Un Nadal sense paga extra

Més d’una persona hagués tingut la temptació de descriure aquella gèlida nit utilitzant imatges més pròpies del Londres de Dickens que del Madrid d’Ana Botella. L’escena, en canvi, no donava per massa literatura: a la gent del Consell de redacció d’alandar se’ns havia acudit apanyar una cita nocturna, en plenes dates nadalenques, amb la finalitat de compartir menjar i reflexions. De seguida algú va llançar una proposta amb la qual obrir boca.

«No sé si us n’haureu adonat», va dir un dels veterans del grup tot i el seu aspecte juvenil, «però molta gent recordarà aquest Nadal del 2012 per ser la primera vegada que centenars de milers de treballadors no cobraran paga extra». Les mirades còmplices de les i els comensals es van tornar ombrívoles, potser recriminant al provocador que hagués posat sobre una taula tan festiva un tema de conversa tan poc amable.

«Sent tan importants els diners com ho són, potser aquesta és també una oportunitat per recórrer a la creativitat i la solidaritat. Què hi podem fer nosaltres? Com col·laborar a que, en aquest Nadal, cap llar que viu les estretors de la crisi es quedi sense la seva festa i sense els seus regals?», va plantejar desenfadada una ex directora de la revista. Ens vam quedar mirant-nos en silenci. La polèmica no va trigar a calar, escalfant-nos.

«Bé», va bramar una veu femenina, al fons de la taula, mentre maldava per portar la contrària. «La festa de Nadal no necessita molta despesa. Només una cosa senzilla i estar junts per compartir, oi? «, va dir. «Regals? Què millor regal que aquest. Quants anys, quan arriben aquestes dates, hem defensat a la revista que el consumisme que es genera ara resulta contradictori amb el sentit original de la celebració. Amb això no pretenc justificar ni aplaudir que es tregui la paga extra. Ni molt menys. Però jo ho veig com una mostra més dels drets que estem perdent: la sanitat, l’educació, el suport a la dependència, el dret al treball… Què hi podem fer com a col·lectiu, com alandar? «, va dir la polemista.

Es va quedar per un moment mirant la resta en silenci i va deixar anar amb entusiasme: «Podem publicar a les pàgines de la revista que ja s’està construint des de baix, perquè la solidaritat i la creativitat i l’esperit emprenedor creixin com una gran bola de neu «, va suggerir.

«La felicitat no la dóna un milió d’euros. Així que menys la donarà una caixa de llagostins», es despenjà amb cert cantarella de sorna una altra de les comensals. Fins ara, la transgressora havia estat en silenci, pel que sembla contemplatiu, però sense parar un instant de menjar confitures. Aconseguit l’objectiu de despertar l’atenció de la concurrència, va relatar que un amic seu joier li havia explicat que hi ha qui compra regals ostentosos a la seva botiga, el dia 23 de desembre i els tornen el 26. Això vol dir que una parella pacta un regal fictici per quedar bé davant la família o els amics i després el torna.
«Pot haver Nadal més trist que aquest?», denuncià. «Compartim una amanida il·lustrada, fem regals d’amic invisible fets a mà, cantem a crits nadales amb la lletra canviada per incloure’ns-hi com a personatges, anem a seure a terra a jugar amb els petits de la casa, compartim el millor acudit de l’any. Riguem, riguem, riguem … «, va proposar, per fi, portada per una emoció que anava calant com la nocturnitat de la nit a la resta.

«Sé que no és fàcil posar-se al lloc de l’altre quan t’estan estrenyent per tot arreu», va reivindicar un jove nouvingut a la reunió i que complia el seu primer Nadal com a membre del Consell d’alandar. «Se’ns planteja la possibilitat de pensar en els centenars de milions de persones -de prop i de lluny- que no saben el que és una paga extra. Potser així un, o molts, s’adonin que encara són privilegiats, que no tenen de tot … «. No li faltava raó, encara que ell mateix va fer l’excepció: «Això sí, arribat a aquest punt, preferiria no sentir la lletania que s’ha imposat en els últims temps: tot em va de pena, però no em puc queixar». Al Consell de redacció d’alandar ho tenim clar, que sí, ara ha arribat el moment de queixar-se. De protestar per la injustícia social i econòmica, per la manca de solidaritat, per la hipocresia, el malbaratament, el com més millor…

«Ei, eh!», Va cridar l’atenció l’última a arribar al sopar que es reincorporava a la reunió després d’haver arribat amb retard el vol que la portava des de Barcelona. «Només m’agradaria posar de manifest que aquest any no podem oblidar que el Déu-amb-nosaltres és un sense sostre», ha apuntat. «I caldrà veure a la missa a immobiliaris i banquers, amb cors piadosos després d’anunciar a bombo i plateret que perdonaran a algunes famílies que s’han quedat sense les cases que ells revendran en uns anys a bon preu!», Va exclamar amb ràbia. Una ràbia que va deixar un conegut gust de amargor a la boca del grup que no va poder endolcir ni amb els torrons de praliné.

Quantes històries de desesperació hi haurà aquest Nadal! El nen que va néixer en un pessebre vingué perquè tots i totes sense excepció poguéssim compartir el chocolatillo que es canta en una nadala: «Hacia Belén va una burra, rin, rin…«, cantaren diverses veus a l’uníson. La probabilitat que allò desvariés per senders incontrolables guanyava sencers per minuts. En aquest instant, la directora es va veure en l’obligació de reprendre les regnes de la trobada i així impedir que el sentiment de germanor convertís el sopar en un concurs de nadales desafinades. «A veure, a veure», va dir ferma, «no perdem el fil que el debat estava molt interessant i segur que d’això podem treure alguna cosa que aportar als lectors i lectores de la revista… Quin sentit té celebrar el Nadal al mig d’aquest panorama?»

Un altre dels veterans del Consell es va afanyar a respondre: «Potser és això el que convé plantejar. Què celebrem? I com? Podem queixar-nos de no tenir paga extra quan hi ha famílies que s’han quedat sense casa, llars on no entra un cèntim des de fa mesos, homes i dones que busquen i rebusquen entre els cubells d’escombraries? És una tragèdia de veritat un Nadal sense regals o sense marisc a la taula? O és una oportunitat per veure les coses d’una altra manera? D‘ensenyar-se-les als nostres fills i filles. De començar a viure. De compartir el poc que tenim amb qui té encara molt menys. De tornar al Nadal que realment preconitzava Dickens: la celebració de la fraternitat humana es va esplaiar recolzant amb la seva bateria incisiva la línia crítica i canyera d’alandar. «A les nostres mans està mostrar una altra manera de celebrar les festes i ser capaços de posar en el centre de les celebracions qui pateix». Bon Nadal!