“De la manera com s’estan configurant les nostres societats, és més important consumir que votar”

  • por

pag14_movimientos1_web-6.jpgPeru Sasia, doctor en química i professor d’ètica professional a la Universitat de Deusto, pertany a la directiva de la Xarxa Estatal d’Economia Alternativa i Solidària i és president de la Junta de Socis de la Banca Ètica FIARE, que reuneix 2.500 persones i més de 300 organitzacions articulades en nou xarxes territorials a Espanya. Vingué al Fòrum Gogoa per parlar sobre la nostra responsabilitat ciutadana davant del sistema financer.

És possible governar el sistema econòmic i financer neoliberal?

Els sistema funciona malament; extraordinària, fastigosa i absurdament malament. Genera situacions de persones que manquen d’allò més bàsic per sobreviure i moren de manera continuada, mentre que alhora produeix acumulacions obscenes de riquesa que és impossible que els seus amos puguin convertir en felicitat. A escala macro, a escala global, no sembla possible ara per ara una alternativa. No es poden aconseguir condicions perquè el sistema capitalista globalitzat funcioni bé, tal com la competència, la informació simètrica, l’atenció a criteris a llarg termini o la vinculació de les transaccions financeres a l’economia real. La pròpia inèrcia d’aquest sistema econòmic ha acaparat un poder globalitzat molt més eficaçment que el dels poders polítics, que es mostren incapaços d’embridar-ho per tal d’aconseguir el bé comú.

Ens cal un canvi cultural?

Per suposat, perquè el capitalisme neoliberal està ocupant un nínxol cultural. El sistema ens necessita individualitzats, absents, consumidors, amb un pensament utilitari que redueix tot al valor econòmic de les nostres transaccions. Aquest sistema, recolzat per alguns mitjans de comunicació que controla, ens fa persones dolentes, incapaces de dir als poders públics una altra cosa que: “Ocupa’t de mi i deixa’m en pau”. S’ha d’ésser ciutadans militants en l’esfera econòmica. Mantenir-se crítics i nedar contra corrent és un exercici que cal, però ens fatiga. Ens cal una solidaritat descentrada que no pensi només en el nostre petit interès personal o familiar, sinó que atengui tercers, persones i comunitats.

Col•laborem necessàriament amb el sistema?

Nosaltres consumim i legitimem. De la manera com s’estan configurant les nostres societats, és més important consumir que votar. Cada vegada que consumim estem llançant un missatge: “Segueixi que, sigui el que sigui allò que vostè produeix o distribueix, jo compro”. I, si sumem decisions aïllades, això serveix a algunes transnacionals per explotar laboralment persones o bancs per exigir als governs diners públics a manera de crèdit o inversió. I aquí apareix un problema ètic, que és la dilució de la responsabilitat: ningú se sent responsable de les seves opcions de consum, de vegades automàtiques o compulsives. “Jo sóc un consumidor més, jo sol no puc solucionar res”; això és el que volen que pensem.

Què podríem fer?

La nostra sensació individual és que tot això ens supera. Ens aporta molt poc ja la fase de diagnòstic de la crisi que hem fet tots els ciutadans als quals ens queda una mica de dignitat i d’esperit crític. Però segueixen plantejades les nostres preguntes: Quin paper juguem cadascú? Som indiferents? Opositors? Col•laboradors necessaris? Víctimes? Què hauríem, què podríem fer? Com salvem la nostra resposabilitat ciutadana quan fins i tot polítics als quals hem donat el nostre vot, regidors o parlamentaris benintencionats, ens reconeixen que «avui per avui els polítics no tenim les eines suficients per forçar els agents econòmics per fer el que s’hauria de fer»? Hi ha una primera resposta, important pel seu valor simbòlic i d’expressió col•lectiva enfront d’aquells que tenen el poder, que és la indignació i l’ocupació de l’espai públic. Això és el primer, dir la nostra paraula i que no vinguin a demanar-nos solucions, que això no ens pertoca. Però també hem de donar i exigir-nos una resposta solidària assistencial, organitzada, planificada i programada, a tanta necessitat i patiment de persones que tenen nom i cognoms.

I crear alternatives?

És clar que no és possible parlar d’una alternativa formalitzada i complerta al capitalisme neoliberal. Hauríem de construir-la a escala mundial i qui estaria interessat en portar-la a terme amb poder suficient? Però podem fer quelcom que ens permeti viure amb coherència i dignitat. És possible pensar i assajar comunitàriament petites alternatives locals, regionals, d’abast estatal. Circuits de producció i distribució que no seran grans, però seran sostenibles. I això es pot crear mitjançant agregació de ciutadans que creuen que és més digne viure així i que el procés de crear aquests circuits ja és un valor. Això no és escapolir-se del món, sinó mostrar que hi ha maneres de fer les coses d’una altra forma, que la història no s’ha acabat i que la realitat no té un tamany fix.

Què ve a proposar la banca ètica?

Primer la pregunta de si el crèdit és un dret humà. Perquè els perdedors del món actual necessiten crèdit. Es tracta d’entendre els reptes que la justícia planteja als que en un lloc determinat poden oferir crèdit i això només és ben conegut per organitzacions que treballen en àmbits socials. A més, generar un altre valor, que suposa autonomia, «empoderar-nos» de les nostres decisions econòmiques: qui diposita els seus diners en la banca ètica no té ànim de lucre, sap on van els seus diners, atén l’impacte social i medioambiental, el lloc de treball i té molt presents l’equitat i la perspectiva de gènere.

Cap a on va la banca ètica?

A finançar projectes que regeneren activitats i sectors socials necessitats de crèdit. A enfortir empreses i organitzacions de l’àmbit de l’economia solidària que acompanyen la gent perdedora en la nostra societat. També a crear un banc que estigui a mans d’una ciutadania que sàpiga en tot moment a què es destinen els seus diners. I a evitar els jous de la utilitat econòmica i de la superrentabilitat del capital dipositat en un banc. L’inconvenient més gran és el capital; qui inverteix si no obté rendibilitat? Hauríem de treure’ns de sobre aquest obstacle. La banca ètica orienta el crèdit i el posa al servei de la justícia, en àmbits socials regeneratius com ara la inserció social i laboral, la lluita contra l’exclusió, el desenvolupament rural, el sindicalisme agrari, el comerç just o la cooperació per al desenvolupament. Es tracta d’ésser alternatius.

La morositat i el risc per als seus diners és preocupació de molts.
Sí. Com diu Ulrich Beck, vivim en la societat de la por. Morositat hem de tenir-la sempre perquè la gent pobra és més vulnerable. Però la nostra obligació davant d’una petició de crèdit és crear un circuit tancat d’intermediació. Posem un exemple: FIARE ha finançat una cooperativa de jardineria que donarà feina en Astúries a un grup de presidiaris en règim obert. Ha estat avalada per Emaús Internacional i la Xarxa d’Economia Alternativa i Solidària de Navarra.

Quina expansió ha aconseguit ja FIARE?

Hem aconseguit els tres milions d’euros de capital social. Portem intermediant ja, entre estalvi i crèdit, gairebé 60 milions d’euros. Hem finançat 150 projectes socials per valor d’uns 28 milions. No tenim encara comptes corrents ni targetes de crèdit ni operacions per Internet, però el sistema informàtic es pot comprar. FIARE vol arribar a ser una banca de serveis plens, però no hi ha presses. Això dependrà de la gent que siguem capaços d’agregar, requereix militància econòmica. Hi ha persones que no busquen, sigui com sigui, dos punts més d’interès per al seu dipòsit, que no volen una coberteria d’acer i que estan diposades a caminar més lluny de casa seva per trobar l’oficina bancària.

Últimas entradas de Colaboración (ver todo)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *