Escassetat de vocacions sacerdotals?

  • por

pag9_teologia_web-25.jpgVigílies i carenes de pregària, oracions especials durant la celebració de l’Eucaristia, etc; només per dir alguns dels moments en què es fan vots demanant a Déu per l’augment de les vocacions a la vida sacerdotal, també a la vida religiosa, encara que en aquest segon cas la insistència ve donada més per cada congregació en concret.

Si no recordo malament aquesta actitud va començar a partir del moment en què els seminaris van començar a disminuir pel que fa al nombre de candidats al sacerdoci. Si ens limitem als països catòlics pertanyents al món desenvolupat, en podríem situar el començament a partir dels anys setanta del segle passat, poc després d’haver finalitzat el Concili Vaticà II, l’augment del qual s’ha estat donant de manera progressiva fins als nostres dies.

No hi ha dubte que la pregària de petició és a totes llums evangèlica, ho diu Jesús de manera contundent: «Demaneu, i Déu us donarà», a més d’altres paràboles que ell mateix va referir de manera totalment directa respecte a aquest tema.

Partint, doncs, d’aquesta evidència, és a dir, de la necessitat que tenim de demanar a qui és l’origen de tot bé i atesa també la nostra indigència, em venen a la ment dues qüestions pel que fa a les vocacions sacerdotals. En primer lloc, encara que pugui semblar paradoxal i vagi en direcció oposada al que sembla el sentiment general de molta gent i de manera molt especial de tots o gairebé tots els dirigents de l’Església, em pregunto si realment falten de veritat vocacions sacerdotals. Suposant que així fos, quin tipus de vocacions són les que faltarien? Dic això perquè pot succeir que haguem de fer front al problema des de perspectives molt diferents de les què hem vingut fent fins ara i canviar també la finalitat de la nostra pregària.

És clar que si partim d’una concepció d’Església com la que hem tingut i seguim tenint en general fins ara, una Església fonamentada en la cristiandat amb tot tipus d’estructures que això suposa, com ara l’estructura parroquial com a element més visible, no hi cap mena de dubte que calen tantes vocacions sacerdotals com parròquies existents per posar un sacerdot al capdavant de cadascuna d’elles. Per tant, és evident que, des d’una estructuració de la pastoral d’aquest tipus, hauríem de concloure que, efectivament, hi ha escassetat de vocacions.

Per què no pensem, en canvi, que el problema pot venir potser per la nostra negativa a replantejar el problema del contingut de la fe, la manera de celebrar-la, concretament pel que fa als moments, als llocs, a les persones, etc?

pag9_teologia2_web-6.jpgTinc la sensació -bastant estesa d’altra banda- que les parròquies, en general, han vingut complint bastant, potser molt, fins ara la funció de lloc de culte i de centre administratiu. És a dir, la parròquia s’identificava amb l’església del lloc on la gent, la majoria per cert, «rebia » (no perdem de vista les cometes) els sagraments que, llavors, quedaven recollits a l’arxiu parroquial. Per dur a terme això era necessari l’existència d’una persona, un home, un varó, preparat anteriorment en un centre específic (seminari) que un cop ordenat passava a formar part de la jerarquia, i que al seu torn passava a ocupar un lloc preferent respecte a la resta de fidels. No obstant això, seria injust per part meva passar per alt la funció social i de compromís amb les persones més necessitades que moltes parròquies, possiblement totes, han exercit des de sempre i continuen exercint de manera especial en aquests moments al nostre país, entre d’altres.

Feta aquesta salvedat, voldria dir que no sóc dels que pensen que per pal•liar semblant escassetat caldria prendre algunes mesures, com ara suprimir el celibat obligatori, ordenar persones casades o obrir l’accés al sacerdoci femení. Tot això és ja per a mi fruita més que madura: tots tres anteriors condicionants, entre d’altres, els considero un dret en si mateixos, mai una solució d’emergència.

Em fa por que arribem tard, però crec que mai no ho és si som capaços d’estar disposats a aturar-nos de tant en tant a examinar des de la reflexió i la pregària quin és el projecte sobre el qual tant insistia Jesús en l’Evangeli i que, al cap i a la fi, és la causa per la qual ell va donar la seva vida i que no és altra que el Regne. Un Regne que, pel fet de començar ara i aquí, és a dir, per participar d’allò humà i temporal, està demanant a crits plantejaments molt diferents sobre persones, temps i llocs que ajudin a sentir l’amor a totes les persones, alhora que les porti a descobrir també on resideix l’esperança veritable. Per això, jo em pregunto: potser no ens caldria escoltar una mica més abans de demanar?

Últimas entradas de Colaboración (ver todo)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.