No violència i transició nacional

  • por

pag12_quepunto1_web-13.jpgEstat propi, estructures d’Estat, independència, federalisme, ampliar l’autonomia… Benvinguts a la sopa que s’està coent a Catalunya. Cap a on anirem? Avui no em preocupa el resultat, sí l’oportunitat per prendre consciència de què volem i com es desenvolupa l’acció. Qualsevol desig de reformular els vincles és saludable, qualsevol objectiu serà legítim. I és que, després d’un 11-S històric que va desembocar en unes eleccions, tenim sobre la taula un calidoscopi de matisos, de sensibilitats i d’opinions que cal acollir i saber transmetre cordialment. Lluny d’empunyar la bandera del conflicte, Catalunya ha d’estar serena i entaular un diàleg adult amb Espanya, sense rancúnies ni subordinacions, segons decideixi la voluntat del poble.

I em llevo cada dia i em prenc un cafè i se’m regira l’estómac. Llegeixo a la premsa acusacions flagrants, escolto a la ràdio declaracions incendiàries. El menyspreu és usat impunement per desacreditar el veí i esgarrapar un grapat de seguidors i seguidores. Un dia, un altre dia. Ja n’hi ha prou, senyors gestors del poble, de tanta violència verbal!

Davant la divergència, el conflicte o l’anhel de canvi, l’insult és altament perillós: ennuvolarà la ment i generarà un rebuig profund. Em pregunto: com fer créixer la pròpia identitat sense que això sigui un menyspreu? Com ser nosaltres mateixos i entendre que l’altre ho podrà llegir de manera totalment contrària? Interrogar sobre la pròpia voluntat de ser és quelcom intrínsec i necessari en l’entitat humana, en les relacions de parella, en el bloc de veïns o en el grup d’amics. Les relacions han de ser de qualitat, han de nodrir-se, però si s’esgoten i no es regeneren provoquen ressentiment i malestar. Parlar i no escoltar, acusar, dir mitges veritats, practicar la rumorologia… són eines perilloses que s’utilitzen a diari mentre segueixo absorvint el cafè.
pag12_quepunto2_web-13.jpg
Davant la por, serenitat i fermesa. Gandhi va fer malabarismes exquisits sense renunciar al que era i sense deixar de donar la mà a l’adversari. «El meu jo inclou el teu tu i fem un nosaltres que no dissolgui la profunditat del tu i del jo». Si nosaltres inclou negar el teu jo o el teu tu, malament.

Sovint he sentit a parlar de la importància de la gestió del canvi en les organitzacions. La mandra i la reticència al canvi són humanes. Quan es manifesta la possibilitat d’un nou paradigma en les nostres vides tendim a resistir-nos-hi, sovint perquè ens costa d’entendre i hi reaccionem amb agressivitat, incomprensió i negativitat.

Els primers passos per gestionar un canvi són prendre consciència de tal necessitat i posteriorment transmetre-la amb diligència a les persones afectades. Perquè el canvi l’he de fer jo, però també l’ha de acceptar l’altre. Hi ha canvis on només hi ha un actor, són unilaterals. Però en aquest cas hi ha dos protagonistes, això implica que una part ha d’entendre per què l’altra vol canviar i per què no són felices juntes.
pag12_quepunto3_web-12.jpg
S’espera diàleg i comprensió, però si això no és possible i se sembra destrucció mitjançant violència verbal, un ha d’autorrespectar-se i lluitar per la pròpia realitat. El símil de la parella és altament extrapolable: si un dels dos subjectes en qualsevol moment decideix no continuar perquè se sent asfixiat, s’entrarà en un territori d’incertesa, s’alterarà l’statu quo, hi haurà confusió. Serà fantàstic poder parlar des de la serenitat, però serà fatídic tancar portes i recórrer als insults.
pag12_quepunto4_web-8.jpg
Jo hi era. La societat del 11 setembre 2012 era festiva, familiar, era una celebració col·lectiva. L’objectiu no era anar en contra d’Espanya, sinó a favor de l’autoafirmació. És sa reconèixer la singularitat d’un poble. És cert també que és malaltís treure massa pit i acabar anant en contra de l’altre. Els estereotips són frivolitats que provoquen extremismes.
pag12_quepunto5_web-3.jpg
Ser coresponsable ara mateix és una cosa imprescindible i els nostres polítics tristament s’estan carregant tota possibilitat d’entesa. Es prefereix conspirar i trobar problemes abans d’apostar per solucions equànimes i bilaterals. Em preocupa que la ment de molts catalans i catalanes es deixi assetjar per la por i quedi paralitzada davant la reflexió i el pas ferm. De vegades la por ens ajuda a ser prudents. De vegades la por es perpetua, es converteix en quelcom tòxic i ens danya la salut. I cada dia ens arriben petites càpsules nocives de por en forma de titulars deformats que a poc a poc minen l’esperança d’una societat inconformista però permeable. Lamentablement en moltes organitzacions es fa servir la por com a eina per controlar els treballadors i treballadores. Afortunadament és un sistema sense futur, ja que anul·la talents i creativitats i provoca fractures difícils de curar. No sé si l’energia d’aquest milió i mig de persones que va sortir al carrer reivindicant la pròpia identitat pesarà més que el desgast de la violència verbal present en moltes pàgines de diaris. Algun dia hi haurà lloc per al perdó?
pag12_quepunto6_web-2.jpg
Sempre vaig pensar que en democràcia primer eren les persones i després les lleis. «El poble té el poder». Em pregunto com és possible vetar la possibilitat de consultar el poderós (el poble) què vol ser quan sigui gran. Potser perquè en democràcia el poble no és poderós? O bé perquè al poble li importa un rave el seu futur?

En qualsevol cas, el dret a decidir és un dret fonamental lligat a qualsevol etapa de la vida. Un dret indestructible. Un dret escrit en l’ADN de la condició humana. I cap document, cap acord aliè, cap amenaça nacional, transnacional o internacional hauria de poder-lo trencar. La no violència ha de ser l’avantsala de qualsevol transició nacional. Ergo demano pau i perspectiva, per poder parlar durant hores, dies, anys. Per projectar un futur simbiòtic, per recordar un passat ple de trobades i desencontres, per aprendre del viscut i somiar amb el que s’esdevindrà.

Últimas entradas de Colaboración (ver todo)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.