“Aquest és un temps d’associar-se i cooperar”

  • por

pag14_movimientos_web-11.jpgYayo Herrero, nascuda a Madrid, és co-coordinadora d’Ecologistes en Acció i directora de FUHEM, fundació dedicada a la investigació i divulgació de temes ecosocials i educatius. Les seves principals línies d’investigació són el Canvi Global, els seus impactes i vies de sortida i els vincles i sinèrgies entre feminisme i ecologisme. És coautora de Cambiar las gafas de ver el mundo: una cultura de la sostenibilidad (Libros en acción, 2011) y Decrecimientos: lo que hay que cambiar en la vida cotidiana (La Catarata, 2010)

Som davant d’una crisi civilitzatòria. Com hi hem arribat?

Tot acceptant sense crítica algunes de les idees de la modernitat, que podem considerar nascuda l’1637, l’any en el qual Descartes publicà el seu Discurs del Mètode. Des d’aleshores es pensà que és possible construir una ciència objectiva fins que, a començaments del segle XX, la física descobrí que és impossible la neutralitat de la ciència i es prengué nota que la pròpia observació científica modifica la visió de la realitat que s’observa. Però aquest poder de la ciència, aquesta fe en ella, continua sent a la nostra mentalitat actual. La modernitat portà també la defensa del quantitatiu i proposà com a inqüestionable el número: tot allò que es pot pensar, comptar o mesurar. Malgrat tot, hi ha molts elements qualitatius que són essencials per viure. Finalment som hereus dels mecanismes de Newton. La teoria de la relativitat I altres principis de la física han superat aquesta idea que la naturalesa o el cos humà funcionen com un rellotge o com una màquina ajustada.

Què afegí la Revolució Industrial al pensament modern?

Un ús massiu de les energies fòssils –del carbó, el petroli i del gas- i de recursos naturals no renovables esgotats fins a l’extenuació, que ens ha abocat a una gran crisi ecològica.

Quins són els trets culturals més marcats del capitalisme?

El primer, que és possible reduir el concepte de valor al concepte de preu. Només té valor econòmic allò que pot expressar-se en termes monetaris. Però hi ha valors que no tenen preu: quan val la polinització o la capa d’ozon? Quant valen les relacions humanes i la cura d’unes persones per altres?

El segon tret del capitalisme és que produir no és satisfer necessitats humanes, sinó incrementar agregats monetaris. Nogensmenys, hi ha en aquests agregats molts elements de destrucció i existeixen, pel contrari, molts béns que no sumen en el PIB. La salut, per exemple, no suma en el PIB; allò que suma és la malatia perquè el negoci farmacèutic no consisteix en què la gent estigui sana, sinó en què consumeixi medicaments. El capitalisme ens ha portat el mite, a més a més, d’un possible creixement sense límits, un desmesurat optimisme sobre les possibilitats de la tecnologia i una noció de treball que el redueix només a aquell que es realitza mitjançant una feina remunerada sense tenir en compte les feines domèstiques i el treball de cuidar les persones.

I l’individualisme?

És també un altre tret de la cultura neoliberal. L’homo oeconomicus només desitja satisfer el seu propi benefici i egoisme i confia la sort de tothom al mercat. Però al mercat només concorren aquells que tenen solvència per demandar. D’aquesta manera es perden els fils de la solidaritat. Nogensmenys, els éssers humans som radicalmente independents i només sobrevivim gràcies a la cura que ens proporcionen altres persones al llarg de tota la nostra vida. Som humans –i no animals- perquè vivim en societat. El feixisme sorgeix quan la gent té por i se sent desemparada.

És possible tombar el sistema?

Hi ha estudis i propostes referents al tema en abundància; entre d’altres àmbits, referents a l’urbanisme, l’energia i l’economia social i feminista que mostren que és possible. Una economia diferent, al servei de les persones i dels grups humans, ha de fer-se tres preguntes principals: quines necessitats (i no quines demandes) s’han de satisfer?, què cal produir? i quines són les feines socialmente necessàries? Claus fonamentals són fer-nos càrrec responsablement dels nostres actes i recuperar la cooperació. Aquest és un temps d’associar-se i de teixir xarxes, no de restar sols. Es tracta de construir una nova economia, que ha de ser compartida, suficient, solar, cíclica, lenta i diversa. Un dels seus eixos és la igualtat, que es fa càrrec dels més febles i s’atreveix a qüestionar el tabú de la propietat privada, acumuladora i abusiva. Els filòsofs Carlos Fernández Lima i Santiago Alba han escrit de manera clara sobre tot això. L’últim d’ells ha deixat escrit, esperançadament, que “al gran tumor del sistema l’ha sortit un bonyet de salut”.

Hi ha límits per a l’urbanisme? És possible viure humanamente a les grans ciutats?

El model urbà de macrociutat és insostenible donat el declivi de l’energia fóssil barata. Ara mateix el 50% de la població mundial està vivint en macrociutats. En una ciutat com ara Madrid no es produeix res que serveixi per estar viu: ni alimentació, ni aigua, ni energia… res. A Madrid arriba i torna tots els dies a treballar molta gent de capitals pròximes, que fa servir l’AVE o un transport motoritzat que consumeix moltíssima energia. Conec gent a Madrid que no pot acceptar certes feines donats els salaris que els ofereixen i l’alt cost del transport. A més existeix el desafiament de l’abastament i sanejament d’aigua o tractament de residus en un volum impossible de sostenir. Però el camp ens ofereix recursos suficients perquè molta gent torni al sistema de vida rural. Cal un model d’ordenament que creï apropament i diversifiqui les funcions d’una ciutat en barris en certa mesura autosuficients. És desitjable que les ciutats mitjanes no continuïn creixent. En grans ciutats, com ara Detroit, ja s’han rehabilitat àmplies zones que abans foren polígons industrials com a nous espais de producció agrícola en hortes urbanes.

En quins termes està plantejat avui el tema del decreixement?

El decreixement no és un paradigma o una teoria econòmica. És un eslogan, una “paraula bomba” que intenta aglutinar propostes de calat econòmic i cultural com a provocacació davant el tòtem del sistema actual que és el creixement. Segons aquest sistema han de créixer els agregats monetaris, però ningú no diu que hagin de créixer el benestar o el temps per a la vida i l’oci. El decreixement recorda que és impossible continuar creixent econòmicamente en un planeta que té límits físics –on. de fet, des de 2006 cada any s’extrau un 6% menys de petroli convencional- i assenyala que l’actual creixement d’indicadors econòmics va lligat de manera directa al creixement de l’extracció de materials, del consum de l’energia i de la generació de residus. És una evidència que a una renda més gran li acompanya un consum més gran. El decreixement planteja que la disminució de recursos i consums succeeixi sense condemnar a un gran patiment una part majoritària de la población del planeta. L’economia s’ha de basar en els recursos i ritmes de reposició que ofereix la natura. El decreixement planteja també un canvi cultural: trencar la idea que més és sempre millor, perquè la felicitat de les persones no està en proporció a la seva major renda i consum. Cal una altra gestió de territoris i temps humans. La distribució de la riquesa és un eix central: es parla de rendes mínimes i rendes màximes, es qüestiona l’ilimitat dret de propietat i s’insisteix no en l’oferta sinó en la gestió de la demanda i en què, amb una targeta de crèdit, cada persona sàpiga quant pot consumir des d’una perspectiva de justícia.

Ecofeminisme: manera de vida sostenible i justa

L’ecofeminisme és un moviment social que tracta de buscar el diàleg i les sinèrgies que existeixen entre els moviments ecologista i feminista. Parteix de l’anàlisi que les causes que expliquen la subordinació de les dones als homes en el sistema patriarcal són coincidents amb les que expliquen la pretesa superioritat de la espècie humana sobre la naturalesa.

Les possibles sortides i la transició a un altre model no són exclusivament tecnològiques o econòmiques. Cal explorar i configurar un nou “contracte social” que ens permeti viure en condicions de justícia i equitat en el marc d’un planeta físicamente limitat.

L’ecofeminisme proposa substituir els mercats i els seus beneficis com a epicentre social i construir una societat i una economia que situïn el benestar, la reproducción social digna i la sostenibilitat al centre. L’ecofeminisme persegueix la presa de consciència del caràcter ecodepenent i interdepenent de la vida humana i el reajustament dels valors que avui orienten les nostres societats.

Últimas entradas de Colaboración (ver todo)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *