Silencis

  • por

En els últims mesos estem assistint a vàries censures i condemnes de part de l’Església jeràrquica cap a persones i organitzacions que, des de dins de l’Església, emeten opinions que no van en la línia estricta de la Conferència Episcopal Espanyola. Aquestes reprovacions dels bisbes no són una cosa nova, s’han anat succeint des de fa dècades, des que la democràcia va portar amb ella la llibertat d’expressió a tots els àmbits de la societat.

Tot i així, sembla que amb l’arribada del nou govern, els bisbes –i en especial el seu president, Antonio Maria Rouco- estiguessin volent fer explícita la seva voluntat de proximitat al Partit Popular. Fer callar les veus que, en el si de l’Església, manifesten la seva disconformitat en temes socials, com ara la Reforma Laboral, sembla que convé als que vesteixen de porpra, més preocupats per demanar la reforma de la llei de l’avortament o per abolir el matrimoni homosexual.

Però a aquest silenci imposat per la jerarquia se suma un mecanisme encara més dolorós: l’autocensura. Són moltes persones, entitats, editorials o revistes les que imposen el silenci en certs temes, la publicació de textos que no siguin conflictius o que tractin d’una manera tangencial els punts de disconformitat. Aquest silenci autoimposat evoca la frase cèlebre de Martin Luther King quan afirmà: “No em preocupa el crit dels violents, dels corruptes, dels deshonestos, dels sense ètica… el que més em preocupa és el silenci dels bons”.

Hi ha cert maniqueisme en aquesta frase que no hauria de ser aplicable a l’àmbit eclesial, on germans i germanes formem un mateix Poble de Déu. Sense bàndols, sense enfrontament, sense censures o reprovacions mútues. Amb dret a parlar, a opinar, a expressar-se, a analitzar com a persones cristianes adultes els fets socials, l’ètica i la pròpia doctrina de la nostra fe,

Si les paraules i els pensaments són per construir, per a aportar al debat col•lectiu, per a denunciar les injustícies, ningú no hauria de callar. Ni per autocensura, ni per por, ni per notes de la Conferència Episcopal. Ja sigui amb xiuxiuejos, amb manifestos o amb crits, que ningú ens tregui la veu que tant ens va costar aconseguir.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.