Davant la crisi, més promoció a San Cristóbal de los Ángeles

Si no fos pel futbolista Raúl i els músics Camela i els Pecos, que formen el retaule de personatges il·lustres, només es parlaria de Sant Cristóbal en els grans mitjans de comunicació per forçar les comparacions amb aquells barris de París o d’altres ciutats de països industrialitzats en què la desídia de les administracions i la voracitat del sistema econòmic els converteix en un polvorí.

Hi ha dades i esdeveniments aïllats per alimentar els tòpics, però els mateixos valdrien per parlar de la inoperància de les polítiques públiques i la manca de sensibilitat de la iniciativa privada. Amb 14.000 habitants, «Sancris» acumula una taxa d’atur del 30%, per sobre de la mitjana estatal, un 20% d’habitatges desnonats, cruelment compatible amb un amuntegament generalitzat (hi ha 3’9 persones per cada 60 metres quadrats de habitatge) i un 39’8% de població immigrant, que és vista per una part del veïnat com una amenaça (per ser pobres i haver de disputar les engrunes que els ofereix el mercat i les administracions). Per aquest motiu, Ángela Palomera, membre de l’associació Educació, Cultura i Solidaritat, destaca que aquesta diversitat «també es pot percebre com una riquesa, si som capaços de no tenir una mirada precipitada sobre els altres i ens reconeixem en allò que som: éssers humans».

Aquesta voluntària subratlla que «no és possible deixar de reconèixer que la població i els agents socials estem donant el millor de nosaltres mateixos». «Els mateixos veïns assumeixen tasques d’integració, baixen menjar a aquells que es troben en situació més precària», afegeix. Una part de la comunitat veu que no arriba a cobrir per si mateixa les necessitats més primàries. Tot això afecta l’ambient del barri. La presidenta d’Educació, Cultura i Solidaritat, Carmen Yanes, confirma que tot això «influeix en l’àmbit personal i en el psicològic. Als nens se’ls nota que porten un ‘pes a sobre’ i que estan tristos, no paren de sentir els grans parlar de les estretors i les dificultats».

L’associació Educació, Cultura i Solidaritat porta 22 anys bregant amb els problemes del barri. Va ser creada per persones vinculades a l’educació i l’activisme social que creien en la promoció integral de les persones com a resposta a les greus mancances que ja llavors detectaven. L’entitat compta, des de l’any passat, amb un conveni que permet l’obtenció del certificat de l’ESO a joves d’entre 18 i 30 anys. De la primera promoció, tretze nois i noies el van obtenir. Aquest curs es van matricular 75. També hi ha en marxa tallers prelaborals relacionats amb la informàtica i la cura de persones grans i d’aquelles que pateixen discapacitat, que en alguns casos inclouen pràctiques en empreses. Des del local que Renfe els lloga a preu social, atenen 300 persones a la setmana, amb l’ajuda d’un equip de vuit professionals, gairebé tots contractats a temps parcial, gairebé 80 voluntaris -la majoria persones jubilades- i un pressupost de 240.000 euros, sufragat en gran part per les administracions. Les creixents donacions d’empreses i particulars van a més però no arriben a cobrir les reduccions dels diners públics d’aquests últims anys.

L’omnipresent crisi demanda reforçar, almenys, dos aspectes, segons la seva presidenta: «el foment de l’ocupació, ja sigui mitjançant programes d’acompanyament a joves que vulguin fer-se autònoms i necessiten un temps fins a arribar a ser autosuficients o cursos pràctics enfocats a sectors amb demanda», però també «el reforç de l’aspecte comunitari per donar suport a la convivència de les diferents cultures i fomentar la participació social». De les parets del local, entre fotos dels grups, quadrants amb els horaris i aules de cada activitat, pengen cartells amb convocatòries del 15-M, la plataforma anti-desnonaments o la marxa dels barris. Els habitants de Sant Cristóbal no estan sols davant l’adversitat. Educació, Cultura i Solidaritat, entre altres associacions del barri, està disposada a donar la batalla contra els pitjors efectes d’aquesta crisi. Així ho conjuga Palomera: «Entenem, amb Max Neef, que a grans problemes, moltes solucions, petites, coordinades i coherents».

Per més informació:
www.eculturas.org

Història amb final feliç

Carmen Yanes porta la presidència de l’associació Educació, Cultura i Solidaritat amb esportivitat, després d’haver realitzat tot tipus de funcions en ella. «És una tasca de coordinar molt i de buscar recursos d’on sigui», diu mentre mira els equips informàtics que, segons acaba de revelar, procedeixen de la donació d’una televisió. Després d’haver treballat en premsa i ràdio a Andalusia, on va compartir intensos moments amb el capellà jornaler Diamantino García i a l’Associació Pro Drets Humans d’aquella comunitat, va decidir lliurar el seu temps ja jubilada a aquesta petita associació de Sant Cristóbal. Ha vist passar molts nois per allà, moltes persones voluntàries i ha assistit a les silencioses transformacions del barri. Assenyala un bloc d’edificis enganxats a la via del tren, a prop de la seu de l’associació i comenta que «ha hagut de ser reconstruït sencer perquè el barri s’assenta sobre un terreny argilós i les parets s’acaben esquerdant». Molts dels xavals a qui tant d’esforç va dedicar van marxar a altres barris o localitats properes de la Comunitat de Madrid. Altres s’han quedat i ara reprodueixen els mateixos esquemes conflictius de les seves famílies d’origen, com ara la noia, segons explica, que «després d’haver patit maltractaments, va i es deixa embarassar abans d’acabar els estudis per algú que és semblant al que hi havia a casa». Però també hi ha històries amb final feliç, com ara la d’un noi marroquí que actualment treballa de mecànic, després d’haver passat pels grups de l’associació. «Ara s’ha convertit en monitor i dedica part del seu temps a l’associació», detalla.