Ministeri i carisma (II)

  • por

pag9_iglesia_web-9.jpgContinuant amb el que vaig dir en el número passat sobre el ministeri i el carisma, caldria aclarir algun aspecte més sobre el ministeri per poder arribar a entendre la seva no obligatòria relació amb el carisma del celibat.

Dels set sagraments, hi ha tres que imprimeixen caràcter a la persona que el rep. Aquest caràcter seria com una mena de segell inesborrable («indeleble» segons l’expressió del concili de Trento), raó per la qual la persona només pot rebre’ls un cop a la vida. Aquests sagraments són el baptisme, la confirmació i l’ordre sacerdotal. Si algú vol consultar, li recordo que la doctrina referida concretament al sagrament de l’ordre queda recollida en el Catecisme de l’Església Catòlica en el nombre 1536.

Si ens remetem a la epístola als Hebreus, una carta sacerdotal per excel•lència, trobem al•lusions al sacerdoci de l’antiga llei i de manera constant al sacerdoci de la nova, el sacerdot per antonomàsia és Jesús, «Ets sacerdot per sempre com ho fou Melquisedec «(He 5,6), amb qui s’aniran identificant els sacerdots vinents. És una doctrina aquesta fonamental a nivell de l’Església. Ara bé, una cosa és la perpetuïtat del sagrament de l’orde respecte a l’home que el rep i una altra, crec que prou diferent, l’obligatorietat d’exercir de manera perpètua la missió sacerdotal.

No perdem de vista que és el bisbe, com a successor dels Apòstols, el que confereix el sagrament de l’Orde i confia després una missió a l’home, de moment només és l’home, que ha estat ordenat. Ara bé, si tenim en compte l’estructura actual de l’Església, piramidal i jeràrquica d’una banda, mentre d’altra, una Església sociològicament catòlica en molts casos, passa que gairebé sempre la comunitat té molt poc o res a dir respecte al sacerdot que des de dalt li imposa el bisbe. En comptes de ser ella qui presentés al bisbe el candidat elegit perquè aquell li conferís el sagrament de l’orde.

Si fos així, seria una cosa molt normal que passat un temps el propi sacerdot pogués renunciar a continuar exercint la missió de presidir o potser fos la pròpia comunitat la que considerés que era convenient buscar un nou candidat més idoni per al moment o les circumstàncies. Continuaria sent sacerdot per sempre, però li seria retirada la missió per part del bisbe a petició pròpia o després d’haver escoltat la comunitat.

En una estructura eclesial així, és a dir essencialment comunitària, el sacerdot no solament no hauria de ser una persona nova, desconeguda i diferent en molts aspectes, sinó algú, un més entre els homes i dones, «És pres d’entre els homes i està posat en favor dels homes en el que es refereix a Déu per oferir dons i sacrificis pels pecats i pot sentir compassió cap els ignorants i extraviats, per estar també ell embolicat en flaquesa» (He 5,1-2). Estaríem, doncs, davant d’un sacerdot que es guanyés la vida amb el seu propi treball o no, doncs potser la comunitat hagués decidit mantenir un sacerdot que sentís necessitat de compartir l’amor i la vida amb una altra persona o, potser no, sinó exercir el ministeri de la presidència del amor des del celibat per creure’s posseïdor de semblant carisma, etc.

Està clar que una visió així del sacerdot difícilment podrà encaixar en una estructura eclesial com la que tenim i que, malgrat els diferents canvis que s’han anat succeint al llarg de la història, continua sent una Església plena d’un profund «constantinisme», en el sentit de la tan repetida estructura jeràrquica i piramidal.

Una Església preocupada certament per la pastoral, però també de manera excessiva en molts casos pel funcionament d’altres àmbits que en principi no li haurien de ser propis, com ara el jurídic de manera especial. Raó per la qual, la missió del sacerdot, quant posseïdor del sagrament de l’orde, consisteix moltes vegades més a administrar sagraments i a tenir cura que quedin registrats que no a presidir la celebració dels mateixos participada per l’assemblea, sense que això suposi entrar a fer un judici de fe de les persones que vénen a demanar-los.

Personalment crec que un sacerdot «cèlibe», tot i que en molts casos hauríem de parlar de sol o solter, és un instrument més fàcil per la jerarquia, per al bisbe en cada cas, de cara a dirigir una Església de les característiques que acabo de d’ descriure. No obstant això -i ja per acabar- crec que no seria just per part meva si no digués que conec molts sacerdots que han assumit el celibat com una cosa important per les seves vides, en el sentit que els ha ajudat i els segueix ajudant profundament a viure en plenitud el seu ministeri.

Últimas entradas de Colaboración (ver todo)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.