginació, amb l’autoestima pel terra. Per a la Geraldina, aquesta realitat “ens porta a treballar amb la gent directament, no tant des de la parròquia. Nosaltres fem una labor més de barri, més del carrer, perquè som plenament conscients que cal sortir del temple per a trobar-se amb els més pobres”. En aquest sentit sí que puntualitzen amb una certa tristesa que a la parròquia ara hi ha un compromís menor amb aquesta realitat, tancant-se en una espècie de “Déu proveirà” i un interès centrat cada vegada més en l’administració sacramental.

La Laura, l’Adela i la Geraldina són conscients que l’ambient exigeix molt. Potser per això mai condemnen els nois de les “maras”, molts dels quals coneixen des de criatures o, si més no, les seves famílies. No comparteixen la “solució” de les autoritats del camí: la repressió, “tallar caps”, sense voler anar als arrels profunds de la violència, que no són altres que la tremenda injustícia social. Les tres saben que “hem de ser una comunitat pacífica i pacificadora”, de manera que els joves i les seves famílies percebin que la seva lluita és perquè assoleixin una vida digna que els permeti sortir del cercle de violència que es viu al barri.

Xarxes de saviesa

Per si tot això fos poc, aquestes tres dones volen complicar-se una mica més la vida obrint un espai de formació per a joves. Al projecte l’han batejat amb el nom de “Xarxes de saviesa” que, bàsicament, consisteix a pagar els estudis d’una vintena de joves –la major part procedents del camp–, vuit de les quals viuran en una casa adossada a la de les religioses. Per a dur a terme aquesta acció, les missioneres estan en contacte amb Sintiendo el Sur (www.sintiendoelsur.org), una petita ONGD de la localitat madrilenya d’Alcobendas que, des de fa anys, realitza projectes educatius a Hondures. El que es pretén crear és un espai de creixement integral, d’entrega i servei, “on les noies descobreixin que, des de les seves limitacions i les seves carències econòmiques, poden donar i rebre, ajudant a altres gents del seu barri i de les seves aldees”, afirma Geraldina.

Expliquen el seu últim repte sense perdre el somriure, amb l’esperança reflectida als ulls, amb la certesa que sortirà endavant. “És que estem convençudes –assenyalen- que és possible crear alternatives per a la transformació de la realitat guatemalenca des de les energies i les potencialitats com a joves”.

L’Adela, la Geraldina i la Laura continuen disposades a compartir vida i experiència. Casa seva està sempre oberta.

Últimas entradas de Colaboración (ver todo)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.