Antoni Comín i Oliveres (Barcelona, ??1971) és llicenciat en filosofia i ciències polítiques i professor de ciències socials a ESADE. Ha estat diputat al Parlament de Catalunya pel PSC. Membre de la Fundació Alfonso Comín i del Centre Cristianisme i Justícia. El seu últim llibre es titula Democràcia Econòmica. Cap a una alternativa al capitalisme.
Utopia i transformació social van de la mà?
L’esquerra, des que existeix, té el repte d’equilibrar la seva vocació utòpica amb la pràctica realista. La utopia sense possibilitat de ser realitzada no és transformadora. I la pràctica que no té algun horitzó utòpic tampoc és transformadora. Aquest és un repte difícil i d’ell està morint l’esquerra. Bé una esquerra que no encerta per utòpicament benintencionada, com una altra que passa per miop-ment pragmàtica. En el moment actual, la pregunta sobre si és possible un sistema econòmic diferent que posi el tema en els seus termes exactes perquè, al començament d’aquest segle XXI, l’esquerra viu atrapada entre les lliçons que ens ha donat la història.
Quines lliçons ens ha donat la història moderna?
Una lliçó clara -que al segle XIX van explicar Marx, els socialistes utòpics i els anarquistes i ja al segle XX els personalistes- és que el capitalisme és incompatible amb els valors de la Il·lustració en què es concreta la justícia social al llarg de la modernitat. Una societat justa és una societat de persones lliures, iguals i fraternes. El capitalisme és un gran avortament de la modernitat perquè traeix i impossibilita aquests ideals i la crisi actual ens està demostrant una altra vegada que no és possible un capitalisme amb justícia social. Però al segle XX vam aprendre una altra lliçó, que té com a data simbòlica 1989 -el moment de la caiguda del mur de Berlín- i és el fracàs de l’estatalització completa del sistema econòmic, prescindint del mercat. Aquesta no és l’alternativa a un capitalisme injust, perquè una economia enterament planificada, centralitzada i sense mercat planteja problemes estructurals en economies desenvolupades i complexes: és impossible tècnicament coordinar de manera eficient als agents econòmics des del poder polític. Però, a més, el col·lapse d’un sistema econòmic sense mercat, com va ser el de la Unió Soviètica i els “països de l’Est”, no només té a veure amb qüestions d’eficiència, sinó també amb problemes de tipus polític i moral. Ha quedat manifest que la concentració de tot el poder econòmic en unes úniques mans, les d’Estat, acaba portant a la concentració del poder polític, cultural i ideològic. La estatalització plena és una porta oberta al totalitarisme.
Per quines raons el capitalisme produeix estructuralment injustícia?
El sistema capitalista és una màquina que produeix, al mateix temps, riquesa i desigualtat, per la mala distribució d’aquesta riquesa. Atès que en el capitalisme la mala distribució és una condició de la producció, aquest sistema produeix simultàniament riquesa i desigualtat, ho fa de manera inevitable. Si tenim en compte les aportacions que ha fet la filosofia política contemporània -tant el corrent liberal igualitarista com el corrent de perfil més socialista- podem saber quins són els principis mínims en què es basa la idea de la justícia social en societats democràtiques com les nostres. Anant als mínims més mínims, hi ha d’entrada una idea bàsica, que és la d’igualtat d’oportunitats; després hi ha la idea que les desigualtats responguin a alguna raó justa -que tinguin una justificació meritocràtica, que derivin de l’esforç-; Rawls anava més enllà i defensava que les desigualtats, per ser justes, havien de servir per millorar la posició dels que estan a sota en la societat (l’anomenat “principi de diferència”), i després hi ha la idea que en les organitzacions en les que ens movem no hagi dominació, és a dir, que qui mana tingui legitimitat per fer-ho o, dit d’una altra manera, que qui mana hagi estat legitimat per aquells a qui mana -és a dir, que hi hagi una legitimació democràtica.
El capitalisme, qualsevol capitalisme -per regulat que sigui, per millorat que sigui, per molt social que sigui- incompleix reiteradament tots aquests principis. No hi ha igualtat en l’accés a la propietat del capital ni pot haver-n’hi. El capitalisme tendeix a concentrar el capital en poques mans. Per això, Mounier ironitzava quan deia que la “propietat privada (dels mitjans de producció)” era la propietat de la qual uns pocs privaven a la majoria. Els mercats financers són, doncs, estructuralment injustos perquè atempten contra la idea d’igualtat d’oportunitats en l’accés al capital financer. Però també les desigualtats que genera el mercat de treball en moltíssims casos atempten contra el principi de justícia. Finalment, en el capitalisme les empreses no són societats de persones, de treballadors, sinó societats de capital. I això vol dir que qui mana està en representació del capital, no d’aquells a qui mana, no està en representació dels treballadors. Per tant, en les empreses capitalistes el poder no té legitimitat democràtica: són organitzacions en què, tècnicament, hi ha “dominació”-en el sentit en què la filosofia política republicanista utilitza aquest terme.
Què conclouen avui les ciències socials?
D’una banda, que la democràcia es porta malament amb la planificació centralitzada i que la llibertat i el pluralisme polític requereixen pluralisme econòmic, és a dir, requereixen un mercat amb lliure competència. D’altra, que la propietat privada del capital financer és incompatible amb una idea mínimament il·lustrada del que són les desigualtats acceptables i tendeix a la concentració del poder econòmic en mans d’una oligarquia financera que amenaça a la llibertat i a la justícia de la immensa majoria. Amb la crisi ho hem vist clarament.
Estan d’acord en això pensadors liberals i marxistes?
En les dues últimes dècades, després de la implosió del sistema de l’Est i la mundialització de l’economia, ha passat que en la reflexió acadèmica dels més importants pensadors de filosofia política, liberals igualitaris i marxistes analítics, han arribat a idèntica conclusió: “El capitalisme és incompatible amb els ideals de llibertat i de justícia, però el comunisme estatalista també”. En citaré als dos més representatius: John Rawls, representant d’un liberalisme igualitari i Eric Olin Wrigth, entre els marxistes analítics. Els liberals reconeixen que la propietat privada del capital és un problema des del punt de vista de la justícia, i els marxistes entenen que el mercat és imprescindible. Per tant, necessitem un sistema de mercat però no capitalista, aquest seria el punt de trobada entre tots dos. I, a més, necessitem que qualsevol proposta d’un sistema nou sigui realista, viable. Referent a això, Rawls diu que “només hem de pensar alternatives al capitalisme que siguin compatibles amb la naturalesa humana”, és a dir, que tinguin en compte tot el que les ciències socials ens han explicat sobre què és l’ésser humà, al llarg dels últims segles, que no ignori les lliçons apreses del dret, la psicologia, l’antropologia i les ciències socials.
Però, estem davant d’un carreró sense sortida?
No volem el capitalisme i necessitem el mercat. Però pot haver-hi un sistema de mercat no capitalista. Un socialisme de mercat és possible. Vindria a ser un sistema de mercat, però basat en la propietat social del capital i en l’organització democràtica de les empreses. Quan diem “Democràcia Econòmica” ens referim a això: a una proposta concreta de socialisme de mercat, que mantingui el bo del capitalisme -la productivitat, la competència, el progrés tecnològic, l’eficiència- però acabi amb el dolent -la desigualtat injusta. Ho veurem? No ho sé. El que sí que sé és que, si arriba, serà per mitjà d’una transició lenta, molt lenta. Quants segles vam trigar a passar de l’economia feudal al primer capitalisme comercial? Tres, quatre? Doncs si hi hagués transició del capitalisme al socialisme de mercat, el normal seria que ens portar un o dos segles.
Quines són les transformacions necessàries?
Al costat de l’avanç cap a la “Democràcia Econòmica” hi ha el repte de globalitzar l’Estat del benestar. La globalització econòmica ha laminat greument les polítiques fiscals i les polítiques laborals en què es basava aquest model social, un model que, per cert, només han portat fins a les últimes conseqüències els països nòrdics: ja em conformaria amb tenir un Estat del benestar com el dels nòrdics! Cal reconstruir l’Estat del benestar i l’única manera de fer-ho és que l’espai de la política (de la democràcia) sigui equivalent a l’espai de l’economia (del capitalisme). Per tant, si els mercats són globals, caldrà anar globalitzant la política -la política fiscal, la política laboral, etc. En el nostre cas, globalitzar vol dir Europa. Reprendre el programa reformista keynesià o socialdemòcrata vol dir, en aquesta àrea del món on vivim, construir l’Europa política: no podem fer una Europa social sense una Europa federal, sense un govern europeu, com els Estats Units tenen un govern federal. Amb la crisi s’està veient perfectament que és impossible una moneda única que no tingui un govern econòmic comú, i no podem fer l’Europa federal sense l’Europa democràtica, sense un govern i un president d’aquesta federació legitimats per elecció democràtica.
I en la pràctica diària i al nostre abast?
Hi ha ja en la nostra realitat experiències econòmiques, més o menys alternatives, que apuntin en la línia del socialisme de mercat? La resposta és sí. Hi ha l’economia social, les cooperatives, totes les formes d’empreses democràtiques; hi ha la banca ètica, hi són els moviments de consum responsable. Tot això conforma una realitat plural, dispersa, fragmentària i també minoritària. Però existeix i funciona. Tenim dos reptes: intentar integrar aquesta realitat dispersa en una xarxa comuna, coherent, articulada. Si ho aconseguim, haurem creat el que alguns anomenen el “mercat social”. El segon repte: fer créixer el mercat social. Quin és el potencial de substitució del “mercat social” en relació a l’economia capitalista tradicional? Aquesta és la pregunta clau. Hi ha qui pensa que, per definició, és molt limitat. Hi ha qui pensa que és infinit, del 100%. Des del meu punt de vista, el més científic és dir que el potencial de substitució és incert. I que només des de la praxi es pot contestar aquesta pregunta clau.
El més interessant de tot, però, és que el creixement del mercat social depèn fonamentalment de nosaltres -dels ciutadans, degudament organitzats, de la societat civil-. No depèn tant de les institucions- que també poden ajudar- com de nosaltres.És la societat civil, necessàriament, qui fa de maquinista en aquest tren. Per això, a la “Democràcia Econòmica” jo l’anomeno, també, “socialisme dels ciutadans” -a diferència dels socialismes del segle XX, tant el comunista com el socialdemòcrata, que creien sobretot a l’Estat com a agent de transformació del sistema econòmic. Al segle XXI, si avancem cap a un model més socialista serà pel que fem nosaltres -com a treballadors, com a estalviadors, com a consumidors-. El canvi depèn fonamentalment de la nostra acció quotidiana.
Democràcia econòmica, alternativa al capitalisme
A les acaballes del segle XX, amb la implosió del socialisme de planificació centralitzada i la confirmació que el mercat és una institució necessària per a la prosperitat econòmica, es va estendre la idea que el capitalisme era l’única opció raonable per a tots i cadascun dels els països del planeta. Però les més acreditades teories de la justícia de les últimes dècades permeten confirmar la intuïció central del pensament socialista des dels seus orígens: el capitalisme no és capaç de satisfer de manera suficient els més bàsics i innegociables principis de la justícia social i difícilment ho serà mai. Han estat diversos els intents de pensar sistemes de mercat alternatius, no capitalistes: sistemes de “socialisme de mercat”, tan eficients com el capitalisme des del punt de vista productiu, però que superin les seves injustícies distributives. Sistemes que intentin fer compatibles els ideals de llibertat, igualtat, democràcia, realització humana i sostenibilitat, amb el progrés tecnològic, la millora de la productivitat i un nivell de creixement econòmic lliurement elegit. La democràcia econòmica és una sòlida proposta concreta en aquesta direcció.
