Una “nova” funció de la vida religiosa

  • por

pag3_puntodevista_web-12.jpgVull dedicar aquesta breu reflexió a un fet de la molt variada vida eclesial espanyola actual, que, en quant jo conec, no ha estat prou destacat. És una proposta feta “amb temor i tremolor”, més com a suggeriment de debat que com a afirmació apodíctica i del tot segura.
Ho faig, a més, des de la llibertat de qui no pertany en aquest moment a cap organització determinada sinó al Poble de Déu/Església en general. I és lliure, també, per a dir certes coses que, com més endavant es veurà, és fàcil que els propis religiosos no vulguin, puguin o els produeixi un cert pudor posar-les en negre sobre blanc.

És curiós que als moviments més fonamentalistes de l’Església actual no es vegin massa religiosos i religioses dels anomenats “de vida activa i/o apostòlica”. Si prenem en conjunt les organitzacions de religiosos i religioses “clàssiques” en el nostre ambient, no són comparables en la seva mentalitat a altres com ara l’Opus Dei, Comunió i Alliberament, Focolars, Neocatecumenals, etc. Aquests moviments s’han desenvolupat al marge de les institucions religioses ja existents, però han seguit les seves pròpies vies i, en elles, està molt accentuada la vesant conservadora i tradicional en el pitjor sentit dels termes.

No és que no existeixin entre els membres de les ordes i congregacions religioses tarannàs conservadors o neoconservadors, però no donen la tònica de la respectiva institució ni són tan militants com algunes de les mencionades. La Confer o la FERE no són nius de progressisme, però tampoc d’immobilisme o tradicionalisme. D’alguna manera es distancien de les postures més integristes. Evidentment, tampoc provoquen polèmiques ni actuen com a oposició a les corrents més conservadores. Simplement semblen limitar-se a no participar activament en aquesta marea. D’altra banda -i en la mesura que em resulta conegut- entre els centres de formació de religiosos i religioses joves -tan pocs ells i elles!- no hi ha llocs destacats per les seves actituds tancades i fins i tot integristes, encara que, per raons no incomprensibles, no pocs d’ells i elles es veien participant en esdeveniments com la JMJ, no sé si per convenciments personals o per obligacions institucionals.

Una cosa semblant passa amb les publicacions procedents del món dels religiosos, tant les periòdiques com els llibres i inclús editorials senceres, que s’atreveixen a publicar obres que els han fet patir pressions externes. No vull assenyalar exemples concrets, però seria fàcil fer-ho i són a la ment de moltes persones.

Podria dir-se, sintetitzant no poc, que els religiosos i religioses i les seves respectives institucions, en especial les més antigues, estan funcionant aquí i ara com una punta de llança per a evitar que la rampant involució que assola l’Església l’acabi devorant completament, amb les nefastes conseqüències que això tindria per a la predicació de l’Evangeli en el món d’avui i per a les gents d’avui. Tot això sense menyscabar ni oblidar cap de les missions i sentits que, des dels temps dels monjos del desert egipci fins avui, han tingut les religioses i religiosos a la vida eclesial.

El fenomen te a veure principalment amb les ordres i congregacions de vida apostòlica activa, encara que també les contemplatives probablement hi participen, per exemple, els monjos de Montserrat. Si és certa esta apreciació, les causes d’aquest fet no em resulten del tot patents ni les que imagino m’expliquen el fenomen.

Potser es pugui dir que el que van representar moltes d’aquestes organitzacions en segles passats, dins de l’Església, per portar endavant moviments de reformes, és el que, mutatis mutandis, estan fent els religiosos i religioses actualment. Pensem en allò que van ser els cluniacencs, cistercencs, franciscans i dominics, jesuïtes… en les seves respectives situacions històriques per fer present l’Evangeli en els seus diferents ambients innovant els models aleshores existents.
Molts membres d’ordres i congregacions religioses són o han estat “missioners” en les joves esglésies africanes i asiàtiques o han estat i estan en directa relació amb elles. Encara més d’entre ells han exercit diversos ministeris i funcions a Amèrica Llatina. Les experiències que allí han tingut els han posat en contacte amb altres cultures i ambients humans i eclesials, els han possibilitat una crítica a formes que han esdevingut obsoletes i els han obert la ment a altres formes i maneres de seguir Crist. A banda que, en aquests llocs, el capitalisme mostra el seu rostre més salvatge i això ajuda a una actitud que podria qualificar-se com més o menys revolucionària, poc compatible amb una mentalitat acomodatícia i conservadora.

Una altra possible influència que podria contribuir a una possible actitud menys conservadora tindria a veure amb el vot de pobresa. Sense entrar en debats sobre el significat exacte i actual del terme, sembla que es pot acceptar amb prou seguretat que aquest primer vot inclou una austeritat de vida que fa més difícil actualment la recerca dels beneficis econòmics, que són un dels components de la mentalitat conservadora.

I el poder i les ànsies de prosperar. O, millor, la seva absència o allunyament. És tan absurd pensar que –sempre actualment– entre les persones religioses hi ha menys dessitjos de fer carrera que entre altres grups eclesiàstics o civils?. Tals ànsies –tot el món coneix i ha conegut casos– fan que els que pretenen ascendir siguin més obsequiosos amb “els de dalt”, els quals acostumen ser més conservadors generalment, que es tinguin menys ganes de ser conflictius, etc. Per tant, aquestes persones es pleguen més a allò que s’ha establert, al statu quo… Però si és certa la major, els religiosos i religioses gaudirien de major capacitat crítica i de llibertat per a fer nous plantejaments, tan necessaris en la societat actual a l’hora d’anunciar l’Evangeli.

És una paradoxa, però sóc de l’opinió que la subjecció i sotmetiment als jerarques, amb el consegüent immobilisme i conservadorisme, és major entre altres col•lectius que entre els protagonistes d’aquestes línies. A banda de per les raons apuntades, per l’estructura mateixa eclesiàstica, on “els de a peu” depenen del tot de ”els de dalt”, sense possibilitats pràctiques de recursos o protestes.

Per tot això crec possible –amb totes les reserves que es vulgui i subjecte a tot tipus de revisions- presentar el col•lectiu de religiosos esmentat com a testimonis d’una mentalitat i actituds menys aferrades al passat i obertes al progrés.

Últimas entradas de Colaboración (ver todo)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.