El celibat

Benvolgudes/uts lectores i lectors d’alandar: permeteu per una vegada que deixi una mica de banda la «teologia» (fins i tot la de «pantufles», la d’estar per casa) i aprofiti l’oportunitat per desfogar-me una mica dient el que penso avui sobre el celibat, puntualitzant que ho tinc molt clar des de fa molt de temps; possiblement des de sempre, ja que és un tema aquest respecte al qual no he canviat mai d’opinió.

I ho vull fer aprofitant que el tema de portada en aquesta ocasió és precisament sobre el celibat i la manca de vocacions. Vaig a transcriure algunes de les qüestions que sobre aquest tema exposava a la carta que vaig enviar al papa Francesc fa ara poc més d’un any; exactament el mes de juny, quan complia cent dies del seu pontificat.

Recordo, entre d’altres coses, que ponderava l’audàcia i valentia que manifestava quant al seu desig i decisió d’afrontar reformes dins l’Església, moltes d’elles veritablement profundes.

Li deia llavors -i ho reitero ara amb més força encara si és possible- que hi ha normes i lleis que exigeixen canvis urgents, perquè l’abolició de la seva vigència no pot demorar-se per més temps; el manteniment de les mateixes està fent molt de mal no només a persones individualment, sinó també a grups i a comunitats. Em refereixo de manera especial, entre d’altres, al celibat sacerdotal obligatori. No és just que la imposició d’aquesta disciplina a persones que se senten cridades a servir a la comunitat des del ministeri sacerdotal les tanqui el camí, amb l’agreujant afegit que la comunitat les considera totalment idònies. Més injust és encara que nombroses comunitats es vegin privades de la celebració de l’Eucaristia, manament de Jesús als seus seguidors i seguidores: «Feu això en memòria meva» (Lc 22,19), precisament per la tossuderia de seguir mantenint una norma imposada per homes.

En la meva humil, però honesta opinió, crec que el papa Francesc no hauria de demorar aquesta reforma per més temps, alhora que hauria de restabler molts germans que en temps passats van ser privats de continuar presidint comunitats per una cosa tan gran i meravellosa com ara el fet d’haver decidit compartir la vida amb la persona què es van adonar que estimaven i per la què, alhora, se sentien estimats.

I, seguint amb el tema en qüestió, crec que seria bo que posés en marxa també la revisió del funcionament del sacerdoci. Entre d’altres coses, penso que les comunitats tenen dret a decidir sobre quin tipus de pastor les animarà i les presidirà a la fracció del pa. Presentar el seu candidat al germà bisbe perquè li confereixi el sagrament de l’ordre; el dret de la pròpia comunitat a demanar que deixés d’exercir la funció de president de la mateixa per considerar que ja ha complert la seva missió o que hi ha una altra persona més idònia per al moment, etc. També la renúncia del propi prevere per raons diverses que ell mateix pogués adduir. Tot això ens portaria a replantejar no la temporalitat del sacerdoci, sinó la de l’exercici de la missió del mateix; estaríem parlant d’una cosa que penso que en molts moments seria molt bo tant per al propi sacerdot com per a la comunitat, com ara el sacerdoci temporal. Està clar que tot això aniria lligat a una revisió profunda de l’estructura jeràrquica de l’Església que existeix en aquests moments.

Com podeu veure no he tret a col•lació el tema del sacerdoci de la dona. I no és perquè no en tingui ganes, que en tinc, i moltes. Sinó perquè entenc que és massa important la tasca que el bisbe de Roma, Francesc, té a sobre de la taula com per afrontar-la tota de cop.

Un petit apunt per acabar, insistint en el que vaig dir no fa gaire: em refereixo al fet que la manca de vocacions no està en el celibat com el gran problema, que l’és, sinó en el tipus d’Església que tenim i que exigeix un canvi profund des de la mateixa arrel. Seguim obstinats a voler mantenir una cosa que està, sobretot de vegades, molt distant del que va dir i va fer Jesús en el seu temps. Potser és la meva poca fe, però dubto que per a projectes d’aquesta envergadura Déu vulgui seguir cridant.