En aquests temps, post-advent i post-nadal, camí accelerat de la quaresma i de la Pasqua, ens pot semblar que estem vivint un temps de canvi, de pasqua, de transformació. L’Esglèsia fa l’efecte d’haver agafat un moviment de reforma i canvi vers l’evengèlic com abans no ho vèiem. Tot animat per la figura d’un papa carismàtic i senzill. Ha deixat de banda els apartaments papals i s’ha quedat a la residència d’hostes. Utilitza un llenguatge accesible i diu coses que tothom entèn.
Moltes persones hem sentit brisa d’aire fresc en el cor. Ens hem tornat a sentir a casa, còmodes, en família. No hi ha hagut canvis efectius però es nota un altre to, un altre estil. Van sorgint comissions, documents. I arribaran els nomenaments, sens dubte. Tot això encoratja la nostra esperança. Aquesta estructura inmensa, pesada, anciana, sembla que està començant a moure’s. Som realistes, no esperem un canvi radical, però aquest inici de moviment ja ens fa somriure.
Tot això està molt bé. Però hauríem de tenir en compte dues coses. En primer lloc, el Regne és una comunitat d’iguals. Tots i totes som líders i corresponsables que aquest carro continuï caminant vers el Regne. Ja som grans i no podem semblar nens que esperen desorientats que algú els indiqui el camí. En la comunitat cristiana tot el poble de Déu hi participa, dialoga, busca i també s’arrisca a equivocar-se. S’ha de dir per tal que no ens quedem embadalits mirant el papa i esperant que ell arregli l’embolic. L’Esglèsia és responsabilitat conjunta.
I, en segon lloc, qualsevol que miri amb atenció els moviments i declaracions de les jerarquies eclesiàstiques els darrers mesos s’adonarà que el papa Francesc està molt sol. Algú, per posar-hi un exemple, ha llegit una declaració entusiasta dels bisbes espanyols donant suport al que està dient i fent Francesc? Doncs això. El personal guarda silenci. Està a l’expectativa. No es mulla. I Francesc continua caminant tot sol.
La qüestió és que la tasca és enorme i hi ha dubtes que un home sol pugui encarar-la. Menys a la seva edat (no és, precisament, jove). Menys si tenim en compte l’immovilisme de l’estructura eclesial i la seva tendència predominant. Francesc necessitarà molt de suport –moral i d’altre tipus- en la seva tasca. És qüestió de pujar-se les mànigues i posar-se mans a l’obra. Perquè l’Esglèsia no és de Francesc. Aquest pes no l’aixeca un home sol ni amb tot el suport de l’Esperit Sant. Allà hem de fer que aquesta Esglèsia es preocupi un poc menys de la litúrgia, dels canons i de les grans cerimònies i un poc més de sortir al carrer i trobar-se amb els homes i dones del nostre temps.
- Francisco, el primer milagro de Bergoglio - 10 de marzo de 2023
- Naufragio evitable en Calabria; decenas de muertes derivadas de la política migratoria de la UE - 27 de febrero de 2023
- Control y represión, único lenguaje del gobierno de Nicaragua - 21 de febrero de 2023