Quan estudiava de nen el Catecisme, els manaments de la Llei de Déu eren, potser, el primer que calia aprendre perquè es considerava que formaven part de l’eix central de la doctrina cristiana. Amb el transcórrer del temps, es van anar produint canvis pel que fa a l’expressió verbal dels mateixos. Diguem-ho de passada, els autors d’aquests catecismes empraven moltes vegades paraules poc o gens intel·ligibles per a aquells nens l’única font de cultura dels quals era l’enciclopèdia escolar. Tal és el cas d’aquell «no fornicar» del sisè i no «robaràs» del setè. Ja em podreu dir què podien significar per a un nen els conceptes fornicar i furtar. Vull centrar-me en el segon dels casos sobre els quals estem parlant, que correspon precisament al setè manament: no robaràs (concepte que es va introduir més tard per suplantar al de «no furtaràs»).
Ja parlem de robar o de robar, el diccionari de la llengua ens diu que consisteix en apropiar-se de l’aliè, tant es faci amb violència o sense. Per tant, es transgredeix dit manament cada vegada que m’apropio del que no és meu perquè pertany a una altra persona. Veiem, doncs, que apareix una acció directa per part de la persona que roba o que comet el furt que ens fa molt fàcil saber quan existeix o no una acció punible o moralment incorrecta.
No obstant això, sí que considero molt important especificar certs moments i situacions en què no pot aparèixer l’acció -i menys encara directament però, en canvi, el robatori o el furt és tan flagrant com si aparegués.
Està clar que estem parlant de la propietat que li pot venir a la persona per vies diverses i diferents. D’entre tots ells, m’agradaria posar l’accent en un de manera especial, que està íntimament relacionat amb la justícia. En concret, quan a una persona no li és donat el que en justícia li pertany o es mereix vol dir que li estem robant. Arribats aquí, entrem en un camp que hauria d’estar molt clar, però que en la pràctica queda moltes vegades bastant fosc i una mica viscós. Ens trobem, doncs, davant d’una realitat que ens porta de manera obligada a una altra, encara que ho fem inconscientment; em refereixo al camp de la llei. Perquè, qui és la persona encarregada de dir «això és just i això altre no ho és»? És clar que, per evitar la disparitat de parers respecte a l’exactitud de la justícia, posem la llei com l’àrbitre més segur de la mateixa.
Així les coses, em vénen a la ment dos aspectes que tenen a veure amb tot això, i molt, per cert! D’una banda, una pregunta o dues, millor dit: realment tot el que és legal és just? Sempre ho just està recollit en la llei? Per tant, no podem adduir la llei en tot moment com l’únic criteri pel que fa al compliment dels nostres deures envers els altres, entre ells el del que és seu i li pertany; cosa que en molts casos està per sobre i fins i tot fora de la llei.
Per això, el segon aspecte que no hauríem de perdre mai de vista és el de la consciència. Dolent quan volem fer callar la nostra consciència amb el que diu la llei. Tal és el cas de les relacions laborals. «Jo ja compleixo amb el que mana la llei», diuen alguns. La resposta és molt senzilla: «Saps molt bé -si és que te’n vols enterar- que aquesta llei a la qual et refereixes és injusta a totes les llums». Per tant, estaríem davant d’un flagrant cas de furt o robatori encobert de funcions o de diners d’una persona en concret. Per això, el robatori o el furt va molt més enllà de la sostracció directa d’una cosa.
- La justicia social pasa por una justicia fiscal - 29 de mayo de 2023
- Gasto militar y belicismo en España - 23 de mayo de 2023
- Mujeres adultas vulneradas en la iglesia - 18 de mayo de 2023
