Per aquells que a la nostra infància vàrem estudiar el catecisme del pare Astete -altres persones van fer el mateix a través del pare Ripalda-, no ens resulta difícil ara saber que «Oír missa sencera tots els diumenges i festes de guardar » és un de tots cinc manaments de la Santa Mare Església, segons expressió del propi religiós jesuïta .
Eren aquests dos catecismes el mitjà més apropiat per implantar la Contrareforma de l’Església allà pel segle XVI, fent front amb això a la Reforma iniciada per Luter. També en l’evangelització del Nou Món, gairebé acabat de descobrir, tots dos van jugar un paper més que destacat .
He de confessar -qui em llegiu assíduament ho haureu notat- que la meva teologia és senzillament d’estar per casa, raó per la qual no es poden esperar de mi arguments bíblics ni teològics de pes a l’hora no de desmuntar, perquè no sóc qui per fer-ho, sinó de posar una mica al dia el que l’esmentat catecisme deia llavors pel que fa a l’assistència dels fidels a la missa. Fixeu-vos que he utilitzat de manera expressa i conscient la paraula «assistir » davant la idea de «participació» que, de manera tan encertada, introduiria el Concili Vaticà II en la Constitució sobre la litúrgia (Sacrosantum Concilium).
Continuen existint avui dia visions bastant equivocades sobre la relació del creient amb la missa, que al seu torn es manifesten després en el vocabulari popular a través de paraules i expressions errònies. Per exemple, la gent en general (parlo també de les persones practicants, com se sol dir), quan parla del sacerdot que presideix l’Eucaristia diu d’ell que «dóna missa». Estic parlant d’ara i d’aquí, no d’indrets remots ni de temps passats. No és estrany que quan es refereixi als altres participants, en aquest cas els fidels, digui «van a missa» (en certa manera a rebre el que l’altre dóna) o també «van a oír missa».
Com podeu veure no solament no surt, sinó que ni tan sols s’albira el concepte «participació», es tractava senzillament d’això, de sentir. Fins i tot gosaria dir que ni a això s’arribava, doncs, atès que la missa era en llatí, la quasi actitud general dels presents consistia a desconnectar del que deia i feia el sacerdot per omplir amb altres devocions el temps que durava el ritual; o, senzillament, en bastant casos, per a fer volar coloms.
Vull recordar, sense por a equivocar-me, dels meus temps d’infant el fet que el sacerdot de la parròquia ens deia en la catequesi i en la classe de religió a l’ escola que la missa li «valia” a la persona si aquesta arribava abans de l’ofertori; per tant, si hi arribava després ja no era vàlida i, per tant, la persona deixava de complir el precepte dominical consistent precisament en “sentir missa”. No és ciència ficció el que estic referint, estic explicant realitats com la copa d’un pi.
No diré que tot això estigués bé llavors, però sí vull puntualitzar que era comprensible en certa manera si tenim en compte la forma d’entendre la religió que predominava en aquella època. No obstant això, no puc deixar de dir en veu alta que em preocupa el fet que aquesta mentalitat continuï existint, no tant per part de moltes persones grans que en la seva etapa de formació van ser educades d’aquesta manera, sinó per part dels responsables de la Església en general i de moltes parròquies i grups en particular. Em fa mal de veritat sentir algunes vegades dir des d’alguns púlpits expressions com ara «La festa de tal o qual sant no és festa de precepte». O, el que és pitjor encara, la nota d’un bisbe actual en el Butlletí Oficial del Bisbat on es podia llegir que eximia als fidels de la seva diòcesi del precepte d «assistir o oír missa» en la festivitat d’un sant concret per haver declarat aquell dia les autoritats civils de la regió com a dia laborable. Per què no diem ja d’una vegada per totes que la missa no és una obligació, tampoc una devoció, sinó una trobada on som convidats totes i tots a participar del gest de l’amor més profund de Jesús i que té un sentit fer-ho precisament el dia que recordem la seva resurrecció?
Penso que si dues coses estan radicalment en oposició són sobretot religió i obligació o precepte. És clar que seria bo que comencéssim abans per insistir en el sentit comunitari que ha de tenir la fe tant des de la vessant de la seva vivència com de la seva celebració.
