La solidaritat és una actitud a la vida

Després d’una trobada d’allò més tradicional a Madrid, sota el rellotge de la Puerta del Sol, l’entrevista amb Asunción González Sotos es converteix en un amè diàleg, entre glop i glop de cafè, consensuat en unes quantes paraules que defineixen la seva tasca de cada dia, marcada per “un telèfon i un cor plens de nombres”, per atendre allà on la reclama la necessitat de tanta gent al madrileny barri de Vallecas.

Asunción, filla dels mestres formats en la Institució Lliure d’Ensenyança i enganxats a La Barraca de Federico García Lorca, estudià biologia i, durant 17 anys, treballà en una important empresa d’enginyeria, a la divisió de medi ambient. Abans havia estat una temporada als Estats Units amb el seu marit, enginyer industrial, per fer un curs de postgrau. Un mobbing laboral, amb un cap que no entenia res, la portà a demanar la baixa voluntària, perquè “tampoc he tingut una vocació tremenda per la biologia i pel treball fora de casa, malgrat que ho he fet tota la vida. A més a més, podíem resistir amb el sou del meu marit, ja que sempre hem viscut amb certa austeritat”.

Ja era l’any 2011 i, des de llavors, l’Asunción es dedica a fer coses pels altres. “La veritat és que estic molt liada i que sóc la perfecta treballadora sense remuneració”, manifesta amb un ampli somriure, abans d’iniciar aquest diàleg de paraules. Li anem llançant conceptes i ella va responent el que cadascun li evoca.

Solidaritat: És una actitud a la vida. La solidaritat és independent respecte que els temps siguin bons o dolents. En els pitjors períodes s’haurà d’activar més. S’han de marcar prioritats. És veritat que no podem oblidar els d’aquí i ens les hem d’enginyar per arribar a més persones. El que està clar és que no podem donar l’esquena a ningú.

Retallades: Alguna vegada ja he dit que el polític que retalla no veu les cares dels qui se’n veuen afectats. Quan es viu envoltat d’un gabinet no s’està en contacte amb la realitat. Segons van passant els mesos em pregunto si les retallades són necessàries i, per descomptat, del que estic convençuda és que la direcció dels mateixos és completament arbitrària.

Sempre s’ha de donar suport

Lluita: Sóc una persona poc lluitadora. M’encanta que altres tinguin les idees, però sempre s’hi ha de donar suport. Especialment en aquests moments que estan sorgint nombroses propostes d’enginy i generositat.

Justícia (social): És com la respiració. És tan bàsica que, sense ella, no es pot fer res. El problema és que en aquests moments no la tenim.

Política: És un mal necessari. Algú s’ha d’encarregar de la gestió del país. La política és un servei i s’ha confós amb moltes altres coses. Els qui es dediquen a la política haurien de tenir una clara vocació de servei. I, encara que pugui sorprendre, jo la veig als Estats Units, encara que de vegades sigui de paraula. En aquests moments els polítics s’han convertit en una classe extractiva.

Corrupció: No sé si va lligada als nostres gens, perquè fa l’efecte que no es corromp el que no pot. Fins i tot és fàcil escoltar en converses de persones senzilles com es pot trampejar, per exmple, amb Hisenda. De vegades tinc la sensació que la societat acaba comprenent al que es corromp i això pot ser quelcom desolador.

0’7%: Va ser un exemple d’aquelles coses a les què s’ha de donar suport. Va ser una idea genial d’un bon amic, Pablo Osés, que es posà una pancarta a la Puerta del Sol i que, amb una vaga de fam pel mig, acabà essent una gran movilització social. Mai no aconseguim el 0’7%, però es tractava d’anar per aquesta línia, encara que ara estem molt més lluny d’aconseguir-ho i gairebé no arribem al 0’2%. Se’m cau la cara de vergonya.

Un moment d’il·lusió

Acampada: L’acampada a la Castellana va ser, sobretot, un moment de gran il·lusió. El meu marit va estar allà amb tres dels nostres fills, mentre jo em quedava a casa amb la petita i m’hi acostava quan podia. Va ser meravellós.

Família: Tinc dos germans sacerdots de l’Opus Dei. També tinc quatre fills fantàstics, dues noies i dos nois. Crec que se senten orgullosos del que faig, però estan desenganxats respecte a la religió. Una és bioquímica; un altre, músic; el següent és economista i advocat, amb una gran sensibilitat social i la petita estudia filosofia, que compagina amb teatre i ball. Juntament amb el meu marit, me’n sento orgullosa.

Desnonament: Darrere d’això hi ha una gran trampa. S’ha enganyat les persones de manera injusta. Al barri donem suport a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, a Càritas, que s’està movent molt.

Immigració: Els immigrants em semblen persones treballadores, que han vingut a guanyar-se la vida. Hem de lluitar contra la idea que estan treient llocs de treball. La realitat és que han fet el que no volia ningú. Ara ens estorben, ens molesten i els veiem com a contrincants. S’ha de lluitar per ells i amb ells.

Racisme: No el sento en el meu cor. Sí que hi és “camuflat” en frases, petits gestos…

Dona: És el sexe xapó. Si tornés a néixer escolliria ser dona. Per tot el que ha hagut de patir i lluitar ha adquirit una capacitat extraordinària en tots els fronts, des del treball a casa fins els llocs de màxima responsabilitat. De totes maneres, crec que estem retrocedint, encara que no sóc pessimista.

Renúncia: Si algú em mira des de fora pot pensar que he renunciat a moltes coses, però sempre han estat decisions en comú amb el meu marit –gairebé 40 anys de matrimoni. I sempre m’he alegrat de l’elecció que hem pres. Això, unit a que tinc facilitat per adaptar-me, em fa sentir que no he recunciat a res i em sento feliç.

Present: En general estem en un moment dolent, però estic segura que sorgirà “l’espurna”, perquè són molts els intents que s’estan fent per a canviar aquest sistema. S’ha de tenir esperança.

Església: Sóc creient i practicant. Estic bastant “retirada” del que és la jerarquia, però no m’afecta. Estic en una comunitat catòlica que nodreix la meva fe i amb això en tinc prou. M’agradaria que l’Església fos d’una altra manera, però entens que és com una família, en la que hi pot haver membres que no t’agraden però són de la família. En moltes ocasions em sento avergonyida, perquè en aquests moments de crisi hauria d’estar “cridant” per moltes causes.