L’HOAC i la JOC van elaborar recentment un comunicat molt crític amb l’última reforma laboral dissenyada pel PP, com també s’havia pronunciat anteriorment sobre la del PSOE. La Delegació Episcopal del Treball de la Diòcesi de Madrid va creure oportú difondre’l entre les parròquies -actuació habitual, d’altra banda, amb tot tipus de documents. No obstant això, la Vicaria General va enviar una carta en què indicava que l’escrit no concordava amb l’opinió de la diòcesi i considerava «improcedent la seva difusió». A la nota, datada el 24 de febrer, es ressaltava que la mateixa s’enviava «per indicació del Sr Cardenal» amb la finalitat que «cada vicari episcopal la faci arribar als àmbits de la seva responsabilitat». Fins aquí els fets.
La discrepància en un assumpte tan sensible com ara la modificació del marc laboral resulta d’allò més comprensible. El mateix president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, n’era conscient quan va confessar en una reunió de mandataris europeus que li costaria una vaga general. No es podia esperar tampoc unanimitat de judici en el si de l’Església. És més, des dels orígens del cristianisme s’han succeït les diferències de criteris en tot tipus d’assumptes, com podem llegir en els Fets dels Apòstols i en les Cartes a les diferents comunitats cristianes disseminades pels confins de l’Imperi Romà. En aquesta ocasió crida l’atenció la diligència del senyor cardenal en desautoritzar el seu propi delegat, l’escàs tacte en el procediment utilitzat i el no haver volgut evitar l’escàndol mediàtic subsegüent. Ja se sap que qui sigui frare, cal que prengui candela…
La intenció de Juan Fernández de la Cova, el sacerdot responsable de la delegació, no era una altra, en difondre aquest document, que contribuir «a analitzar un fet social que cau dins de la dimensió social de la fe». Atès que, segons el delegat, «la dimensió social de la fe és element nuclear de l’evangelització, el mateix és» fer una lectura cristiana de la reforma laboral aprovada pel Govern «. En cap cas Juan Fernández de la Cova, en la seva carta de presentació, feia constar que l’opinió expressada per la HOAC i la JOC sigui l’única possible dins de l’Església, ni de bon tros el parer oficial de tota la Diòcesi de Madrid. Sembla que, d’altra banda, ningú, ni tan sols el senyor cardenal, s’ha definit públicament fins ara. Malgrat tot, el delegat episcopal continua, de moment, en el seu lloc.
Els autors del comunicat contra la reforma laboral no han estat, fins ara, degudament informats dels errors doctrinals que pugui contenir el seu manifest o, si no, de les raons que té el propi senyor cardenal per assegurar que «la Diòcesi no s’identifica «amb el contingut del document. Cal recordar que tant l’HOAC com la JOC pertanyen a l’Acció Catòlica i, en raó d’aquesta pertinença, segueixen sent considerades organitzacions eclesials. De fet, en diverses diòcesis el mateix comunicat desautoritzat per Rouco ha estat distribuït a través dels òrgans de difusió institucionals de les diferents esglésies locals i fins algun purpurat ha mostrat la seva comprensió -sense un suport entusiasta, tot s’ha de dir- amb les declaracions dels moviments apostòlics especialitzats en el món del treball. No obstant això, algun rector de Madrid creu haver captat el missatge i està tancant les portes als que pertanyen a aquests moviments.
L’actuació del senyor cardenal ha tingut gran repercussió mediàtica. Els seus incondicionals s’han bolcat en els fòrums per desempolsar els vells tòpics que encara avui segueixen pesant sobre l’HOAC i la JOC, als quals, amb molt poca caritat cristiana i pitjor estil, acusen de filocomunistes i heretges als que cal depurar tard o d’hora. La premsa contrària, sempre disposada a explotar els escàndols i engreixar la de per si mateixa mala imatge de la jerarquia, tampoc va deixar passar l’ocasió.
Es podria pensar que el senyor cardenal no va mesurar bé els seus passos, tot i que els comentaristes més maliciosos opinen que fa molt que va donar per perduda la batalla de la imatge i fins i tot que se sent còmode sent objecte de la crítica furibunda, acollint-se a l’expressió que apunta a que sempre és bo que parlin d’un, encara que sigui per mal. En l’època d’Internet i les xarxes socials no es podia esperar que una carta com ara la redactada per la Vicaria General de la Diòcesi de Madrid anés a quedar oculta per massa temps.
La interpretació, potser, més extravagant del que va passar assenyala que Antonio María Rouco ha volgut enviar un missatge de proximitat i afinitat política al seu paisà, l’ara president del Govern del Regne d’Espanya -amb la consegüent crida als fidels a alinear-se amb una de les dues grans corrents ideològiques que ve crispant en benefici propi a la societat espanyola des de fa diverses dècades. Simultàniament, en la seva doble condició de pastor de la Diòcesi de Madrid i president de l’episcopat patri, hauria fet la seva part de feina per «deslliurar» a l’Església estatal de dissidents que incomoden, moviments propers a la realitat del treball i notaris incansables de les injustícies que provoca l’actual organització de l’economia.
Però també es podria pensar que en la intervenció del senyor cardenal hi ha hagut la intenció de corregir fraternalment al seu delegat episcopal per prestar més atenció a aquests dos moviments apostòlics dedicats i bolcats amb les persones treballadores, tant en actiu, com jubilades o en atur forçós, que als grans gurus econòmics dominants del nostre temps. En aquest cas, li estaria dient al seu subordinat que atorgués la deguda atenció a aquesta altra corrent d’economistes -que ara per ara dominen les facultats, els instituts d’estudis i els púlpits mediàtics de major renom, encara més si depenen del finançament privat- que aposten per relegar la prosperitat futura de l’economia nacional a les suposades bondats del lliure mercat intensament desregularitzat, per més que facin recaure tots els sacrificis i renúncies sobre les persones que no tenen més opció per sobreviure que la de vendre la seva força de treball.
Tot això no són més que elucubracions que intenten, sense fruit, tapar el buit que produeix la falta d’explicacions per part de qui ha encetat aquest litigi per silenciar un comunicat que el disgustava. Als fidels, als cristians i les cristianes, sincerament preocupats per discernir adequadament els signes dels temps i a totes aquelles persones que amb rigor i objectivitat atenen ben de prop el testimoni dels que es diuen seguidors de Crist Jesús -entre els quals, la jerarquia, encara que amb major visibilitat i més responsabilitat, només és un part-, sempre els queda recordar el que va dir el bisbe d’Hipona, Sant Agustí: «En les coses necessàries, la unitat, en les dubtoses, la llibertat, i en totes, la caritat «.
