Thich Nhat Hanh, un contemplatiu molt actiu

És un dels mestres budistes més respectats, després del Dalai Lama. Contemplatiu i actiu, mestre de meditació i activista per la pau, ha visitat per primera vegada Espanya. A Madrid i Barcelona ha impartit les seves xerrades i els seus recessos, ple de gom a gom.

Thich Nhat Hanh va néixer al Vietnam fa 88 anys però el seu treball a favor de la pau el va portar a l’exili: ni el nord ni el sud del país li permeteren tornar d’un dels seus viatges al 1967. Al sud de França va crear Plum Village, avui el major monestir budista d’Europa. Poeta, escriptor prolífic, cal·lígraf, mestre zen i gran expert en textos budistes i literatura vietnamita, Thay -com l’anomenen els seus deixebles- viatja per tot el món fent conferències a universitats i fins al Congrés dels EUA sobre «l’art de viure desperts».

Thay arriba acompanyat de gairebé cinquanta monjos i monges budistes del seu orde. Amb ells i elles, tots vestits amb l’hàbit marró, compareix a l’escenari del teatre Lope de Vega de Madrid. A tots els assistents -que han pagat 22 euros d’entrada amb molts dies d’antelació- se’ls convida a començar a meditar des dels seus seients: dues cames a terra, ulls tancats, cos recte però relaxat, respiració conscient, somriure visible… Després, un cant. Els monjos han fet l’esforç d’aprendre-se’l en castellà. Un cant per a compassar la respiració i fer-nos conscients de la seva importància, que apunta ja cap el contingut essencial de la xerrada:

Inspirant, expirant,
jo em sento
com una flor
i tan fresc com la rosada.
Jo sóc sòlid
com una muntanya,
i tan ferm com la terra.
Jo sóc lliure…

Inspirant, expirant,
sóc com aigua
que reflecteix
el que és bell i veritable.
I jo sento
que hi ha espai
molt a dins meu.
Llibertat, llibertat, llibertat…

Amb aquesta preparació, el mestre, assegut al centre de l’escenari, menut i fràgil, però transmetent energia i serenitat i amb un aspecte envejable per a la seva edat, comença la seva xerrada: felicitat i patiment van de la mà; la flor del lotus es cria en el fang i no creix sense ell; sense entendre i acceptar el nostre patiment no podem generar felicitat; sense compassió cap a nosaltres mateixos i cap als altres no serem persones de pau.

Només el qui, amb coratge, és capaç de mirar el seu interior i comprendre el seu patiment, traurà d’ell alguna cosa positiva. I només el qui és capaç de comprendre el sofriment dels altres amb compassió, podrà superar les seves diferències i estimar. La compassió ha d’acceptar i abraçar el patiment com una mare abraça el seu fill amb tendresa.

Compassió, per tant, cap a un mateix, cap al veí, i cap a la humanitat sencera. I amb aquesta premissa, comença el moment més bell i emotiu de l’acte: el cant dels monjos i monges que, en dos grups a banda i banda de l’escenari, canten, elles i ells alternativament, un mantra, una sola paraula per a evocar aquests tres estadis de la compassió. Un cant suau però bellíssim, acompanyat per un violí, un violoncel i un bongo. Al centre, el mestre mou suaument les mans dibuixant els «mudres», gestos sagrats que indiquen diferents formes de saviesa i benevolència. El cant de compassió, se’ns explica, ens convida també a sentir la força de la comunitat sencera actuant a favor nostre, guarint les nostres ferides. Se’ns convida a acceptar aquesta força, a demanar aquesta ajuda quan ens sentim incapaços de carregar amb el nostre propi fardell vital.

Després del cant, Thich Naht Hanh reprèn la seva xerrada per a explicar, amb caràcter més pràctic, com transitar el camí que ens ha de portar cap a la compassió, la felicitat i la pau. I el camí, diu, consisteix en practicar l’art de la consciencia plena, el que avui la psicologia anomena «mindfulness» o atenció plena, l’art de viure amb intensitat el moment present. Perquè tenim una cita amb la vida i aquesta cita és en l’ara: el futur no ha arribat i el passat ja s’ha esfumat; només en el present sóc capaç de percebre els regals que la vida m’ofereix, diu. Tot i això, deixem que els nostres pensaments ens allunyin de l’»aquí i ara» cap a mons de somni que ens produeixen dolor. I la via per a retornar al moment present és centrar-nos en la nostra respiració: quan respirem, ment i cos estan en sintonia, puc allunyar els meus pensaments, puc habitar casa meva, que és el meu cos, que és on primer es manifesta la vida. Cada inspiració i expiració ens descobreix que estem vius i que això és un miracle, el més gran dels miracles. A què esperem, doncs, per a celebrar-ho?

«Duem una llum a dins nostre, la llum de la plena consciència, que pot ser encesa en qualsevol moment. L’oli d’aquesta llum és la nostra respiració, els nostres passos i el pacífic somriure.»

La pràctica de la plena consciencia -segueix- genera una energia que ens ajuda a restaurar la nostra frescor inicial, perquè tots som una flor al jardí de la humanitat. I hem de cuidar de nosaltres mateixos per a no perdre la nostra bellesa; la pràctica de l’atenció plena ens ajuda a recuperar aquesta frescor en nosaltres i en els altres.

Per acabar, i tornant a la cançó de l’inici, Thay ens convida a sentir-nos «ferms i sòlids com una muntanya. En pau, com un llac en calma». I, finalment, «com un espai de llibertat», que es va engrandint a mesura que en el nostre cor creix la comprensió i compassió envers l’altre que va desallotjant la ira i el ressentiment.

Enmig del to poètic general roman, però, espai per a l’humor i per al sentit pràctic. Llargues hores davant de l’ordinador, recorda Thich, ens fan oblidar del nostre cos, abandonar-nos a la seva sort. Per això, al monestir, una campana recorda cada 15 minuts que cal aturar-se, fer una respiració conscient que ens reconnecti amb nosaltres mateixos. A la seva pàgina web ofereixen la descàrrega gratuïta d’una «campana de la consciència» que, instal•lada en el nostre ordinador, ens ho recordarà.

Per a més informació:
http://plumvillage.org