El Concili ens va ensenyar a descobrir la veu de Déu i de l’Esperit en els canvis històrics

 Foto. José Luis PalaciosAquesta primavera ens porta aromes de fa 50 anys, quan el Concili Vaticà II es trobava en un dels seus períodes entre sessions. En concret, havia acabat ja la primera reunió convocada per Joan XXIII i els pares conciliars, des dels seus llocs d’origen, estaven treballant en els esquemes proposats en la inauguració, a l’espera de la crida de Roma que, finalment, traslladaria Pau VI, per continuar les tasques assumides.

Alandar ha volgut evocar aquells anys prometedors per a la història de l’Església i de la humanitat i analitzar, en primer lloc, l’impacte d’aquell concili i, segon, identificar els grans reptes pendents en la sempre necessària reforma del Poble de Déu. Per això, ha convocat dues visions diferents però complementàries d’aquell passat encara present i del futur obert. La de Silvia Martínez Cano, laica compromesa en una fraternitat marista, membre de l’Associació de teòlogues d’Espanya i mare de quatre fills als 37 anys i la de Rafael Aguirre, catedràtic emèrit de teologia a la Universitat de Deusto, membre de la Companyia de Jesús i exdirector de l’Associació Bíblica Espanyola, a més de testimoni directe com a seminarista de les deliberacions a la Ciutat Eterna.

Tots dos van respondre amablement a la convocatòria d’aquesta revista i la trobada finalment es va acabar desenvolupant a l’empar d’unes jornades, en les què el nostre entrevistat i la nostra entrevistada tenien una participació destacada: les organitzades per l’Associació de teòlogues d’Espanya al Col·legi Major Chaminade, amb el títol Dones: des del Vaticà II, Memòria i Esperança. Per si faltaven al·licients a la trobada, l’elecció del cardenal Bergoglio com a papa Francesc encara ressonava en l’ambient.

Quina vigència té avui dia el Vaticà II? Quins han estat les seves principals conseqüències?

?Silvia Martínez Cano: No hauria pogut estudiar teologia, no seria laica compromesa, ni res per l’estil. El Concili va marcar un abans i un després i no hi ha retorn. Una altra cosa és com ho hem interpretat, però en determinades matèries no hi ha marxa enrere i es mantenen. Queden persones que han entrat en una dinàmica i una vivència cristiana diferents que hi són. D’alguna manera, es manté no només en els papers, en les formes, en els canvis litúrgics, en la transformació de congregacions i de parròquies que han desenvolupat tota la potència del concili, sinó que hi ha moltes persones que han entès la seva vivència cristiana de altra manera. Evidentment, hi ha una gran profunditat en les mateixes experiències de Déu que han pogut descobrir gràcies a Concili Vaticà II (CVII). Això canvia el tot. Aquesta empremta hi és i caldrà veure ara com ho gestionem, amb la crisi que tenim, que és més gran del que pensem. Quan hi ha un canvi d’aquest tipus és normal que sorgeixin les pors i que es presentin, no al començament, sinó dècades després d’haver iniciat el camí. Existeixen mecanismes humans de desconfiança cap als canvis. Estem parlant d’una institució de 1.200 milions de persones i no és fàcil.

Rafael Aguirre Monasterio: Va suposar un pas importantíssim en la vida de l’Església. Rahner deia que va ser un gran do de Déu per l’Església, però que passarien generacions fins que l’Església fos la del Concili Vaticà II. La seva recepció suposa un procés complex que ha de vèncer moltes resistències i de vegades superar algunes equivocacions. Per exemple, el CVII ens va ensenyar a escoltar el que Déu ens diu a través de la història, a descobrir en els canvis històrics la veu de Déu i de l’Esperit. En aquest sentit, suposa una metodologia teològica oberta. El CVII ens va ensenyar també a anar més enllà de la seva lletra a mesura que els canvis històrics anaven evolucionant. Les grans opcions, com ara la vivència sota la paraula de Déu i la seva fidelitat a ella, l’ecumenisme i la relació amb les altres confessions cristianes, la litúrgia participativa, el gran tema de la col·legialitat episcopal i la comunió a tots els nivells en la vida de l’Església, ja estan marcades. Són temes pendents que han d’anar calant en la vida de l’Església i anar trobant les seves formes. És una gran tasca que ha concitar forces i il·lusions i, potser, estem en un moment favorable per a tot això.

Mirant enrere, sabent el final de molts fenòmens que llavors semblaven inamovibles i altres que ni s’imaginaven que podien ocórrer, s’atreveixen a assenyalar alguns equívocs o insuficiències del CVII?

?RAM: A diferència de concilis anteriors, el CVII no es va expressar en forma de decrets jurídics precissos, sinó que, a propòsit, va triar expressar-se d’una manera més oberta i menys dogmàtica. Aquelles declaracions i intuïcions impulsades per una majoria conciliar moltes vegades, en nom de la integració, es van plasmar en documents de síntesi susceptibles d’interpretacions dispars. El gran problema que hi ha hagut en el que ara hauríem d’anomenar primer postconcili va ser que la seva interpretació va quedar en mans de la minoria conciliar i de la cúria vaticana que n’havia estat sempre en contra. Aquí es va tergiversar en gran mesura l’esperit conciliar. La interpretació va ser restrictiva i en contra d’aquella dinàmica.

SMC: Hi ha una ambigüitat en els textos pròpia de la negociació i la recerca del consens. El mateix text es pot interpretar de moltes maneres. Aquí s’ajunta també que, a partir dels anys 60, ens trobem una acceleració dels canvis socials a causa de la irrupció de la pluralitat i la globalitat. Això dificulta també la comprensió dels textos. Dues dècades després, el llenguatge i el context són molt diferents. Hi ha un altre gran conflicte, si més no a Espanya, que estava fent alhora el canvi democràtic i que va produir un salt generacional enorme, que a la resta del continent no es va donar. Per això crec que un altre dels reptes actuals que tenim és el de trobar el punt de diàleg en la pluralitat; podem ser diferents en l’Església, tenir altres estils i fer altres subratllats, però podem dialogar. Passem de ser homogenis a descobrir que som plurals i hem de trobar la manera d’entrar en diàleg.

RAM: Els textos són susceptibles de diverses interpretacions, això passa amb la Bíblia. Però, en primer lloc, hi ha interpretacions que no són legítimes. La «Dei Verbum» diu que hem d’interpretar els textos amb l’esperit amb què van ser escrits. Si no, els desvirtues i això és el que ha succeït. Per exemple, sobre el tema de la col·legialitat, tenim un motu proprio, «Apostolos Suos», que desvirtua la col·legialitat, que aigua els sínodes, les conferències episcopals… En segon lloc, hi ha hagut continguts històrics molt accelerats que no es podien preveure, com va ser la caiguda del Mur de Berlín, el mateix moviment de les dones i el seu caràcter reivindicatiu. Però el CVII proporciona una metodologia teològica capaç d’afrontar aquests fenòmens de manera positiva i oberta.

En el fons ens recorda les paraules de l’Apocalipsi, escoltar el que l’Esperit està dient. Durant molt de temps l’Església no ha estat oberta a la veu de l’Esperit que parlava en els esdeveniments, perquè s’ha imposat un esperit «juridicista» i a la defensiva i, en comptes de deixar les finestres obertes com demanava Joan XXIII, la cúria va tancar totes les escletxes. Han estat uns anys de bloqueig. Naturalment, a un concili no se li pot desconèixer. Al final, d’una banda o de l’altra, l’Esperit apareix, irromp i s’obre pas. Vull pensar que amb la renúncia de Benet XVI i el nou papa, l’esperit conciliar apareix amb una nova ànima, que torna a irrompre amb força i, als meus 70 anys, crec que estem empalmant amb aquell esperit, després d’una llarga nit.

SMC: Coincidim que hi ha hagut uns anys molt complexos de postconcili que han desembocat en una situació en què es potencia la identitat endogàmica en la cúria i en els alts estaments i no tant en les bases que, en certs sectors i experiències, sí han incorporat tots aquests canvis.?

RAM: Hi ha hagut anys que a la cúria es deia que s’interpretava malament el concili i que calia reconduir les coses. Fins que va arribar un moment en què, encoratjats, van arribar a ficar-se amb el mateix CVII i parlaven de revisar. Hem vist que la cúria ha estat una gran obstacle i ja sabem el que ha donat de sí. El gran nus que cal desfer és la neteja de tot això, transformar, que ja va ser una reclamació del CVII. No vaig a dir que sigui el més important en aquests moments per a l’Església, però sí un pressupost ineludible perquè es pugui donar tota la resta.

Veieu assumptes que avui en dia en l’Església ja no es poden ajornar per més temps i que llavors el concili no va poder o no va saber abordar???

SMC: O no va voler abordar. Pau VI no va voler parlar dels temes que tenien a veure amb la reproducció, la sexualitat, el cos … Són temes absolutament necessaris de recuperar.?

RAM: Pau VI va sostreure aquests assumptes al propi concili, se’ls va reservar per a ell. Va nomenar una comissió i després va escriure Humanae Vitae, on no va atendre els consells d’aquesta comissió. Això ha estat molt greu, perquè «HV» ha trobat automàticament un buit en l’Església, gairebé ningú compleix el que s’hi diu i ha desprestigiat profundament el magisteri de l’Església. La gent no li fa cas en aquesta matèria i d’aquí passa a desatendre la resta del magisteri. Va ser un gran error…?

SMC: Va ser una porta que es va tancar i que li hagués permès a l’Església continuar en la reforma i continuar amb una visió diferent que li hauria ajudat a mantenir un diàleg obert amb la societat. La «HV» hi és, per descomptat, però hi ha cristians que, a consciència, tenen una moral molt diferent des d’una perspectiva cristiana. No poder parlar d’alguns temes ha allunyat a molta gent i ha dificultat una mica aquesta vida d’Església.?

RAM: Són aquells temes que tenen a veure amb la dona, la reproducció, les relacions sexuals i afectives, els divorcis…

?SMC: …o el diaconat, la situació de les dones, els capellans casats… Són qüestions que no són tant dogmàtiques, però que afecten la pastoral i la vida de l’Església i que caldria abordar.

Fins la tercera sessió del CVII no es van incorporar dones al Concili i no precisament amb un paper protagonista en els debats…??

SMC: No hi va haver opció. No van participar dones en igualtat de condicions, per molt que hi va haver algunes que van assistir-hi com a «observadores», sense paraula, és a dir, sense participar. En una Església on la gran participació femenina en la vida quotidiana és majoritària s’ha de tenir en compte la seva veu. D’una manera o d’una altra, a la societat, amb les seves limitacions, hi ha possibilitat de participar i prendre decisions. I el que volem és això en l’Església, participar d’una manera o d’una altra, en els llocs de decisió, com a militants, com sigui, segons la vocació de cadascuna. El que hem descobert en tots aquests anys és que les nostres perspectives de ser cristians són diferents i tenim molt a aportar i amb el què enriquir l’Església. És una cosa pendent. Com ho fem? Amb el sacerdoci femení? Doncs no és el més important, és una reivindicació, però abans caldria fer una mateixa reforma del ministeri presbiteral. Les que sí que tenen vocació diuen que el sacerdoci actual tampoc és la solució. Pensem en quin ha de ser el servei, competències, relacions amb la resta de la comunitat, el seu lloc dins d’ella… No ens poden dir, com afirmava Joan Pau II en Ordenatio Sacerdotalis que la qüestió està tancada perquè nosaltres no representem Crist. Som éssers humans, si sortim de la costella d’Adam, amb «m», el primer ésser humà i no el primer home, vol dir que som de la mateixa carn i que som iguals i, per tant, tenim d’igual manera l’alè de Déu… Demanem el que és lògic, participar per igual en les reformes de les que parla Rafael i que s’entri en aquests assumptes… El papa Francesc no només ha d’escriure al Rabí de Roma, sinó també podria haver-se dirigit, per exemple, a les teòlogues italianes. No tinc gaire clar si ens cal un Concili Vaticà III. No sé si és la solució, perquè els textos del CVII encara ens serveixen, poden estar incomplets, ser ambigus … però encara ens serveixen.

RAM: ha hagut 21 concilis en 21 segles…

?SMC: Sí cal que des de Roma, on ara mateix està centralitzat el poder, hagi canvis en la cúria, en les estructures, una descentralització, la figura del papa no s’ha tractat sempre així, aquest protagonisme del papa prové del Concili Vaticà I, fa menys d’un segle. Les comunitats locals i diocesanes han de poder gestionar la seva pròpia manera d’esser cristià, sense oblidar la capacitat d’universalitat, per descomptat.

Però no només han de canviar les estructures de poder o l’organització administrativa, també caldrà contemplar noves sensibilitats…?

RAM: Martini deia que l’Església porta 200 anys de retard respecte a la societat. En cap altre punt aquest retard és tan sensible i aparent com ara en el tema de la dona. En efecte, que el CVII no abordés aquest tema, perquè, senzillament, el papa ho va evitar, suposa que ara és més sagnant i urgent. En aquests 50 anys que han transcorregut aquest assumpte en la societat s’ha fet més viu, ha pres més protagonisme i també dins de l’Església ha esdevingut una cosa imparable. Ens trobem en un dilema perquè l’Església ha adoptat unes postures molt tancades que vol considerar com a inamovibles, quan en el seu si hi ha unes corrents molt fortes que demanen considerar el protagonisme i els drets de la dona. Em sembla que això provocarà conflictes i patiments molt greus. És que s’ha convertit en el punt clau de l’ortodòxia catòlica en aquest moment, un disbarat. Es pot estar en contra o a favor, però no pertany al dogma. Davant el tancament, hi haurà conflictes seriosos.

SMC: El sacerdoci femení és el problema visible, però hi ha altres assumptes que estan per sota, que ja hem esmentat, entre ells el tema mateix de la família. Des de fa anys, amb la defensa de la família tradicional s’està acusant la dona d’haver provocat la crisi familiar per haver sortit de l’àmbit domèstic. S’ha tancat la discussió a temes que tenen a veure amb les estructures familiars, amb el paper de la dona en el matrimoni, la maternitat i paternitat responsable, amb la cura dels fills, s’han fet afirmacions que pretenen encadenar les dones als seus papers tradicionals de cuidadores i això pressiona molt més les dones cristianes perquè, des de molts púlpits, se’ns està identificant a la família tradicional -la família patriarcal entesa com el pare que mana, una mare que té cura i uns fills que obeeixen- amb la família cristiana, quan el que veiem en l’Evangeli és que Jesús es troba amb dones a les que allibera de les càrregues que els imposava la societat jueva. El sacerdoci femení és important i s’utilitza com a ariet, però la pressió que hi ha de control de les dones, en aquest àmbit de la família i les cures, és molt complexa.?

RAM: Els canvis que s’estan verificant al si de la família tenen una transcendència enorme, són molt profunds i molt ràpids. Cal afrontar amb serenitat i sent molt sensibles. Comprenc la preocupació de l’Església, perquè la família ha estat el lloc clau per a la transmissió de la fe …

SMC: Però ja no ho és. En aquesta transformació social, ja no. Trobem molts nens avui en dia que no han sentit parlar de Déu a les cases. Moltes persones no han parlat en les seves famílies. Es parla de Déu en les famílies cristianes compromeses. Però no en moltes altres. Els models de transmissió de la fe s’han ampliat i l’única via ja no és la família, sinó que en aquest sistema de xarxes de relacions en què ha esdevingut el nostre món, de vegades, la transmissió de la fe no ve de la família biològica, sinó d’altres persones que actuen en nosaltres com a models de fe.

?RAM: Bé, sí, però encara els porten a les catequesi.?

SMC: No tant la mare com ara l’àvia…?

RAM: En qualsevol cas, entenc la preocupació que sent l’Església. Adopta una postura conservadora i a la defensiva per la fondària i importància que els canvis suposen i perquè, fins ara, ha estat el lloc principal de la transmissió de la fe. És un terreny en el qual convé caminar amb prudència i seny. Ara, el que no es pot és tancar-se davant del canvi del paper de la dona. Ja dic, potser és el canvi de major transcendència de tots els que s’estan produint.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.