Canonitzacions

  • por

pag3_puntodevista_web-27.jpgAvui es recorre massa a la ciència quan es parla de Déu, però la ciència té poc a dir al respecte. Pretendre que la clàssica pregunta “per què existeix quelcom i no pas res” queda contestada per la ciència amb el big-band i l’evolució és una bajanada perquè aquesta resposta no fa més que endarrerir la pregunta: “Per què hi ha hagut un big-band i no un big-nothing”. El tema Déu no és cosmològic sinó antropològic. Malgrat tot, la ciència pot exigir quelcom en el camp de la fe: com a mínim, aquesta coherència amb la raó que tant va buscar el papa Ratzinger.

I aquí entra el tema d’aquest article: per què les canonitzacions exigeixen miracles; i no em sembla molt raonable la manera com s’aborda a la nostra Església el tema del miracle.

No és ara el moment de discutir si Déu pot o no “trencar les lleis de la naturalesa” que se suposa que procedeixen d’Ell, encara que sembla clar que no és aquesta la seva manera de procedir. Allò que la ciència ens ha anat ensenyant és que nosaltres no coneixem del tot aquestes lleis de la naturalesa (i menys encara si entra en elles el nostre complicat psiquisme). Declarar que la ciència no pot explicar avui una curació, no garanteix que no serà explicable d’aquí a uns anys o segles, esfumant d’aquesta manera la seva condició miraculosa al obrir-se altres explicacions possibles. El rigor científic ens obligaria a reclamar com a miracles per a una canonització curacions com ara la que es diu del coix de Calanda: reaparició de membres amputats o coses així. D’això sí que podem dir amb seguretat que la ciència mai podrà explicar-ho, cas de produir-se.

Però, encara que tinguéssim un cas d’aquests, tampoc no podríem afirmar amb rigor ple que ha estat degut a la intercessió de tal difunt concret: com excloure que, mentre uns amics o parents estaven pregant per aquell malalt al beat Josemanuel, altres en un altre lloc o altres monges contemplatives estiguessin pregant al beat Joseantonio? Com sabríem aleshores a qui atribuir el miracle? Si visqués avui Llucià de Samosata (que escrigué un parell de diàlegs irònics ficant-se amb els cristians de la seva època), seria fàcil d’imaginar que escriu un altre diàleg en el qual dos candidats a sant es barallen al cel per causa de la paternitat d’un miracle, com es barallaven les dones de Salomó per la maternitat d’un infant… Jo no vull ser volterià com ara el de Samosata, però tampoc no voldria donar ocasió perquè altres ho siguin.

A més a més, de vegades fa l’efecte que els candidats als altars només poden fer miracles si procedeixen d’ambients rics. Ser sant costa molts diners. I això tampoc no és indici de molt rigor científic. En la història de l’Església crida l’atenció la gran superioritat numèrica de sants canonitzats rics sobre sants pobres. Això no obeeix a cap mala intenció; és simplement la conseqüència d’unes estructures i normes que afavoreixen que els rics puguin ser canonitzats amb més facilitat que els pobres. El qual tampoc no és indici ni de molta racionalitat ni de molta conformitat amb l’Evangeli.

A aquests factors objectius s’afegeixen avui d’altres de tall més subjectiu: des de fa temps sembla ser que la institució eclesial busca canonitzar gents que foren defensores de l’actual estructura eclesiàstica, tot suggerint d’aquesta manera la idea que a l’Església no cal cap reforma, ja que ha produït aquests sants. Abans es destacava com a una de les coses admirables de l’Església que era capaç de canonitzar aquells mateixos als quals havia perseguit. No hi ha espai per mostrar quanta veritat conté aquesta observació, però avui dia ja no sembla així: només semblen canonitzables els defensors del sistema. Els homes i dones incòmodes solen estavellar-se contra un mur de reticències. O, en tot cas, se’ls beatifica “amb guardaespatlles” com ara es va fer amb el bo del papa Roncalli, aparellant-lo amb la seva antítesi més clara: Pius IX.

Aquesta manera de fer també resta credibilitat al procediment. I més encara quan, després d’històries d’enfrontaments bèl•lics, es canonitza només gent d’un dels dos bàndols: s’argumenta que aquesta canonització “no es fa contra ningú”; però allò que es calla (poc honradament) és que sí resulta a favor d’un bàndol.

Fa poc se’m queixava un senyor, bon amic i esforçat creient, perquè no podia entendre “com l’Església canonitza un home que arribà a presentar com a model per al jovent el monstre corruptor de Marcial Maciel. Sense saber-ho, per suposat, però, de totes maneres, és un risc que no hauria de córrer l’Església. Pensem què hauria passat si en aquesta ignorància hagués caigut monsenyor Romero”…

Fins aquí el meu amic. Li vaig respondre dues coses: la primera, el cèlebre aforisme atribuït a sant Tomàs i que desmitifica tot aquest món de les canonitzacions: “Si algú és savi que ens ensenyi, si és prudent que ens governi, si és sant… que pregui per nosaltres”. I la segona, que el magisteri eclesiàstic, tal com s’exerceix avui en dia, sempre es guarda un comodí a la màniga: qui consulti els llibres més clàssics de teologia trobarà que, quan canonitza un sant, l’Església “només compromet la seva autoritat en assegurar-nos que aquesta persona és al cel”. La veritat és que per aquest viatge fins al cel no calen les alforges de les canonitzacions.

Però aquesta decantació de la santedat cap a la intercessió i no cap a la interpel•lació a les nostres vides amenaça amb tintar d’idolatria el culte als sants: el poble d’Israel caigué constantment en la idolatria perquè, davant la grandesa indefinible de Yahvé, els pobles propers tenien déus més concrets: un per a l’agricultura, un altre per a la fertilitat de la dona, un altre per a les malalties o les guerres… I resultava molt més còmode i tranquil·litzador dirigir-s’hi. Nosaltres fem el mateix amb els sants: tenim un per les coses perdudes, un altre per als mals de gola, un altre que “com és un sant matrimonier, demanant matrimoni li aclaparen tant” (és clar que això era abans, perquè ara…). I així successivament.

Total: que potser sí que això de les canonitzacions caldria un bon repàs. Assossegat i tranquil, però ja va sent hora de posar fil a l’agulla.

Últimas entradas de Colaboración (ver todo)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.