El llegat d’una dona lluitadora

Explica Eduardo Galeano que en els anys 70, en una assemblea de miners, els homes debatien les seves lluites clandestines. Una dona aixecà la veu i, mirant els miners als ulls, preguntà: “Quin és el nostre pitjor enemic, companys?”. Les respostes clàssiques de l’època –“el capitalisme”, “la patronal”, la burgesia”, “l’imperialisme”- no la varen convèncer. Sense abaixar la mirada, contestà: “No, companys, el nostre pitjor enemic és la por i la duem dins”.

Aquella dona era Domitila Barrios Cuenca (Pulacayo/Potosí, 1937 – Cochabamba, 2012). Si hagués estat nord-americana, seria tan reconeguda com Rosa Parks o Martin Luther King. Però era boliviana i, en els seus 75 anys de vida, va haver de barallar cadascun dels drets contra la por, el dolor, la mort i l’exili. Protagonitza aquests versos d’Eduardo Galeano a Memòria del Foc: “…crida contra els assassins des del més alt del mur. Ella viu en dues habitacions sense latrina ni aigua, amb el seu marit miner i set fills. El seu vuitè fill té ganes de sortir de la panxa. Cada dia la Domitila renta, escombra, teixeix, cus, ensenya el que sap i cura el que pot i a més prepara cent empanades i recorre els carrers buscant qui compri. Per insultar l’exèrcit bolivià se l’emporten presa. Un militar li escup a la cara.”

Des de les seves primeres passes a la regió minera d’Oruro havia mamat la injustícia extrema. “Les mines sempre estan a les serralades més altes on no hi ha ni tan sols mercat. El patró feia portar aliments i els venia als obrers. Però mai el necessari, sempre molt poc. Si els prometia que els pagaria deu pesos al dia, els en donava cinc. I, a sobre, els obrers li devien el transport, les botes que els donaven i alguna coseta més. Des del principi eren deutors. Allà es va casar amb la meva mare. Jo vaig néixer al segle XX, a la mina”.

La seva mare morí en el seu cinquè part, deixant-la amb deu anys i quatre germanetes, però, davant la incomprensió general, el seu pare insistí en la necessitat que estudiés: “Les dones no enviaven les seves filles a l’escola. Així era com es discriminava. Però el meu pare sempre deia que s’havia d’estudiar, que s’havia de llegir. La meva padrina, no. Ella deia que l’escola era per enviar cartes a les parelles. El meu papà va parlar amb el gerent i li va suplicar que ens donés permís per anar a l’escola. De cent alumnes vuitanta eren varons i vint, noies. Cap era filla d’obrers”.

El pare de la Domitila participà a la revolució popular del 9 d’abril de 1952 del Moviment Nacionalista Revolucionari (MNR). Un gran moment pel poble bolivià que, per primera vegada, tenia perspectives del dret a votar, alfabetització, reforma agrària, repartiment just de la terra i de la nacionalització de les mines. “«Hem guanyat, filleta, mai més ara els nens caminaran descalços». I començaren les mesures econòmiques pels obrers: bonus de producció, subsidi familiar, caixes de seguretat social. Ja tots podíem anar a l’hospital”.

Però aquesta no va ser la revolució de la Domitila. La seva història personal va estar amarrada a les lluites dels miners del seu país. El 1963 “el govern s’havia entregat completament al Fons Monetari Internacional. Va haver-hi una assemblea de la Federació de Miners per decidir si trencava amb el MNR. Va haver-hi una emboscada i capturaren diversos dirigents, entre ells Federico Escobar.” A canvi, els miners retingueren diversos ciutadans nord-americans i les dones van fer torns per protegir la seva vida i poder realitzar un bescanvi. Varen aconseguir també evitar una acció de rescat de l’exèrcit nord-americà, després de posar les seves vides en risc.

El 1967 la dictadura de Barrientos intervingué militarment els dictrictes miners per combatre una vaga i a la nit de Sant Joan van matar desenes de persones a les mines de Catavi i Siglo XX. A Domitila la varen detenir en aquesta última, on vivia, per insultar els militars. Detinguda i víctima de tortures, parí a la cel•la un fill que morí allà també. Durant el règim d’Hugo Banzer es tanca amb altres dirigents a la mina davant d’una altra ocupació militar i va haver de sortir obligada per donar a llum de nou: un dels bessons que portava havia mort en el seu ventre a causa dels gasos tòxics.

Carn d’una paradoxa que discriminava a les dones amb els drets però permetia que treballessin en allò més dur, des de petita treballà com a palliri (miner no qualificat que rescata mineral entre les restes). Sentí que les dones havien de lluitar conjuntament amb els varons en contra de la injusticia i de l’explotació. El seu discurs sacsejà la celebració de l’Any Internacional de les Dones el 1975. Veia la lluita de les dones com un moviment contra el sistema de dominació econòmica, política i cultural, no contra els homes. Creia que el canvi s’havia de donar mitjançant la igualtat en drets, en accés a l’educació i al treball.

Juntament amb unes altres quatre mestresses de casa i en companyia de Lucho Espinal comença el 1977 la vaga de fam per l’amnistia dels presos que acabà per derrumbar la sanguinolenta dictadura d’Hugo Banzer en el seu país. Amb la caiguda del dictador quedaven enrere anys de tortura i represió, a més del sinistre Pla Còndor, que eliminà a nombrosos dirigents i activistes polítics sindicals. Però encara quedaven per viure duríssims moments pels miners bolivians. L’anomenada “relocalització”, un violent desterrament organitzat per Víctor Paz Estenssoro, obligava les famílies mineres a desocupar les seves cases en 90 dies. “Els mateixos que varen fer la revolució tornaren el ’85 i aprovaren el decret 21.060 amb el que ens perjudiquen a tots. I un altre cop sense feina, sense casa, sense escola. Vaig venir a Cochabamba”, explica la Domitila.

L’abandonament del seu marit, els exilis a Mèxic i Suècia als vuitanta, la gana i les penalitats no varen poder amb ella. “Me’n vaig adonar que al país li feia falta la formació política. Els miners estaven sols: els camperols també. Llavors, vaig començar a fer xerrades, me’n vaig adonar que era necessari seguir la lluita. Llavors vàrem crear un petit grup que al principi el vam anomenar Escola Mòbil, perquè anàvem d’un costat a un altre”.

Morí de càncer el passat mes de març. El seu últim i més profitós llegat és una formació política necessària per a les i els joves desafavorits de Bolívia. El seu llegat, també, és convidar-nos a mirar cara a cara la por que tots i totes portem dins.