«El crit dels que estaven patint s’està convertint en un somriure d’esperança»

  • por

pag24_personal1_web-22.jpgLuis Ángel Aguilar (Albacete, 1957), professor jubilat d’Educació Especial, titulat en Pedagogia Terapèutica, porta dècades lluitant, tant des de la seva militància política com des de la seva posició de persona creient, per a una societat més justa. Des de la convicció de la saviesa espiritual d’un guerrer de la vida, gairebé sempre ha estat del costat dels «perdedors», però mantenint l’esperança que els canvis són possibles. És membre de Comunitats Cristianes Populars (CCP) i, des de fa tres mesos, responsable de l’àrea de Llibertat de consciència i laïcitat dins del Consell Ciutadà de Podemos.

Després de molts anys de compromís social i evangèlic, com ha estat aquest darrer pas que el porta a integrar-se a Podemos?

Veritablement ha estat com tancar el cercle. Contemplació, acció, vida comunitària, fe i compromís de nou. Curiosament sempre vaig apostar pels cavalls perdedors, per allò testimonial, per les persones que estan en l’últim lloc i ara no podia donar l’esquena a una il·lusió col·lectiva que s’estava generant i que necessitava de tots i totes. Podemos és dels pocs partits que propugnen un canvi d’estructures i per a mi és una gran oportunitat d’aconseguir que els principis ètics i els valors humans tornin a florir en la societat.

Què pot aportar un cristià a aquesta organització?

A les organitzacions polítiques no hi anem com a cristians, sinó com a éssers humans i podent-hi aportar el que puguem. No obstant això, els valors del Regne, l’esperança contra tota desesperança, la tossuda utopia… són aportacions per aconseguir una veritable societat laica, plural i democràtica en la qual, com a cristians, no desitgem més privilegis que els que no ho són o tinguin altres creences. Podemos és i ha de ser un moviment laic. La qual cosa no vol dir que no hi càpiguen cercles com ara els d’Espiritualitat Progressista, en què diverses persones cristianes estan col•laborant amb moltes d’altres religions o de cap religió, perquè l’espiritualitat -i el seu reflex ètic- tinguin presència i influència en el canvi i en la proposta social de major justícia i humanització.

Quina relació hi ha entre els plantejaments de Podemos i la justícia radical de Jesús?

Uf!, hi veig tanta relació que no acabaria mai. Des de totes les paràboles contra els rics i la riquesa, l’expulsió dels mercaders del temple o el fariseisme fins al compromís amb els petits, amb els de baix, amb la gent empobrida, col•laborant i aprenent de i amb ella, amb l’objectiu d’aconseguir el seu alliberament. Tot és radicalment evangèlic. Jo crec que Podemos és un instrument per aconseguir, precisament, aquest empoderament i aquest alliberament. D’aquí la il·lusió que ha generat entre les persones que més estan patint la crisi i entre la gent creient més sensible i compromesa amb els pobres. El que jo sempre em pregunto és com pot algú dir-se cristià i donar suport a partits que sostenen l’actual sistema de corrupció, injustícia i dictadura del capital financer.

Una resposta seriosa

Vostè, com a membre del Consell Ciutadà Estatal, és responsable de l’àrea de Llibertat de consciència i laïcitat. Quines seran les línies mestres en aquest àmbit?

Bé, el propi Pablo Iglesias vol que donem una resposta seriosa al tema. Amb una mica d’atreviment, perquè al tancar aquesta entrevista no han estat debatudes aquestes línies mestres, avanço que inclouran com a eix central apostar per instaurar un Estat laic en una societat plural i democràtica i com a propostes específiques: canviar el Concordat per adaptar-lo a la Constitució en el cas que seguim apostant per un Estat aconfessional; denunciar els acords concordataris signats per l’Estat amb la Santa Seu el 1976 i el 1979; declarar inconstitucional l’article 202 de la Llei Hipotecària, que permet les immatriculacions per part de l’Església o eliminar de la Llei de Mecenatge els enormes privilegis fiscals de l’Església catòlica.

pag24_personal2_web-26.jpgCom s’imagina les relacions entre Podemos i l’Església?

Doncs no gaire diferents a les ja existents entre l’Església de Base o les mateixes comunitats Cristianes Populars (CCP) -a les que pertanyo- i la jerarquia. I a bon entenedor… Però, en qualsevol cas, espero que siguin com les que ha de tenir amb totes les institucions: de respecte, però sense acceptar privilegis. Potser, sota la influència del papa Francesc -el primer a entendre la necessitat de canvis sobre el respecte a la laïcitat i al pluralisme de la societat espanyola-, podrien donar-se unes relacions positives marcades pel diàleg i la col·laboració. Tant de bo l’Església sàpiga veure els signes dels temps i comprengui que la manera d’estar en la societat espanyola no pot ser ja el dels temps del nacionalcatolicisme, ni pretendre mantenir privilegis o influències recolzades en les elits socials i el poder.

El silenci dels bons

En alguna ocasió ha manifestat, parafrasejant Martin Luther King, que el que més el preocupa és el silenci dels bons. Creu que ja han començat a cridar?

Sí, ja ha arribat l’hora de la gent corrent, del sentit comú i de la il·lusió per fer possible el Ja n’hi ha prou! que va iniciar el 15M i el No ens representen! La gent ha començat a moure fitxa i les seves veus, incipients encara, no les pararà aquesta vergonyosa «Llei Mordassa», recentment aprovada pel Govern Central. La gent bona fa molt de temps que està cridant, encara que era poca. Ara en som més i el crit dels que estaven patint s’està convertint en un bell somriure d’esperança, en unes mans disposades a la solidaritat i en uns cors plens d’energia i generositat.

A l’Església fa falta un Podemos?

És clar, però des de fa dècades. Fa 15 anys, en el 35è aniversari del Vaticà II, milers de creients vam anar a Roma a portar els més de quatre milions de signatures recollides a Europa per, al crit de «We are the Church» (Nosaltres som l’Església), demanar que s’obrissin les portes i finestres d’una Església que necessitava airejar-se i que hi entrés l’Esperit. Espero que en aquest 50è aniversari, Podemos estigui governant a l’Estat Espanyol i el «Council50» hagi estat acollit per Francesc com l’eina de renovació eclesial que li permeti una veritable metanoia o kairós.

Té esperances que el papat de Francesc estigui marcat per un canvi en temes com ara el protagonisme de la dona, el celibat opcional o la superació del clericalisme?

Si no ens el maten, Francesc podria revolucionar l’organització eclesial, canviar la cúria i recuperar aquest celibat opcional com ho va ser fins al segle XI, però la sempiterna misogínia eclesial impedirà posar a la dona en el lloc de plena igualtat en el qual hauria d’estar. D’esperança sí que en tinc, però no massa, perquè el problema és la cúria i els seus lobbies, que són molt més forts que el papa.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.