Miriam Díez Bosch: «El poble català és negociador i sabrà trobar el to i la manera perquè les possibles sortides siguin satisfactòries per a la majoria»

1. Quina és la seva lectura d’allò que passa a Catalunya en aquests moments i les sortides possibles?

Es viu un moment històric de gran importància, el qual segueixo amb molt d’interès, observant el dinamisme de la societat catalana. Embrancats en el debat polític, ens oblidem de vegades del vibrant debat social: mai havia vist tanta gent, de tants colors polítics diferents, preocupada i ocupada per la situació de Catalunya amb tanta responsabilitat. És apassionant seguir el curs del debat.

Sortides? Fins al moment, hi havia processos. Ara veiem que hi haurà sortides. Quelcom ha d’ocórrer. El poble català és negociador i sabrà trobar el to i la manera perquè les possibles sortides siguin satisfactòries per a la majoria. D’entrada, s’ha de dilucidar què passa amb el dret a decidir que reclama la societat catalana.

Per a molts, la situació actual d’encaix a Espanya és la ideal i no s’hauria de moure res. Per a d’altres -la majoria-, és el moment de poder fer sentir la voluntat del poble reflectida a les urnes. Jo vaig néixer el 1973. Mai havia vist la meva terra amb aquesta efervescència i aquest nivell de debat polític. És una cosa que incumbeix a tota la societat, no és una entelèquia política “trasnochada”. És molt interessant veure tant debat, a nivell familiar, professional, col·lectiu, eclesial… Aquest procés implica tota la societat i ningú s’hi sent aliè. Ens ha obligat a aprofundir en la nostra història i això és molt bo.

2. Què creu que ha de fer i, a la vegada, pot fer l’Església catalana en aquesta conjuntura?

Aportar serenitat, arguments, cohesió, plataformes per al debat, jornades de pregària, tallers de diàleg, conferències explicatives, fòrums oberts (m’agradaria veure una taula rodona a Madrid, per exemple, amb intel•lectuals catòlics catalans i espanyols debatent).

Em permeto dir el que no hauria d’aportar: silenci, ambigüitat, por, partidisme i crispació.

El que em sembla superflu en aquest context són declaracions que neguin la llibertat d’expressió, tant de fidels rasos com d’autoritats eclesials: tothom pot i ha de poder expressar-se. I l’Església és una casa on un ha de sentir-se a gust, una casa gran en què els fidels viuen i expressen la seva posició sobre temes que concerneixen a la vida i la societat. Trobo a faltar un to valent i amable quan es parla de nacionalisme. En aquest sentit crec que són positius els esforços per dessacralitzar la nació i també per argumentar que les nacions tenen dret a existir, com va dir textualment, Joan Pau II: «Ningú no està mai legitimat a afirmar que una determinada nació no és digna d’existir: ni un estat, ni una nació, ni cap organització internacional».

Pertoca a tots els fidels la reflexió en veu alta sobre el que passa. Incumbeix també a les comunitats saber acollir a qui pensa diferent de la majoria. El kairós actual demana escolta, comprensió i bon humor, que de vegades falta. I, sobretot, calen paraules clau com ara debat, diàleg, pacificació, entesa mútua, coratge, esperança, justícia… I vosaltres, els mitjans, teniu aquí una enorme responsabilitat.

Miriam Díez Bosch es periodista especialitzada en religió. Directora de l’Observatori Blanquerna Comunicació, Religió i Cultura