Orgull de contribuir: fiscalitat i ètica

  • por

pag3_puntodevista_web-40.jpgJa és aquí un dels clàssics de la primavera. Com cada any per aquestes dates, estem immersos en la campanya de la declaració de la renda i, des del 7 d’abril fins al 30 de juny, els ciutadans podrem complir amb l’obligació de contribuir a la caixa comuna. Cada any sembla més senzill realitzar el tràmit exigit per l’Agència Tributària però, malgrat tot, estem cada vegada més lluny de realitzar-ho amb l’alegria que seria exigible als que participem de les despeses comunes i ens hauríem de sentir orgullosos de fer-ho.

Diversos factors coadjuven a aquest fet. Queda palès que no ho facilita l’actuació dels últims governs a l’hora d’afrontar l’actual crisi. Per tapar la fuita d’aigua dels dèficits fiscals, tant Montoro com Salgado pujaren la pressió fiscal sobre els contribuents. El resultat de 2014 és que s’ha aconseguit la recaptació de l’IRPF més gran de la història, 72.662 milions d’euros, uns 48 milions per sobre del rècord de 2007, però això s’ha aconseguit al mateix temps en què les rendes declarades a Hisenda baixaven i l’ocupació augmentava un 2’5%. En definitiva, màxima recaptació amb 52.000 milions d’euros menys de bases imposables. Treballa més gent per guanyar, en conjunt, menys i recaptació màxima de l’impost. No sembla que sigui una sortida justa.

El repartiment de la càrrega fiscal durant aquests anys no ha fet més que confirmar la deriva de les tres últimes dècades dirigida a eliminar progressivitat de l’impost sobre la renda. Aquesta màxima, la de contribuir proporcionalment més els que més guanyem, perd partidaris degut a la constant ofensiva dels governs del PP i del PSOE durant els últims 30 anys. Les mesures puntuals que han adoptat (la pujada temporal per dos anys de l’IRPF i la recuperació de l’Impost de Patrimoni per part del PP) són degudes a que les exigències de reduir el dèficit públic són tan grans que fins i tot han d’anar en contra de la seva determinació de cedir al mandat que tenen de les rendes més altes de disminuir la seva càrrega fiscal. Així que puguin, continuaran amb la línia que han mantingut en els seus períodes d’alternància -que consisteix en la mitigació de la progressivitat- i carregant més la imposició indirecta i al consum, que es caracteritza per la seva regressivitat i el seu nul impacte redistributiu de la renda. Mentre això passa, les rendes més elevades tributen mitjançant societats amb tipus efectius similars a un treballador de sou mig/baix.

Amb un sistema tributari amb mancances a l’hora de ser un element fonamental per distribuir la riquesa, unit a la proliferació de casos de corrupció, és difícil trobar una justificació adequada al poder coercitiu que, com a societat, donem a l’Estat per recaptar i apareixen excuses fàcils per justificar la elusió o el frau fiscal. Segons un estudi elaborat per TaxJustice, Espanya té el dubtós honor d’ocupar el desè país del món amb més evasió fiscal. En el conjunt del planeta, l‘evasió impositiva global supera els 3’1 bilions de dòlars, és a dir, el 5’1% del PIB mundial. Es pot establir un consens entre els diferents estudis per estimar l’economia submergida a Espanya en l’interval del 20% al 25% del PIB, compartint habitualment els primers llocs del ranking darrere de Grècia i Itàlia.

A l’hora d’actuar contra les enormes bosses de frau, partim amb la sensació àmpliament estesa que gran part de la població defrauda o li agradaria fer-ho. A més, se’n sol culpar els autònoms. Malgrat tot, a l’hora de combatre aquesta xacra hem de tenir en compte on és realment la suma fonamental que origina el major afebliment. Fent servir dades del Sindicat de Tècnics d’Hisenda (Gestha) que estima l’economia submergida en 2010 en el 2’3% del PIB, la Hisenda Pública deixa d’ingressar més de 88.000 milions anuals. Gestha estima que el 71’77% l’originen les grans empreses i les grans fortunes i el 17’05% les petites i mitjanes empreses. Com veiem, pràcticament el 89% del frau fiscal correspon a aquest segment enfront del 8’5% que correspon als autònoms i el 2’5% als fraus no empresarials, on estarien inclosos els fraus a petita escala de contribuents individuals. Tampoc no plantejo aquest escenari amb la malèvola intenció de “llançar pilotes fora”. Però la consciència general que “tothom defrauda” posa al mateix nivell l’aturat que es veu obligat a treballar en negre per tal de sobreviure que a la corporació que dedueix com a despesa de I+D+i inversions multimilionàries i que fa servir l’enginyeria financera per robar-nos a tots. Encara que sigui veritat que estem parlant del mateix fet, frau fiscal, hem de ser conscients que, des de l’ètica, no té res a veure un tipus de frau amb l’altre. Un està determinat per l’obligació de buscar la pròpia dignitat –encara que sigui mitjançant aquesta conducta- i l’altre està condicionat per la desraó de la cobdícia que priva la nostra societat dels recursos imprescindibles per erigir-se com a tal i que contribueix a multiplicar el clima enverinat que alimenta aquest individualisme miop i curt-terminista. En aquest sentit, s’ha de subratllar que, senzillament, la reducció en deu punts (fins al 13’3%) de l’índex del frau, situaria la nostra economia submergida en el nivell dels països avançats del nostre entorn, permetent ingressar 38.000 milions d’euros més per any, que podrien solucionar molts dels actuals problemes fiscals del nostre país. Si convertim aquestes fredes xifres en fets, la lluita contra el frau es pot traduir en tractaments per a la hepatitis, llars per als nens, atencions per a la gent gran i dignitat per a tots.

No és una utopia somiar amb un sistema tributari just i amb més capacitat de redistribuir recursos, però és insensat pensar que seran les elits, beneficiades per l’actual deriva, les que en superin les insuficiències. Per això, és imprescindible que, a més de les exigències als governs i l’actuació de l’Agència Tributària buscant a qui defrauda, siguem defensors actius com a ciutadans de l’orgull de contribuir a les despeses comunes, ja que pagar impostos no és una altra cosa que això.

*Carlos Sánchez Mato és economista i membre d’ATTAC (Associació per a la Tributació de les Transaccions Financeres)

Últimas entradas de Colaboración (ver todo)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *