Una crida a compartir els nostres béns, la nostra fe i el nostre temps

L’impuls a viure l’Evangeli és el que va marcar Sant Francesc d’Assís a ser-hi entre les persones més necessitades i oblidades. I, com ara Sant Francesc, qui es pren seriosament l’Evangeli no pot quedar-se’l per a si, sinó que tracta de comunicar sabent que en una altra persona, en el profund del seu cor, també habita Déu. És l’essència de tot missioner i missionera. La missió és portar l’Evangeli amb la vida i les paraules allà on no es conegui. Els franciscans conventuals d’Espanya tenen una flama encesa cap a les missions de tota l’Església i l’ordre però, més concretament, a Colòmbia. Allà ens detindrem en un poble que s’anomena Corozal.

Corozal està a la costa atlàntica, situat en el Departament de Sucre. Té una població aproximada de 50.000 habitants i un clima tropical, amb una temperatura mitjana de 30ºC i molta humitat, que condiciona el ritme quotidià. La parròquia Santa Clara d’Assís abasta la perifèria de la ciutat de Corozal i tota la part rural del municipi. La part urbana comprèn nou barris, molts d’ells sorgits pel fenomen d’invasió de terrenys. A causa del fenomen de la violència que envaeix Colòmbia, moltes famílies s’han vist obligades a abandonar les seves terres i han arribat a Corozal ocupant un terreny que no els pertanyia. Ara es veuen obligats a pagar de per vida un lloguer, tot i les condicions infrahumanes en què han de viure. En aquests barris viuen aproximadament 12.000 habitants, molts d’ells menors, en cases fabricades per ells, sense aigua ni llum corrent. La part rural de la parròquia s’estén per deu corregiments (petites pedanies) situades en un radi d’uns 20 quilòmetres i als quals s’accedeix per carreteres intransitables.

En l’actualitat són cinc els germans encarregats de l’atenció pastoral, tasca difícil per l’extensió i característiques pròpies d’aquesta parròquia. Donada la situació d’extrema pobresa en què viuen les famílies del barri (el 80% viu en situacions d’extrema pobresa), es va posar en marxa el menjador social Santa Clara d’Assís per garantir, com a mínim, un àpat al dia a nenes i nens desplaçats per la guerra i la violència i provinents de famílies amb escassos recursos econòmics dels barris marginats sorgits pel fenomen de la invasió de terrenys. El desarrelament familiar és important i són moltes les situacions de violència familiar. Veient també la precària situació en què viuen les persones grans del barri (no poden acollir-se a cap sistema de pensions ni garantia social), es va ampliar el servei de menjador a persones grans en extrema necessitat que estiguessin soles o abandonades. En l’actualitat són 150 nens i nenes i 50 persones ancianes les que van al menjador diàriament.

Amb l’objectiu d’oferir una atenció integral, es va iniciar des d’Espanya un programa d’apadrinament de menors amb l’objectiu de sufragar les despeses d’escolarització. Els menors van al menjador i també participen en un programa de suport escolar i animació sociocultural. El viuen com un petit oasi de pau i esperança, on se’ls acull, se’ls té en compte i se’ls obren possibilitats de futur.

Per sostenir tot aquest projecte es necessita una bona aportació econòmica, que no sempre pot venir de l’exterior. Per això s’ha engegat una finca com a autososteniment, de moment d’una manera experimental, amb bestiar boví, gallines i diferents tipus d’animals de granja, amb una plantació de nyam i iuca. És d’admirar com la comunitat està ben implicada en aquest projecte amb la seva dedicació i lliurament.

Davant d’aquesta situació sorgeix una pregunta: què podem fer? Doncs, primerament, unir-nos a ells en la nostra pregària. I, com a seguidors de Sant Francesc, estem cridats a compartir els nostres béns, entre ells la fe. La segona cosa que podem fer és compartir el nostre temps. Una manera de fer-ho és participar al llarg de l’any en un grup missioner, a les diferents comunitats que tenim a Espanya, on es resa, es forma i es preparen campanyes solidàries. Una altra manera, si es disposa, és estar un mes d’estiu compartint experiència a Colòmbia, en un camp solidari missioner, col·laborant amb els frares d’allà a totes les tasques pastorals i del projecte social de Corozal. És un temps per obrir els ulls i posar-li cara a una realitat que ens interpel·la des de la fe i des de la tasca missionera. El tercer que es pot fer és compartir els nostres diners. Es pot apadrinar un projecte. Consisteix en aportar 200 € l’any i amb aquests diners es poden sufragar les despeses de material escolar i calçat escolar per a un nen o nena i la possibilitat de continuar els estudis. Una altra manera és fer un donatiu periòdic o puntual, que pot ser per domiciliació bancària o transferència. El poc aquí significa molt allà.

En general, sorprèn l’alegria amb què acullen, tot i les moltes dificultats, d’una manera especial entre les persones més necessitades, potser perquè ara el seu viure és més fràgil i han de viure amb més confiança. Potser perquè d’”ells és el Regne del cel».
Per acabar, unes paraules d’uns voluntaris de l’últim camp solidari missioner:

«Em quedo amb dues coses. La primera, la generositat de la gent. Una generositat que de vegades ens feia sentir incòmodes perquè vèiem com compartien amb nosaltres allò que ells tenien per viure. Allà ens convidaven a casa, a les festes d’aniversari, ens obrien les portes, ens convidaven a cafè, ens deixaven entrar de ple en les seves vides, sense barreres. La segona, el lliurament desinteressat dels germans franciscans, tant els que hi són com els que des d’aquí fan possible que aquest projecte sigui realitat. Impressiona veure com allarguen les hores del dia o els diners per abastar tanta gent.» (Rocío González Tejada, 22 anys).

«Jo em plantejava la idea de missió com un “sortir de la teva terra», però no només en un sentit físic sinó d’una manera més integral, un sortir a la recerca de l’altre, un estar obert a l’inesperat, deixar-me amarar d’altres realitats i d’altres experiències. I això és el que jo recomano a la gent que es plantegi aquest tipus d’experiències. Si vas amb l’esperit obert i disposat, l’experiència és molt enriquidora.» (Fernando Marco Carrasco, 42 anys).

«El temps que estàs allà, veus i sents la injustícia d’un món on les oportunitats i les necessitats estan cobertes per una cosa tan fortuïta com el lloc on neixes. I t’adones que tens molt a agrair i molt a valorar.» (Esther Hernández, 35 anys).

Per més informació:
e-mail: misionesofmconv@pazybien.org
WEB : www.misionesfranciscanas.org