Paradisos fiscals: una vergonya en augment

  • por

pag14_movimientos_web-6.jpgEl drama de les famílies que perden la vivenda, els treballadors i treballadores que es queden sense feina… ja s’ha convertit en una cosa quotidiana. La sanitat i l’educació públiques perden recursos i professionals; no hi ha diners perquè els nens i nenes mengin a les escoles; donar suport a les famílies amb persones dependents es considera un luxe que no ens podem permetre; i de la protecció al medi ambient per a què parlar-ne… i anem sumant.

Les notícies dels desnonaments, els acomiadaments i les retallades s’alternen amb les dels casos de corrupció, els excessos de la banca o de les grans obres que només van servir als que s’hi van enriquir (l’aeroport al qual mai va arribar cap avió n’és tan sols un exemple).

La qüestió és que les arques públiques s’han quedat sense diners i l’única sortida possible, ens diuen, és retallar despeses, el que es tradueix senzillament en retallar llocs de treball, serveis i drets. No hi ha manera d’augmentar els ingressos? On són els diners?

Privilegis per a rics i multinacionals

Mentre la ciutadania perd recursos, serveis públics i drets, les grans fortunes i les empreses multinacionals acumulen riquesa de manera indecent en paradisos fiscals. Desenes de països i territoris repartits per tot el món on, emparats pel secret bancari i l’absència de normes per controlar el moviment de capitals (quin és el seu origen o la seva destinació), gaudeixen d’un règim especial que els permet eludir el pagament d’impostos. Tot són avantatges.

L’evasió fiscal suposa quantioses pèrdues per als fons públics, contribuint així a incrementar la pobresa i les desigualtats. L’informe El preu dels paradisos publicat aquest any per l’organització Tax Justice Network denuncia la manera com els bancs afavoreixen la fugida de capitals als paradisos fiscals. Entre 2005 i 2010 l’elit econòmica mundial hauria evadit, com a mínim, 16’7 bilions d’euros (una estimació conservadora, ja que les dades reals no es poden conèixer amb exactitud), superant amb escreix el producte interior brut d’EUA i Japó junts. La investigació que es recull en l’informe ha tingut en compte dades de Nacions Unides, el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional i bancs centrals.

Qui governa el món?

Arribats a aquest punt cal preguntar-se què va ser d’aquelles tímides declaracions del G20 al començament de la crisi sobre la necessitat de controlar els paradisos fiscals. Es van esfumar i, en lloc d’això, els governs i la Unió Europea insisteixen gairebé cada dia en la necessitat de prendre mesures, encara que siguin dures, per «donar confiança als mercats». Aquests mercats que a les últimes dècades han aconseguit quedar al marge de tota regulació. Les decisions polítiques, per tant, ja no estan en mans dels polítics escollits per la ciutadania sinó dels opacs mercats financers, és a dir, dels que especulen per enriquir-se; aquests mateixos que gaudeixen dels avantatges dels paradisos fiscals.

En definitiva, el món està governat per especuladors que juguen a una economia de casino, com explica Juan Hernández Vigueras en el seu llibre El casino que ens governa. Un casino en què la banca financera, els fons d’inversions, les grans empreses i les agències de qualificació juguen amb les hipoteques, els derivats, els aliments bàsics, el petroli, l’armament, la contaminació… formant un entramat mundial que es mou a velocitat de vertigen sense que la política el controli, perquè el casino de les finances ha pres el comandament i marca el rumb de les decisions polítiques. Un rumb que no és un altre que el desmantellament dels serveis públics, les privatitzacions, la pèrdua de drets laborals i socials, un rumb que porta els Estats a perdre la capacitat de redistribuir la riquesa i mantenir un model de protecció social, especialment dels més vulnerables, mitjançant uns serveis públics de qualitat per a la ciutadania.

Hernández Vigueras explica que «en quatre segons es poden invertir 1.000 milions d’euros arreu del món». Això succeeix a tota velocitat en un ordinador, perdent el sentit de les quantitats que es mouen. Les transaccions bancàries internacionals facilitades per potents ordinadors i sistemes en xarxa tanquen operacions en mil·lèsimes de segons. Amb quin criteri es realitzen milers i milers d’operacions a tota velocitat? Amb l’únic objectiu de guanyar diners. Els capitals circulen pel món en una gran bogeria financera al marge de l’economia real, la que produeix béns i serveis per a la ciutadania.

El casino de les finances sembla reposar passats els primers anys de la crisi. El 2010 el volum mundial dels mercats financers va superar més de tres vegades i mitja el PIB mundial. L’activitat financera s’ha recuperat, no així les societats, que s’enfonsen en una profunda crisi sense comprendre les seves veritables causes.

La ciutadania entra en escena, és hora de marcar el rumb

La valenta i constant lluita de les plataformes contra els desnonaments ha aconseguit posar el drama de milers de famílies en l’agenda política. El dret al treball, a l’habitatge, a la salut, a l’educació, a la justícia… ha portat a mobilitzar-se als estudiants, pares, mares, mestres i professors, personal sanitari, jubilats, aturats, funcionaris, joves, jutges, advocats… La societat en el seu conjunt pren consciència que s’està desmantellant el model de protecció social. És important que en aquestes lluites s’apunti també a les causes de fons, com ara són els paradisos fiscals i la necessitat de tornar a restablir regles en el comerç, l’economia i les finances. La política ha de controlar les finances i la ciutadania ha de controlar la política.

Però també és temps de construir, d’unir esforços, de posar tota la capacitat creativa de l’ésser humà en la construcció d’un model diferent basat en valors. No deixo de sorprendre’m davant la proliferació d’iniciatives que sorgeixen des de la base, que van creixent, que convergeixen, que comparteixen valors i objectius.

Sabem des de fa temps que el model actual cau com un castell de cartes, perquè era un gegant amb peus de fang. Encara no sabem com serà la societat que hem de construir, però sí que sabem quins han de ser els seus fonaments. I haurà de tenir en compte la capacitat i l’equilibri del planeta on habitem, ha de prioritzar la societat per sobre de l’economia i les finances, que hauran d’estar al servei de les persones. Haurà de buscar la justícia i la solidaritat i respectar els drets humans. És el moment que, des de baix, marquem el rumb.

Últimas entradas de Colaboración (ver todo)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *